Història
Societat09/09/2023

La davallada del bou de Fornalutx, la fam d’una tradició

El petit municipi de la Serra és l’únic de Mallorca que conserva un ritual centenari que cada 7 de setembre, durant les festes patronals, donava l’oportunitat a la gent de menjar carn d’un animal considerat un luxe en temps d’estretors

PalmaEl bou ja és present en la prehistòria de Mallorca en forma escultòrica. Hi ha els tres famosos bous de Costitx, trobats el 1895 (encara són al Museu Arqueològic de Madrid), i el bou de Talapi, desenterrat el 1952 als voltants de sa Pobla (aquest sí que es pot contemplar a Palma, al Museu de Mallorca). L’historiador solleric Antoni Quetglas explica la càrrega simbòlica d’un animal que fou venerat en gairebé tota la conca mediterrània: “En les societats antigues estava associat a la valentia i a la iniciació ritual del jovent cap a la vida adulta. Això queda ben reflectit en el mite grec del Minotaure”.

A les terres de parla catalana els bous estan documentats des del segle XIII, abans que a Castella. A diferència dels toros de les corrides, se’ls castrava perquè fossin més dòcils en les feines del camp. “A Mallorca –apunta Quetglas–, el bestiar boví no era gaire nombrós i se solia concentrar al Pla i al Llevant. Va ser, però, a molts de pobles de la serra de Tramuntana on es convertí en protagonista de les festes populars d’estiu amb un objectiu concret: que la població pogués menjar carn d’un animal que, en temps de penúries, era considerat un luxe”.

A mitjan segle XX, a la seva obra magna Die Balearen, l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria ja parlà de la davallada de bous de possessions com Mortitx, Almallutx i Massanella. El mestre de cerimònies era un home que solia anar darrere de l’animal. Amb una mà li agafava la coa, mentre que a l’altra hi duia un garrot per dirigir la bístia al lloc desitjat. Eren uns temps en què també tenien molt de seguiment les bregues de bous amb cans d’una raça autòctona mallorquina que, per això, es digueren cans de bou.

Cargando
No hay anuncios

Tradició centenària

Avui Fornalutx, de prop de 600 habitants, és l’únic poble de la Serra on es manté viva la davallada del bou. Dona el sus a les festes de la patrona, la Mare de Déu de la Nativitat (8 de setembre). “La tradició –apunta Quetglas– està documentada des del 1866. Segur, però, que se celebrava des de temps enrere, tal com succeí a tota la vall de Sóller, municipi del qual Fornalutx s’independitzà el 1837. Era un ritual que servia de contrapunt a la solemnitat de les festes religioses”. A Sóller l’espectacle boví es deixà de fer la dècada dels noranta del segle XX. Tenia lloc durant els actes de Sant Bartomeu (24 d’agost): “El poble feia el seu, però després cada barriada també n’organitzava un de propi”.

En ser la darrera festa d’estiu de la contrada, la davallada del bou de Fornalutx fou el que més assistència tingué. “Un grup de veïns –afirma l’investigador– adquiria l’animal en una de les finques de muntanyes properes com l’Ofre o sa Bassa. Com més gros, millor”. La gresca estava assegurada: “Molta de gent pujava als camins dels voltants per acompanyar l’animal. Un cop al poble, se l’adornava amb cintes de colors i corones de flors i se’l passejava al so de xeremies, flabiols i tamborins. Se l’exhibia perquè els interessats poguessin veure i comprovar l’estat de la seva ‘inversió’. Després el bou era conduït a l’escorxador per ser sacrificat. Els seus bocins eren repartits entre els qui havien contribuït a comprar-lo. Qui més aportava es quedava amb les millors parts”.

Cargando
No hay anuncios

Retorn als orígens

El 2017 el centenari ritual patí un punt d’inflexió important amb l’aprovació de la Llei autonòmica de benestar animal. Ho explica Gori Mayol Passador, actual regidor per MÉS de Medi Ambient, Agricultura, Turisme i Educació: “Aquella llei va ser una oportunitat per recuperar l’essència de la festa, que els darrers anys s’havia pervertit molt. Havia deixat de ser una davallada per ser un simple correbou [encierro en castellà]. Per poder continuar amb la celebració, vàrem haver d’aportar al Govern documents que n’avalassin la tradició centenària. Ho férem amb l’ajuda de l’historiador Antoni Quetglas”.

En aquella tornada als orígens, la bístia protagonista passà de ser un toro de toreig a un bou mans. “Abans –assegura Mayol– l’animal patia molt. Arribava en camió i l’amollaven de mala manera a uns 500 metres de la plaça. Llavors tothom es posava a cridar i a córrer davant seu com si fos un Sant Fermí. El toro sortia desbocat, estirat amb una corda fermada a les banyes. Pegava coces arreu, sovint traient sang per la boca. Fins i tot rebien cotxes que hi havia aparcats al carrer. Hi hagué anys en què el toro morí desnucat o d’un còlic de l’ensurt que s’endugué amb tant de trull. Després de fer-lo córrer pel poble i pel camp de futbol, el tornaven a pujar al camió i el traslladaven a l’escorxador de Sóller per matar-lo”.

Cargando
No hay anuncios

Les regles del joc canviarien del tot amb la Llei de benestar animal del 2017. “Ara –diu el regidor– l’Ajuntament lloga un bou a un propietari d’una finca del Pla. El deixa pasturant un dia abans en una parcel·la propera perquè s’habituï al nou indret. El 7 de setembre, el dia abans de la patrona, a les vuit del matí, unes cinc persones vestides de pagès el fan davallar per un camí empedrat, tal com es feia antigament. No se l’estira de les banyes, sinó d’un cabestrell”. Mayol insisteix que es fa tot el possible perquè l’animal pateixi el mínim d’estrès: “Es procura que el públic no cridi gaire i que els xeremiers toquin ben enfora”.

En aquesta nova etapa també es conservà el ritual antic de posar al cap del bou una corona de flors. “Ara –ressalta Mayol– la davallada és una cerimònia tranquil·la i l’animal ja no és conduït a l’escorxador. En acabar de ser passejat pel poble, es torna al seu propietari. Per mantenir, però, la funció ancestral de la festa, es mata un altre bou i la seva carn es reparteix entre una cinquantena de famílies que l’han adquirit. Amb aquesta reformulació, cada any hi ha menys animalistes que protesten el dia de la davallada”. La fornalutxera Paca Busquets Bernat, de 60 anys, celebra molt la tornada als orígens de la festa: “Per mi, de petita, era un dia molt especial. Ma mare em comprava una sabates per anar a veure davallar el bou. El ritual es començà a desvirtuar quan la nit anterior es posaren a organitzar una festa, a la qual venia gent de fora. Això feu que l’endemà hi hagués gats protagonitzant alguna bretolada”.

La neofesta taurina d’Alaró

El 1992 la davallada del bou de Fornalutx ja superà el tràmit de la Llei de protecció dels animals que aprovà el Govern popular de Gabriel Cañellas per iniciativa del diputat d’UM Miquel Pasqual. Aquella normativa, però, sí que acabà amb una neofesta taurina que un grup d’amics havia creat a mitjan anys vuitanta a Alaró. Ho explica el periodista alaroner Bartomeu Noguera: “Se celebrava el primer dissabte d’agost. Començà amb una mena de plaça portàtil que es col·locava en una finca entre Alaró i Consell, on amollaven unes vaquetes. Cada any la festa anà agafant més volum. Al so de la banda municipal, la gent es concentrava a la plaça del poble vestida com si anàs a un Sant Fermí. També es muntaren revetles”. Ben aviat aquella neofesta tingué l’oposició de residents animalistes: “Hi havia persones que intentaven torejar els animals. Altres s’hi tiraven damunt o els agafaven per immobilitzar-los. No faltà qui els feia ficar el cap dins poals de sangria. La bauxa s’acabà convertit en un correbou”.

Cargando
No hay anuncios

La Llei de protecció dels animals del 1992 prohibia la celebració de curses de braus fora de les places estables. Curiosament afectà el correbou d’Alaró, però no la davallada del bou de Fornalutx, que ja aleshores s’havia desvirtuat. Amb tot, la festa alaronera es tornà a recuperar el 2005. “L’Ajuntament –diu Noguera–, en mans del socialista Miquel Deyà, va haver d’emetre un certificat per constatar que era una tradició centenària, tot i que no s’havia celebrat de manera continuada en el temps. S’aferrava al fet que a principi del segle XX ja hi havia toros a les festes del poble. Tanmateix, en aquella nova etapa, per causes econòmiques, del correbou només se’n va fer una edició”.

Avui, durant les festes patronals de l’estiu, allà on es continuen organitzant correbous és al País Valencià i a les Terres de l’Ebre. Molt polèmiques són les seves modalitats més agressives: els bous embolats (amb foc a les banyes), els bous capllaçats (amb banyes lligades) i els bous a la platja. A les Terres de l’Ebre hi ha molts batles d’ERC, un partit teòricament animalista, que reclamen que la celebració, erigida en tot un símbol d’identitat, sigui una excepció cultural a la regulació general sobre el maltractament animal. A més a més, es dona la circumstància que el Principat és dels pocs territoris de l’estat espanyol on s’han prohibit les corrides.

Tom Weedon, el fotògraf humanista

Si Deià està associat a la figura de l’escriptor britànic Robert Graves (1895-1985), Fornalutx hi està a un compatriota seu, el fotògraf Tom Weedon (1908-1959). Als anys 50 aquest petit poble de la serra de Tramuntana ja havia estat descobert per una comunitat de turistes anglesos. Per recomanació d’un amic, Weedon hi recalà el juliol del 1956 en companyia la seva dona, Veronica More, i els seus quatre fills. Llavors feia de professor de fotografia a Anglaterra i Fornalutx es presentava com el lloc ideal per passar-hi les vacances dels darrers anys de la seva vida –no era gaire bo el pronòstic que li havien fet d’una nefritis que arrossegava arran d’un bombardeig patit durant la Segona Guerra Mundial. 

Al cap de tres anys, el 1959, la família ja s’instal·là definitivament a Fornalutx en una casa que compraren. Weedon tingué poc temps per gaudir-la, ja que morí nou mesos després, a 51 anys. Fou enterrat al cementeri del poble, en una tomba pagada per Robert Graves, a qui havia conegut durant la seva estada a l’illa. Weedon destacà per ser un fotògraf humanista. Deixà un immens llegat, de més de 2.000 negatius, que ara acaba de reivindicar La Perifèrica Produccions en el documental Retrats des del paradís. Tom Weedon. En lloc de captar l’incipient boom turístic que ho capgiraria, la seva càmera immortalitzà la Mallorca més rural, amb les seves ancestrals tradicions, com la davallada del bou de Fornalutx. El britànic també en començà a fer una pel·lícula. De cicerone tingué el capellà del poble, don Tòfol. 

Dos anys després de quedar vídua a 40 anys, Veronica More partí cap a Anglaterra amb els quatre fills. El 1979, però, en jubilar-se d’assistenta social, es tornà a instal·lar a Fornalutx, on morí el 2016, a 97 anys. La seva llarga vida fou ben intensa. La plasmà en el llibre de memòries Letters to My Grandchildren. Oriünda d’Escòcia, en esclatar la Segona Guerra Mundial, More, de 20 anys, es posà a treballar al Servei d’Intel·ligència Britànic. Gràcies als seus coneixements d’alemany, s’encarregà d’interceptar, transcriure i desxifrar les comunicacions dels pilots de la Luftwaffe. El 1942, de viatge al Caire, va ser quan va conèixer Weedon, que feia feina a la mateixa unitat. 

La darrera destinació de More abans de la fi de la contesa fou el poble anglès de Bletchley Park, des d’on els aliats tractaren de desxifrar els codis nazis. Una persona clau en aquesta tasca fou el matemàtic Alan Turing, que construí el primer prototip d’ordinador de la història –la seva vida és recollida a la pel·lícula The Imitation Game (2014). L’escocesa, tanmateix, no arribà a conèixer Turing, ja que estava en un altre departament. 

Cargando
No hay anuncios