Compartir pis ja no implica conviure i els joves s’aïllen a la seva habitació

PalmaL’experiència de compartir pis experimenta un procés d’individualització, amb companys que són quasi desconeguts. Els joves que conviuen al mateix habitatge moltes vegades no fan amistat, no interactuen entre ells i tendeixen a aïllar-se a la seva habitació. La imatge del pis compartit on tots sopen plegats i fan festes cada setmana està desapareixent fins a convertir l’habitatge en una mena d’espai impersonal on, lluny de conviure, els residents procuren no coincidir gaire i les habitacions passen a ser menjador i sala d’estar. 

Agnès Giménez és una jove menorquina de 23 anys que fa gairebé cinc anys que viu a Palma. Al llarg d’aquest temps ha compartit diversos pisos i, gairebé a tots, ha viscut situacions que l’han conduïda a l’aïllament dins del seu propi dormitori. “Vaig arribar a berenar, dinar i sopar a l’habitació perquè no em sentia còmoda. Si hi havia algú tranquil a la sala d’estar, ja sentia que no hi podia estar, per no molestar”, explica. Aquesta incomoditat amb l’espai compartit la va dur, durant molt de temps, a fer tota la vida tancada a la seva habitació: “Dinava, sopava i berenava dins l’habitació. L’habitació era ca meva. Pagava 350 euros només per això, perquè no sortia: només per fer el dinar i de l’habitació al bany”, recorda.

Un habitatge de pas 

Un dels pisos on més va notar aquest aïllament va ser el que compartia amb estudiants d’Erasmus. S’hi va estar un any i mig, però la dinàmica del pis ho feia tot més fred i impersonal. Els companys canviaven constantment, cada tres mesos, molts parlaven idiomes diferents i “era impossible arribar a establir llaços”. La propietària del pis era la que decidia qui n’entrava nou. Així, “es feia impossible poder triar algú que pogués encaixar, i era tot atzar”, lamenta. També va viure en un altre pis amb una dona de 40 anys, on la convivència es va tornar especialment tensa: “La dona de 40 anys es comportava com si fos la meva mare, era molt controladora. No podíem dur ningú a casa”, recorda. Aquestes situacions varen fer que arribés a patir ansietat i un principi de depressió, “pel sentiment de solitud” dins ca seva. 

Joan (nom fictici) té 31 anys i viu amb la seva parella i un altre company de pis, de qui era amic abans de mudar-se. Amb aquest darrer, però, la relació és pràcticament inexistent a causa dels horaris laborals incompatibles. La manca de coincidència ha fet que la convivència sigui molt impersonal i que no es creïn llaços, i aquesta distància també es reflecteix en l’ús dels espais de la casa: “No compartim temps, només ens veim a la cuina, si coincidim, perquè l’altre company es tanca a la seva habitació”. 

L’hàbit de quedar a l’habitació no és una excepció en la seva experiència compartint pis. “Des que tenc 18 anys he viscut en habitacions de pisos compartits, i en quasi tots els que he estat la gent s'hi tanca. A poques bandes he vist que es convisqui al menjador”. Amb el seu company de pis, Joan havia imaginat una altra mena de relació: més participativa i compartida. “Esperava cuinar plegats, dinar junts i compartir més reciprocitat”, diu. 

Quan els companys de pis es feien amics

Entre 1979 i 1982, Roberto Padilla va compartir pis amb tres joves més, que també eren companys de feina i amb els que va decidir anar a viure junts poc després de conèixer-se. “Fèiem moltes activitats en comú. Com que no teníem televisió, a casa jugàvem a cartes i sovint sortíem a prendre alguna cosa. Teníem amics en comú i molts caps de setmana quedàvem i fèiem plans”. Roberto recorda aquell període com una experiència positiva i d’amistat. La relació amb els companys va perdurar, i assegura que encara són amics. 

Mar Aleñar també manté l’amistat amb qui va ser la seva companya de pis l’any 1989, a Eivissa. Mar va arribar a la Pitiüsa gran per fer una substitució en un centre educatiu i va compartir pis per necessitat: “En arribar a l’escola, vaig conèixer una altra mestra que també cercava pis, així que vàrem anar a viure plegades”. Des del primer dia varen organitzar com funcionarien a casa: “Anàvem juntes a comprar, decidíem el que cuinaríem i dinàvem i sopàvem juntes sovint. Els caps de setmana netejàvem cadascuna la seva habitació, i entre les dues les zones comunes. Els vespres passàvem molt de temps juntes xerrant, cosa que ens va unir molt i ens va fer amigues fins al dia d’avui”. Mar recorda que s’ajudaven mútuament i que sempre afavorien que l’altra pogués convidar algú de Mallorca a passar uns dies a la casa. “L’altra aprofitava per anar a veure la família o dormíem plegades, per deixar l’altra habitació lliure”, explica. 

Mar ho compara amb situacions que ha conegut els darrers anys. “Fa dos anys vaig conèixer una professora d’anglès que compartia un pis de tres habitacions a Palma, i a cada habitació hi havia un pany amb clau. Fins i tot va haver de demanar permís per estar al menjador per fer les classes particulars. Això no és realment compartir un pis, és més com estar en un hotel on només coincideixes a les zones comunes”, expressa. Per tot això, considera que els hàbits han canviat i “la societat reflecteix aquests canvis”. “De vegades feim esforços per recuperar la convivència, però ja no surt de manera natural. Abans, fins i tot mirar la tele junts era habitual. A l’habitació només llegies o escoltaves música. Ara tothom pot triar què mirar des de l’habitació, amb l’ordinador mateix, i ni tan sols hi ha aquest moment de convivència”, lamenta. u