De descobrir la Mediterrània a acabar empresonat a Mallorca: la història d'Odón de Buen

PalmaEra aragonès, de terra endins, però un llarg viatge en vaixell, amb visita a les Illes inclosa, li va descobrir la seva vocació: l’estudi de la mar, l’oceanografia, de la qual fou pioner a Espanya en crear i dirigir el Laboratori Oceanogràfic de les Balears, el segon de l’Estat i tota una referència internacional. Eren els darrers passos de la seva trajectòria quan el juliol del 1936, ara fa 90 anys, fou detingut a Mallorca i empresonat fins a l’agost de l’any següent.

Odón de Buen, nascut a Zuera (Saragossa) el 1863, va ser un personatge polifacètic, d’activitat incessant i el que ara es diria un bon relacions públiques, que convidava periodistes i investigadors perquè es fessin ressò de les seves aventures científiques, i que arribà a gaudir d’un sòlid prestigi internacional. Era un home d’idees avançades per a la seva època: lliurepensador, laic i republicà. Va ser senador per la coalició Solidaritat Catalana.

Un viatge va marcar per sempre la seva trajectòria, talment com a Darwin el del Beagle arreu del món: el que va fer com a naturalista, entre el 1886 i el 1887, a bord de la fragata Blanca, pel nord d’Europa, en una primera etapa, i per les Illes Balears, Algèria i el sud de França en la segona. La seva trajectòria va estar molt lligada a Mallorca: un oncle seu vivia a l’illa i ell i la seva dona la visitaven sovint. Era un entusiasta de la cuina mallorquina.

Viatjar pel món estava molt bé, però calia guanyar-se la vida. De Buen va obtenir, per oposició, la càtedra d’Història Natural de la Universitat de Barcelona. I li plogueren els problemes. Les seves innovacions educatives, els continguts dels seus llibres i la seva defensa de la teoria de l’evolució el convertiren en objecte de les ires dels sectors més conservadors i, sobretot, dels vinculats a l’Església.

Viatges d’estudis a Mallorca

El seu volum Geologia fou inclòs en l’índex dels llibres prohibits per l’autoritat eclesiàstica i se’n va decretar el cessament. De Buen no es va acovardir: es va plantar a la universitat i va etzibar: “Sembla que aquí fa pudor de mort. Però que consti que, si algú mor, serà la llibertat de càtedra”. Els estudiants es mobilitzaren i se li va tornar la càtedra. En reprendre les classes, va fer servir la cèlebre expressió de fra Lluís de León, en una circumstància semblant: “Dèiem ahir...”

Amb els seus alumnes de Barcelona, el catedràtic aragonès organitzà viatges d’estudis –aquests sí que ho devien ser, d’estudis, de debò–, una de les destinacions dels quals foren les Balears. Hi arribaren a ser, algun pic, més de 200 estudiants. El 1923, entre aquells joves, va visitar Mallorca –segons recull José María Tejerina– “un al·lot asturià, alt, prim, taciturn”. Es deia Severo Ochoa i arribaria a ser Premi Nobel de Medicina. Fou també en aquella etapa que començaren les seves visites al laboratori marítim Aragó, a Banyuls, al Rosselló. Amb col·legues francesos, va fer el primer estudi de conjunt de les costes de les Balears. En un dels recorreguts descobriren una nova espècie: una petita gamba cega, als llacs de les coves del Drach. També visitaren a Miramar l’arxiduc Lluís Salvador, amic de De Buen i fidel seguidor de les seves iniciatives.

El científic aragonès va concebre la idea de crear unes instal·lacions similars a les de Banyuls a ca seva. On s’havia d’ubicar aquell nou laboratori? De Buen ho tenia clar: a les Balears, un “arxipèlag de posició sense parió”, com va afirmar a una conferència a l’Ateneu de Madrid, el 1906. Seria tant un centre de formació d’universitaris de tot l’Estat com un focus d’atracció per als investigadors estrangers.

Només havien passat sis mesos d’aquella xerrada quan el nou equipament es va crear, a Palma, per decret del govern central. Era el segon de l’Estat, només per darrere del de Santander. Inicialment va tenir una seu provisional, vora el torrent del Mal Pas, prop de Bellver. Per descomptat, no hi mancaren les complicacions: Madrid no havia aportat els terrenys compromesos, mentre que l’Ajuntament de Palma va tancar l’aixeta de l’ajuda econòmica.

A la fi, el 1908, se’n va inaugurar la seu, a Portopí. Aquell laboratori tenia tot el que es necessitava per a la investigació científica: taules de feina, instrumental, biblioteca, museu, gabinets de química i de fotografia i, sobretot, un aquàrium, amb dues àmplies finestres amb vistes a la mar i dividit en vuit espais, un per a cada grup d’espècies, admiració dels visitants.

Què més necessitava De Buen per completar la tasca? Molt senzill: un vaixell amb què fer exploracions científiques. Aquella petició va deixar astorats als del ministeri –“per a què deu voler un vaixell aquest bon home?”–, però n’hi lliuraren, no un, sinó dos que havien estat confiscats a contrabandistes. En la primera travessia, a Eivissa contractaren ja de tornada cap a Mallorca un mariner més com a reforç. Només va posar, com a condició, poder endur-se “un parell” de melons. I se’n va presentar amb un carro ple. És a dir, ‘un parell’ versió illenca.

La visita del príncep de Mònaco

El 1909, el laboratori de Palma va rebre la visita del príncep Albert I de Mònaco, un altre apassionat de l’oceanografia, que es va declarar “encantat de la bellesa de l’illa”, segons narrava La Época. L’any següent va venir Santiago Ramón y Cajal, que aleshores ja havia rebut el Nobel de Medicina. L’objectiu: estudiar les neurones dels cefalòpodes. Es va instal·lar al mateix laboratori, acompanyat de la seva dona, que li preparava els menjars.

El 1914 es creava l’Institut Espanyol d’Oceanografia, d’acord amb una proposta del mateix De Buen, que s’hi integrassin els laboratoris de les Balears i de Santander, i algun més que es crearia després, com el de Màlaga. Per descomptat, la seu era a Madrid, on, com tothom sap, hi ha la mar de mar. De Buen es va encarregar de la posada en marxa.

Aquell científic d’idees tan avançades, curiosament, era bon amic del general Miguel Primo de Rivera –havien estat companys de col·legi, a Madrid–, qui en convertir-se en dictador, a partir del 1923, li va confiar la direcció general de Pesca, que incloïa l’Institut Nacional d’Oceanografia. El designat va insistir molt en el fet que aquell càrrec era “exclusivament tècnic”.

Amb el mallorquí Antoni Maura, cinc vegades president del govern central, va coincidir unes quantes vegades a Palma, i entre els seus amics a Mallorca hi havia uns quants destacats mauristes. Un altre mallorquí, el general Weyler, liberal, havia fet servir la seva influència perquè a De Buen se li tornàs la càtedra quan n’havia estat apartat.

L’abril del 1933, ja amb la República, el laboratori de Palma celebrava els 25 anys a una nova seu, a l’Aigua Dolça, amb un hotel –el Royal– damunt les instal·lacions científiques: tota una premonició de quina havia de ser la futura activitat essencial dels mallorquins. De Buen va estar acompanyat del llavors comandant militar de les Balears, Francisco Franco; i del metge Emili Darder, qui només uns mesos més tard esdevindria batle de Palma. Abans d’acabar el decenni, el primer es convertiria en dictador i el segon seria afusellat.

En arribar l’estiu del 1936, l’ambient a l’Estat era de marcada tensió: dia 13 de juliol assassinaren el diputat de dretes José Calvo Sotelo. Per sort, a De Buen, que ja tenia 73 anys, i a la seva dona els esperaven unes vacances a la seva estimada Mallorca. Allò era “l’illa de la calma”. Res de dolent no els podia passar. Hi arribaren el 18 de juliol, molt d’hora. I, quan gaudien d’un bon berenar a la terrassa del Royal, amb vistes a la mar, varen saber del cop d’estat.

Només uns dies més tard De Buen fou detingut i empresonat a l’antic convent dels caputxins, en unes condicions més que lamentables i sense poder comunicar-se amb la dona. Malalt de diabetis i de cataractes, va aconseguir que se li dugués menjar de l’exterior i després el traslladaren a l’hospital, on es va trobar assistit per metges que eren antics alumnes seus i va poder rebre la visita de la seva esposa. Després de sopar, De Buen fascinava tothom –malalts, guàrdies i infermers– amb les seves xerrades sobre els animals marins.

El 3 de desembre, es va presentar a l’hospital el cònsol de Dinamarca, vestit d’etiqueta, per comunicar-li, amb tota la solemnitat que requeria l’ocasió, que havia estat guardonat amb el premi Schmidt de l’oceanografia. Tots, companys, metges i la monja que els atenia, l’envoltaren per expressar-li la seva satisfacció.

Per fi, l’agost del 1937, De Buen i la seva dona foren traslladats a València, on ell fou intercanviat per dues dones del bàndol contrari: una germana i una filla –que petit que és el món– del seu vell amic Miguel Primo de Rivera. Amb la desfeta de la República, varen haver de traslladar-se a Mèxic, on va morir, el 1945, Odón de Buen, l’home que va redescobrir la Mediterrània; fins i tot, als mateixos illencs.

Informació elaborada a partir de textos d’Antonio Calvo Roy, José María Tejerina, Albert Herranz Hammer i Joana Maria Roque Company, Luzbel Ruiz, Josep Massot i Muntaner i el mateix Odón de Buen.