PalmaEn els anys 60 sorgiren diverses escriptores que han tengut una llarga carrera professional d’èxit. Algunes foren premi Ciutat de Palma, com Maria Dolors Llorente el 1963 amb l’obra La casa Desmur, d’influència villalonguiana. O també Antònia Vicens, que el 1981 fou premi Ciutat de Palma de novel·la amb Quilòmetres de tul per a un petit cadàver. Vicens ja havia obtingut el premi Sant Jordi el 67 i obtindria el premi nacional de poesia recentment, el 2018. Maria Antònia Oliver va presentar amb 23 anys la seva primera novel·la, Cròniques d’un mig estiu. Nascuda a Manacor, va tenir de mestre Llorenç Villalonga, que veia com la seva crítica a tot el nou món que creava el fenomen turístic de masses tenia els seus seguidors.
Dins el món de la cultura cal esmentar també Aina Moll, que va començar la seva professió de filòloga de la mà del seu pare, Francesc de Borja Moll, en el treball del Diccionari. De seguida va iniciar la seva pròpia carrera en el món de la política lingüística, tan important ja en el temps de la democràcia. També fou important l’activitat cultural d’Encarnació Viñas, sobretot pel que fa a la implantació del català a l’ensenyament a través del teatre i en tasques de suport a l’Obra Cultural Balear (especialment quan el seu marit, Josep M. Llompart, en va ser president).
La primera gran escultura que es veu quan entram a Palma per l’autovia de Llevant és un homenatge de la ciutat a Miquel Costa i Llobera. Una escultura d’uns quatre metres d’alçada que representa Nuredduna, el conegut personatge d’un poema de Costa. L’escultura és de Remígia Caubet, una dona important en el món de la cultura dels anys 60 i 70.
Dues dones dominaren l’escena teatral en dos moments diferents de la història de la ciutat. Una va ser Cristina Valls, la dama del teatre mallorquí. La seva popularitat arribà a ser molt extensa al capdavant de la companyia Artis, en què Xesc Forteza i molts altres autors varen aprendre a actuar. El desembre de 1971 el ple municipal li atorgà la Medalla de Plata de la Ciutat per la seva trajectòria artística.
L’altra actriu popular d’aquells anys va ser Margalida Llobera Llompart, més coneguda per Margaluz, que abans de començar a fer feina en el teatre amb Xesc Forteza, actuaria a la sala Tito’s i seria Miss Balears el 1961. El 1966 començarà una llarga trajectòria com a cantant amb Els Valldemossa. Després de la seva mort, l’Ajuntament de Palma posà el seu nom a un carrer de Ciutat.
Maruja García Nicolau el 1962 es farà popular, ja que serà nomenada Miss Europa i rebuda per la ciutat com una heroïna a la plaça de Cort, a un acte emotiu que representava en certa manera l’orgull de moltes dones de Ciutat. Casada amb Martí Mora, el porter del Mallorca, formaran una parella molt popular, present en moltes activitats solidàries de la ciutat i obtindran una gran estima de molta gent.
Hi ha moltes altres dones de Ciutat que en aquells anys 60 tenien una forta personalitat i, pels seus propis mèrits, una gran influència sobre altres persones o personatges, com el cas de Pilar Juncosa, suport imprescindible de la feina de Joan Miró; o com Leonor March, que va seguir moltes accions benèfiques que havia posat en marxa el seu marit Bartomeu March Servera; Maria Plaza, la mare d’Andreu Crespí, farmacèutica de la Calatrava, molt reconeguda per la seva feina social; Margalida Barceló, propietària de l’Hotel Albatros, empresària turística que va tenir una especial dedicació a donar suport a les poques dones empresàries del seu temps.
Cal esmentar en la feina ja més política a Malena Juan Marqués, pionera en el suport als sindicats i a les dones treballadores d’hostaleria en els inicis del turisme. Ella, amb Maria Bonnín, varen fundar l’entitat “Mar 6” per formar les dones que s’incorporaven a l’hostaleria i defensar els seus drets, com a la famosa vaga de l’Hotel Bellver el 1974, per la que va ser expulsada de la seva feina juntament amb Carmen Écija.
També hem de fer una referència especial a Francisca Bosch Bauzà, ja que va ser Secretària general del PCE a les Illes Balears, una cosa bastant excepcional en l’Espanya d’aquell temps i en el camp de la política partidista, en un moment en què el PCE era el partit més fort i el més compromès en la lluita antifranquista a Balears.
Com hem vist, hi havia moltes dones a Ciutat que feien una revolució personal però que també canviaven costums i obrien camí al compromís polític i al feminisme que vendrà amb més força a la dècada dels 70.
