Història
Societat26/02/2022

El darrer bisbe mallorquí de Mallorca

Fa 75 anys que no hi ha hagut un prelat autòcton a la diòcesi, des del controvertit Josep Miralles

PalmaFa tres quarts de segle que no hi ha hagut un bisbe mallorquí a Mallorca, des de la mort, el 1947, de Josep Miralles: un personatge certament controvertit, ja que, per una banda, fou un defensor enardit del català –fins i tot al primer franquisme–, i, per altra banda, acusat de donar suport a la repressió del 1936 per l’escriptor francès Georges Bernanos. De fet, només 13 dels 68 prelats coneguts han estat nascuts a l’illa. Ho recordam quan, recentment, ens ha deixat prematurament un bisbe mallorquí, Antoni Vadell, si bé en el seu cas auxiliar de Barcelona.

El primer bisbe conegut de Mallorca, recullen els historiadors Pere Xamena i Francesc Riera, és Helias, a qui el 484 el rei vàndal Hunneric, qui aleshores dominava les Balears, posà “entre l’espasa i la paret” de renunciar a la seva fe catòlica o ser desterrat, i que optà per aquesta segona opció, a Cartago, “vivint miserablement pels voltants de la ciutat, famolenc i maltractat per la xusma”, en companyia d’altres prelats, entre els quals els de Menorca i Eivissa. Res més sabem d’Helias –a qui la web del Bisbat classifica com a mallorquí de naixement–, ni tampoc els noms dels bisbes de Mallorca del període bizantí.

Hem de pegar un bon bot històric fins al 1230, quan, tot just conquerida Mallorca per Jaume I, relaten Xamena i Riera, les autoritats eclesiàstiques i el monarca acordaren que el nou regne disposaria d’un bisbe propi: entraven en lliça els interessos del rei, els del papa i els dels bisbes i abats catalans, però. No fou fins al 1236 que es consagrà com a primer bisbe de la diòcesi recuperada el català Ramon de Torrella. El Bisbat de Mallorca quedava “subjecte directament” a la Santa Seu, la qual cosa es mantingué fins al 1492, quan passà a dependre de València –com és a l’actualitat.

Cargando
No hay anuncios

Al llarg de gairebé un segle i mig, els bisbes de Mallorca foren catalans. Sobretot del Rosselló, comarca que a l’etapa del regne privatiu, del 1276 al 1343, estigué sota domini dels sobirans mallorquins. No fou fins al 1363 quan, per primera vegada a la diòcesi restablerta, fou designat un mallorquí: Antoni Galiana. Segons Riera i Xamena, “donà un gran impuls a l’obra de la Seu”, tot i que el rei Pere el Cerimoniós, “sempre mancat de diners”, li obligà a cedir-li part de les rendes eclesiàstiques per a les seves despeses. El capítol de canonges elegí com a successor el 1375 l’aragonès Pere de Luna –el futur antipapa Benet XIII o ‘papa Luna’–, però “per causes desconegudes l’elecció es va frustrar”. 

“El més erudit i el més beneit”

Dos mallorquins més, Pere de Cima del 1377 al 1390, i Arnau de Marí i Santacília del 1460 al 1464, exerciren de pastors del seu ramat. A continuació, un llarg parèntesi de gairebé un segle i mig. Com assenyalen els doctors en Història Pere Fullana i Valentí Valenciano, entre el decisiu concili de Trento el 1545 –que marcà els fonaments de l’Església fins al Vaticà II– i final del XVIII “hi havia hagut 14 bisbes, només tres dels quals eren d’origen mallorquí”, Simó Bauçà, del 1608 al 1623; Bernat Cotoner, del 1671 al 1684, i Llorenç Despuig, del 1750 al 1763. 

És fàcil observar que entre aquells prelats sovintegen els llinatges aristocràtics: Santacília, Cotoner, Despuig, molt propi d’un llarg període al qual els alts dirigents eclesials, amb rendes i manera de viure pròpies d’un gran senyor, procedien sistemàticament de la noblesa. “El primer bisbe mallorquí originari de les capes populars”, destaquen Fullana i Valenciano, fou, del 1794 al 1818, Bernat Nadal i Crespí, fill d’un moliner de Sóller i que arribà a presidir les Corts de Cadis.  

Cargando
No hay anuncios

Entre mitjan XIX i el tercer decenni del XX arribà a haver-hi quatre bisbes mallorquins. L’algaidí Miquel Salvà i Munar (1851-1873), apunten Xamena i Riera, “tenia antecedents de capellà liberal”, per la qual cosa es va haver d’exiliar a França els darrers anys del regnat de Ferran VII. Mateu Jaume i Garau, de Llucmajor, “de caràcter bondadós, malencònic i si fa no fa indecís”, fou bisbe del 1875 al 1886. Del 1898 al 1915 fou el període del mític Pere Joan Campins Barceló, nascut a Palma el 1856, que designà Antoni Maria Alcover vicari general i encarregà a Gaudí la seva intervenció a la Seu. I del 1925 al 1928, l’inquer Gabriel Llompart Jaume. 

Qui havia de ser el darrer bisbe mallorquí de Mallorca fins als nostres dies, Josep Miralles i Sbert, va néixer a Palma el 1860, “d’una família senzilla”, a dir del seu biògraf Josep Massot i Muntaner. Va ser company al seminari de mossèn Alcover, dos anys més jove, a qui aconsellà –amb èxit– que fes servir la llengua pròpia, quan l’’apòstol de la llengua catalana’ havia començat a escriure les seves narracions en castellà. Don Pep des Mirador, aquest era el malnom de Miralles, “des de jove, estimà la llengua catalana”, si bé per als seus estudis històrics –i la seva correspondència– utilitzava el castellà, presumiblement per la seva major difusió.

Qualificat Miralles per l’escriptor Joan Pons i Marquès com “l’home més erudit, però el més beneit de Mallorca”, el capellà Miquel Maura el descriu en carta al seu germà, el polític Antoni Maura, com de “laboriositat infatigable i molt ordenat”, però no gaire ètic, ja que com a catedràtic al seminari “suggestionava (...) els seus alumnes perquè li oferissin regals”. Massot el defineix com un “home recte, d’una bona voluntat i d’una bona fe indubtables”, però víctima de la seva “ingenuïtat i mancat de mà esquerra”.  

Cargando
No hay anuncios

El 1914, Miralles fou designat com a bisbe de Lleida, feina a la qual, diu Massot, “es dedicà en cos i ànima”, si bé amb qualque incident tan desafortunat com la venda del ‘tern de Sant Valeri’, “una peça de teixit romànica d’un valor incalculable”, a un col·leccionista, la qual cosa va encendre les alarmes davant d’una possible pèrdua patrimonial. Continuà, en canvi, amb la seva defensa del català a la litúrgia, compartida amb la resta de bisbes del Principat el 1923, només uns mesos abans del cop d’estat del dictador Primo de Rivera, marcadament espanyolista.

La topada amb Primo de Rivera

El 1925, Miralles fou traslladat a Barcelona com auxiliar del bisbe Ramon Guillamet, greument malalt, a qui va succeir l’any següent. Segons Massot, el dictador en persona va insistir al mallorquí sobre “la qüestió del català a l’església”, que era el que ara anomenam llengua vehicular –cosa que no agradava al govern–, a la qual cosa “replicà el bisbe que no s’havia de tractar l’assumpte, ja que no hi havia problema. Insinuà el general que se l’havia d’ajudar en la seva obra d’espanyolització”, i es va mantenir ferm Miralles que “no s’havia de tractar tal qüestió”.

Sembla que la decepció del govern per aquesta manca de col·laboració del bisbe en la tasca espanyolitzadora va ser determinant en el seu trasllat el 1930 a Mallorca, decisió que “Miralles no entenia”, apunta Massot. Com que era una diòcesi òbviament menys rellevant que Barcelona, com a compensació li fou atorgat el títol fantasmagòric d’arquebisbe de Beroea (Alep, Síria), per la qual cosa seria conegut com a arquebisbe-bisbe de Mallorca.

Cargando
No hay anuncios

Segons Massot, Miralles va adoptar “una actitud conciliadora” davant la República proclamada el 1931 –tot i la seva fama d’anticlerical. Pel que fa al cop d’estat del 1936, “no tingué art ni part en la conspiració dretana” i “d’entrada se’n mantingué al marge i no manifestà cap entusiasme”. Foren les notícies de les persecucions a la zona republicana “contra les esglésies, els sacerdots i els religiosos” i l’esglai del desembarcament de Bayo allò que el llançà als braços dels revoltats.

A la seva narració cabdal Els grans cementeris sota la lluna, el francès Georges Bernanos acusava “el personatge al qual les conveniències m’obliguen a dir Sa Il·lustríssima, el bisbe de Mallorca”, de tancar els ulls davant la repressió ferotge dels colpistes, quan no de participar-hi: “El reverendíssim bisbe de Palma no ignora” els tres mil assassinats perpetrats, afirma. Arriben “avions feixistes beneïts per l’arquebisbe”. “No va deixar de mostrar-se, sempre que tingué ocasió, al costat dels executors”. “He vist (...) a Sa Eminència agitar les seves mans venerables sobre unes metralladores italianes”. Que Bernanos fos catòlic, conservador i amb un fill falangista encara feia més mal a la causa franquista i al paper jugat per l’Església.

Per a Massot, resulta inqüestionable l’adhesió de Miralles al nou règim –l’assagista Antoni Nadal recull com va encapçalar la desfilada del 18 de juliol el 1940–, però “la seva ingenuïtat no arribà a fer-li perdre la noció del que passava davant els ulls de tothom”. En aquest sentit, destaca la publicació al seu butlletí oficial de la denúncia del bisbe de Pamplona “Ni una gota de sang de venjança”; la sol·licitud d’indults –infructuosa– per als republicans Alexandre Jaume i Emili Darder; o el suport als seus capellans acusats, si bé en el cas d’un d’ells, Jeroni Alomar, qui fou afusellat, “no mostrà gens de misericòrdia”, segons ha escrit Antoni Janer en aquestes pàgines –tot i que, en ser detingut, assegurava al cap de la Falange que “vostè no pot detenir un capellà”. “No tingué l’homenia de defensar aquell sacerdot”, apunta Francesc de Borja Moll a les seves memòries. 

Miralles, indica Massot, “no sempre estigué d’acord amb les noves autoritats i ho proclamà en públic o d’amagat. Són conegudes (...) les seves posicions a favor del català a l’església i en contra del nazisme”. Moria el 23 de desembre del 1947, a l’edat de 87 anys, i el succeïa Joan Hervàs: el primer de quatre valencians entre els set darrers bisbes de Mallorca, cap d’ells mallorquí.

Cargando
No hay anuncios
Els xuetes i el catecisme en català

Recull la historiadora Laura Bonnín les suposades llistes demanades per Hitler, l’any 1942, d’“individus judaïtzants a Mallorca” –és a dir, xuetes, descendents de jueus conversos– que, “segons s’ha dit (…), no es van elaborar gràcies a la sagacitat del bisbe Miralles, que va argumentar que si es prenien mesures contra els descendents de jueus mallorquins, una gran proporció de la població es veuria afectada”.

Francesc de Borja Moll, aleshores impressor a més de filòleg, relata com, en demanar autorització per publicar dos catecismes per al Bisbat, un en castellà i l’altre en català, el primer fou aprovat i el segon, prohibit. En informar-ne el bisbe Miralles, aquest li va replicar: “I qui són ells per prohibir-me el catecisme? Tiri endavant, i no es preocupi: jo responc de tot”. I, efectivament, la versió catalana es va imprimir.