La cultura de les subvencions (o viceversa)
No ve d'una legislatura enrere i tampoc de dues. El Consell de Mallorca, des que té la pràctica totalitat de les competències en matèria de cultura a l'illa, s'ha anat convertint en l'entitat subvencionadora per antonomàsia. Tenir la responsabilitat cultural en cap cas es pot limitar a repartir uns pressuposts mai no opulents en petites parts per a cada sector i en parts més petites encara per a cada empresa, ajuntament o persona que hi vagi a sol·licitar-ho. El resultat d'aquesta divisió successiva sempre serà de plorera.
La subvenció no proveeix de valor i sovint tampoc no es dóna seguint criteris de qualitat i interès, sinó d'uns requisits més aviat tècnics que no vol dir que els compleixin aquells que més es mereixen l'ajut públic o, millor dit, aquells que el públic mereixeria rebre. Una institució que bàsicament es dedica a la gestió de línies d'ajuts, com és el cas de la Direcció General de Cultura del Consell de Mallorca, potser contribuirà a la supervivència de col·lectius o empreses, però segurament els estarà deixant només en una tristíssima supervivència. Jo mateixa, i no només jo, ho he escrit de fa anys i repetides vegades: cal treure la indústria cultural de la UCI, no contribuir a mantenir-la permanentment en el llindar de la mort.
Amb els anys hem conegut vertaders professionals de la subvenció, aquells que abans que no s'obren les línies anuals d'ajuts ja fan passadissos o instal·len el matalàs, no sigui que se'ls escapi l'ocasió, aquells que dissenyen projectes a mida per a la subvenció. Habitualment són els que menys mereixen el suport públic si s'aplicassin criteris d'enriquiment cultural de la societat.
Potser més que no en subvencions, l'administració pública hauria de pensar en inversions. El concepte invertir no només té una connotació positiva que tendeix al creixement, sinó que davant qualsevol inversió es mira el rendiment, que en el cas que ens ocupa no es tracta de pensar en el rendiment econòmic, però sí en el cultural.
