Per què va fracassar el desembarcament de Bayo?

Una mala planificació i la irrupció de l’aviació italiana foren les claus del desastre de l’expedició republicana arribada al Llevant de Mallorca el 16 d’agost de 1936, que hagué de partir al cap de denou dies

Cada estiu, des del 2017 -amb l’excepció d’enguany, per culpa del covid-19-, un grup d’historiadors i arqueòlegs, coordinats per Gonzalo Berger i Manuel Aguilera, treballa en el projecte Espais de la Batalla de Mallorca ( www.batallademallorca.com). El seu objectiu és localitzar les restes materials i arqueològiques d’un dels nostres episodis bèl·lics més importants de la Guerra Civil iniciat la matinada del 16 d’agost de 1936 amb el desembarcament de les tropes republicanes. Bayo, el capitost d’aquella expedició, volia recuperar Mallorca, que, igual que les Pitiüses, es trobava sota el control dels insurrectes des del 19 de juliol, dos dies després del cop militar liderat per Franco al Marroc. Menorca, en canvi, es mantindria fidel a la República fins al 9 de febrer de 1939.

El 1976 l’historiador Josep Massot i Muntaner va ser un dels primers a estudiar el desembarcament de Bayo al Llevant de l’illa. Ho feu en el seu llibre La guerra civil a Mallorca (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). “El president de la República Manuel Azaña -afirma- mai no veié amb bons ulls aquella expedició. En diverses ocasions assegurà que havia nascut de la ‘vanitat, petulància i desvariant ambició d’alguns polítics barcelonesos”. La veritat, però, és que ni la Generalitat de Catalunya de Lluís Companys ni les Milícies Antifeixistes tampoc donarien el seu vistiplau a la recuperació de les Balears per manca de mitjans. Així ho confirmen testimonis com Jaume Miravitlles, que llavors ocupava la Secretaria General del Comitè de Milícies Antifeixistes. Miravitlles també declararia que l’error històric de Catalunya havia estat mirar cap a la Mediterrània i desinteressar-se de la Península.

Diversos i mal avinguts

Alberto Bayo, nascut a Cuba el 1892, havia lluitat al Marroc durant dos anys (1924-25) a les ordres de Franco. En proclamar-se la República, fou destinat a l’aeròdrom del Prat de Llobregat, on acabaria essent ascendit a capità d’aviació i d’infanteria. Afiliat a l’UMRA (Unió Militar Republicana Antifeixista), quan es produí l’aixecament colpista, tingué clar a qui donar suport. La idea de conquerir les Illes li vingué a través del capità de la Guàrdia Civil de València Manuel Uribarri, qui, havent rebut peticions d’auxili dels eivissencs, demanà uns quants hidroavions a Bayo.

Els voluntaris que aconseguí reclutar Bayo eren de diversa filiació política i no sempre ben avinguts. Entre d’altres, hi havia comunistes estrangers, joves d’Estat Català, de la CNT, d’Esquerra Catalana, d’Acció Catalana, de la FAI i del PSUC, que eren majoria (uns 3.000, segons algunes fonts). Tampoc no hi faltaren mallorquins, que el 18 de juliol havien anat a Barcelona a participar en l’Olimpíada Popular. A més, com era costum a l’exèrcit republicà, l’expedició incloïa un centenar de dones. “La xifra total d’expedicionaris és impossible d’establir. Els documents es contradiuen entre ells”, assegura Massot.

Mallorca sota la bota de Mussolini

Mentre s’estava preparant la missió, el 23 de juliol avions procedents de Menorca i de Barcelona començaren a bombardejar Palma. També llançaren sobre la capital proclames que animaven els soldats a matar els seus caps. Els dies següents caigueren més bombes en altres pobles, encara que de poca potència i mala qualitat. El 2 d’agost Bayo ja arribava a Menorca al front del primer grup de milicians. El 7 d’agost Uribarri ocupava Formentera amb una columna que havia partit des de València. L’endemà Bayo feia el mateix a Eivissa, sense trobar-hi gaire resistència. Els dos generals s’acabaren barallant. Uribarri tornà a València, acusant el seu company d’haver assumit funcions que no li eren pròpies en nom de la Generalitat de Catalunya.

Dia D

Després de les Pitiüses, cauria Cabrera el 13 d’agost. L’assalt de Mallorca ja es veia factible. Aquell mateix dia Bayo enviava al president Companys un telegrama en què l’informava que els seus hidroavions llançaven diàriament sobre l’illa proclames “per convèncer l’enemic abans d’efectuar el desembarcament, car vull estalviar sang de germans i desitjaria causar els mínims perjudicis possibles a tan bella illa”. L’operació s’activà el 16 d’agost. A la una de la matinada sortia del port de Maó Bayo a bord del destructor Almirante Miranda. El gruix de la flota era completat per un altre destructor, un canoner, un torpediner i tres submarins.

A les 4.30 h s’iniciava el desembarcament a tres punts del Llevant de l’illa: la punta de n’Amer (Sant Llorenç des Cardassar), Portocristo i Cala Mandia (Manacor). De seguida, els expedicionaris s’adonaren que aquella maniobra no seria, com les anteriors, un simple passeig militar. La por s’apoderà d’ells en sentir les primeres canonades de les bateries de costa. “Durant la Guerra Civil -recorda Massot-, a l’escola militar de Barcelona els republicans posarien aquell desembarcament com a exemple d’operació mal feta. Varen triar un lloc inadequat perquè era molt lluny de Palma. Si haguessin avançat ràpidament, hauria estat una altra cosa. A més, Bayo es pensava que, en desembarcar, es trobaria amb més ajuda per part de les milícies mallorquines”.

És un mite que Menorca fos més republicana?

“Els homes de Bayo -continua l’historiador- tenien ben poca artilleria i una aviació molt rudimentària. Es limitaren a fer petites incursions a Portocristo, Son Corb i Son Carrió. També ocuparen Son Servera, però després l’abandonaren”. Mentrestant, el 19 d’agost, per intermediació del banquer Joan March, arribaven a Mallorca els tres primers hidroavions procedents de la Itàlia feixista. El 26 d’agost Mussolini enviava a l’illa el seu conseller, el sanguinari fanfarró Arconovaldo Bonacorsi, més conegut com el comte Rossi.

La presència italiana acabà de desmoralitzar els milicians republicans. Bayo, en el seu llibre Mi desembarco en Mallorca (1944), reconeix que tingué 422 baixes. Confessa, però, que ell mateix s’encarregà de fer enterrar en silenci els cadàvers per reduir tant com fos possible les pèrdues davant els seus homes. El 3 de setembre, davant la punta de n’Amer, l’aviació italiana bombardejà el cuirassat Jaime I i el creuer Libertad, que acabaven d’arribar de Cartagena com a reforç. Eren les unitats més poderoses de la marina republicana. L’endemà el govern espanyol ja ordenava la retirada de l’expedició després de denou dies de lluita caòtica. El 13 de setembre les Pitiüses tornaven a estar en mans dels insurrectes.

Rafael Alberti, contra l'anticlericalisme a Eivissa

“Bayo -assegura Massot- no va guanyar perquè no en va saber i malgrat tenir un enemic que tampoc no estava gaire preparat. Franco es limitava a dir als seus que havien de resistir a l’espera de la intervenció italiana, que va ser decisiva”. L’historiador insisteix que és impossible saber la xifra total de morts que hi hagué tant a un bàndol com a l’altre. A l’historiador de Manacor Antoni Tugores no li consta que els republicans fessin una matança a Portocristo, tal com sovint s’ha dit: “Sí que és vera, però, que feren desastres, cremaren l’església del port i mutilaren figures religioses”.

Psicosi antirepublicana

Els expedicionaris de Bayo es trobaren, tanmateix, amb un ambient clarament antirepublicà. Així ho manifesten la seixantena de testimonis que ha recollit Rafel Perelló en el llibre Els rojos ja són aquí! (Purpurina editorial, 2019). “Abans de la seva arribada -recorda l’investigador manacorí-, els militars contaven animalades grosses dels rojos. Deien que els republicans eren el dimoni i que a Rússia es menjaven els al·lots. Per això, quan hi hagué el desembarcament, les campanes repicaren esvalotades i els veïns es refugiaren on pogueren”.

Un dia, rebostejant per una tenda de llibres antics de Palma, Perelló va tenir un cop de sort: “Dins un llibre vaig trobar un manuscrit de setze pàgines amb els noms dels assassinats per les tropes feixistes, poble per poble. L’havia feta el capellà de Son Servera, Baltasar Morey, un gran amant de la història. En total, hi apareixen devers 1.200 noms, més dels que surten al Llibre Vermell (1989) de Llorenç Capellà. A Manacor, 106; a Son Carrió, 5, i a Son Servera, 56. Al final del llistat, que ja és en mans de Memòria Història, també hi ha la classificació de mallorquins insurrectes morts, que sumen 241”.

Palma, la ciutat dels túnels de la por

Al cementeri vell de Manacor, prop de l’actual teatre, eren cremats els cadàvers dels primers republicans. “Alguns testimonis -recalca l’investigador- coincideixen a dir que hi hagué militars que es feren collars amb orelles tallades d’aquelles víctimes”. Amb el temps, alguns presos -54 segons els càlculs de Tugores- serien portats a Son Coletes, que havia servit de cementeri per als morts de la pesta del 1820. Un cop executats, eren enterrats allà mateix en una síquia. Podria ser el cas de les famoses cinc milicianes catalanes de l’expedició de Bayo, que prèviament foren violades i sotmeses a l’escarni públic. “En plena democràcia -conclou Perelló- hi hagué botxins que el dia de Tots Sants rebien una corona de flors a casa seva que deia: ‘Els teus amics de Son Coletes t’esperen”.

“Sentia els xiulets de les bales”

Margalida Llinàs Vives, natural de Son Carrió, té el cap ben clar als seus 97 anys. En tenia 13 el 16 d’agost de 1936. “Nosaltres vivíem a foravila i aquell dia, amb mon pare i ma mare, ens havíem aixecat ben prest per anar en carro fins a Son Carrió, on havíem d’agafar el tren fins a Manacor per visitar el metge. Abans d’arribar a Son Carrió ens topàrem amb la mare del capellà i ens avisà: ‘Anau-vos enfora, vius! Avui hi ha d’haver un desembarcament. Si sentiu les campanes de l’església que toquen alarma, fugiu tot d’una i amagau-vos dins les coves”.

“En arribar a Son Carrió, devers les sis del matí, -continua Llinàs- va ser quan començaren a tocar les campanes. De sobte, una munió de gent sortí escopetejada de l’església. Hi havia por. Nosaltres tot d’una tornàrem enrere a cercar les meves dues germanes. Aleshores aparegué un estol d’avions que volaven molt baix, tant que, quan els homes guaitaven per la finestreta, els vèiem les cares. Des de casa nostra, que estava a cinc quilòmetres de la punta de n’Amer, poguérem veure com els milicians anaven arribant a la costa. Un home va comparèixer. Ens digué que portava tres dies amagat fora menjar. El vàrem assistir. Al cap de tres dies tota la família ens amagàrem davall un pont del tren, que hi havia prop de casa. Hi trobàrem tots els veïns. Des d’allà, no aturàrem de sentir els xiulets de les bales que de manera intensa s’intercanviaven els dos bàndols”.

L’horabaixa, quan els tirs havien afluixat, el pare de Llinàs i un amic seu sortiren a preparar un trempó: “Es toparen amb un militar nacional i els començà a pegar copets damunt la cofa del capell. Es volia assegurar que no duen cap arma. En tenir fet el trempó, una bomba va caure ben devora nosaltres. Hi hagué trempó pertot. No ens va matar perquè no ens devia tocar. Aquella nit dormírem en un soterrani d’un veí de Son Carrió i no aturàrem de resar. L’endemà partírem amb un camió dels nacionals cap a Sant Llorenç. Una setmana després tornàrem a casa nostra i ens la trobàrem tota regirada. I a l’església de Son Carrió els rojos havien tirat tots els sants a terra”.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF