Davant l’estampida dels búfals

PalmaN’hi ha que, per no fer feina, farien qualsevol cosa”. És possible que això ho pensi algun dels conductors que, mentre esperen que el semàfor torni verd, veuen passar el jove que fa malabars amb les bitlles, d’un cap a l’altre d’un pas de vianants. Un poc abans que el semàfor canviï, el malabarista, que té els temps controlats, acabarà la seva actuació, segurament farà una reverència al públic, i passarà de cotxe en cotxe demanant la voluntat. Potser passarà una gorra, potser s’hi acostarà parant senzillament la mà. La majoria dels conductors no el miraran, o el miraran de coa d’ull. Qualcun, de tant en tant, obrarà un prodigi: baixar la finestra del cotxe i amollar una moneda, o unes quantes, la ferralla dels cèntims que sempre fa nosa dins el moneder. Molts, però, pensaran el que hem dit al començament: que el malabarista és un gandul, un malfeiner, un pocapena. Ho diran des de la seguretat, el pes i la potència dels seus automòbils de gamma alta, que els duran cap a ocupacions igualment feixugues, circumspectes.

També els oficis que es realitzen al voltant dels semàfors evolucionen, muten, neixen i moren en cicles. Anys enrere, encara era habitual trobar-hi, als semàfors, els venedors ambulants de diaris. A primera hora del dia (o darrera de la nit, això depenia d’on venien els conductors dels cotxes) ja tenien un feix d’exemplars del diari acabats d’imprimir, i es posaven drets al voltant dels semàfors de les vies amb més trànsit per oferir la mercaderia. Mentre durava el semàfor en vermell, es passejaven entre els vehicles i, qui volia un diari, només havia d’allargar la mà i pagar el que valia. Hi havia també torn d’horabaixa, quan els diaris tenien edició matinal i vespertina. Ara la gent llegeix la premsa al mòbil o a les tauletes, o no la llegeix de cap manera, i el venedor ambulant de diaris ha desaparegut. Tal vegada si, en comptes de diaris, oferissin pastisseria industrial, el negoci podria tornar a tenir èxit.

Ja no es veuen tampoc els netejadors de parabrises, homes i dones que s’apostaven entorn dels semàfors a l’espera de possibles clients, proveïts d’esprais, poals amb aigua ensabonada, baietes humides i pedaços eixuts. Quan veien que, sota l’imperatiu de la llum vermella, s’aturava un cotxe amb el parabrisa brut (vidres que duguessin pols, fang, degotims o insectes esclafats), sortien escapats de la vorera o de la mitjana on feien guàrdia, armats amb el seu arsenal de productes de neteja, i sense encomanar-se a Déu ni al dimoni, feien net aquell vidre amb moviment enèrgics i a velocitat supersònica. El resultat de vegades no era òptim i, més que fer net, allò que aconseguien era escampar la porqueria, però la dedicació difícilment se’ls podia discutir, i era això el que els feia mereixedors de la –minsa– retribució que obtenien dels conductors.

Trànsit a les ciutats

En una de les cançons més belles de la seva darrera etapa, Franco Battiato comparava el trànsit a les ciutats amb les manades de búfals: “Grunyen els cotxes / com búfals enrabiats / els carrers són praderies / al costat dels gratacels assolellats”. Pot no semblar-ho, però aquest malabarista que ens mostra la foto d’Ismael Velázquez desafia l’envestida imminent dels búfals que rugeixen emprenyats. L’equilibri difícil de la bitlla que s’aguanta enlaira subratlla la fragilitat del cos del jove davant d’un cotxe alemany a punt d’arrencar amb la potència d’un motor de més de dos-cents cavalls de força. És quan l’expressió “la jungla d’asfalt” adquireix sentit. Tal vegada, d’aquí a no tant de temps, als semàfors ja no s’hi veuran malabaristes ni pallassos, sinó bandolers com els que antigament assolaven els camins. Tal vegada ningú passarà entre els cotxes a demanar humilment una almoina, sinó que exigiran un botí o un rescat per la força de les armes. Sembla que una bona part dels principals dirigents de la política i dels diners ens volen dur a la violència, a l’odi, a l’apropiació dels béns dels altres per la força.

El contrari de tot això és la bellesa d’uns malabars oferits durant la breu estona que dura un semàfor quasi a canvi de no res. La cançó de Franco Battiato de què parlàvem es titula “Tot l’univers obeeix a l’amor”, una certesa que sovint és fàcil que perdem de vista. Però no l’hi hem de perdre: fixem l’atenció en la bitlla que vola.