Després d'una merescuda jubilació i de molts anys al capdavant de la papereria d'Alaró, Cati Bestard aprofita ara el temps per lluitar pel benestar dels animals del poble i amb l'associació feminista Dones en Dansa. Gràcies a la tasca d'ADA (Associació d'Animals d'Alaró), els problemes amb els moixos que viuen al poble no tan sols s'han reduït, sinó que molts han trobat una família per conviure. Bestard assegura que una de les claus és entendre que no basta amb donar-los menjar, i destaca la necessitat de castrar-los per evitar que es reprodueixin sense control.
Com vàreu començar?
— Abans de jubilar-me, feia feina a una papereria i no tenia molt de temps. Llavors l'associació es deia ACMA (Associació Contra el Maltractament Animal). La presidenta se'n va anar i ningú no ho volia agafar, així que ho vaig fer jo. A partir que em vaig jubilar, fa dos anys, vaig començar a fer-hi molta més feina.
Què heu aconseguit durant aquest temps?
— En dos anys i mig hem castrat devers 500 moixos i hem aconseguit adopcions per a un centenar de moixets petits. L'objectiu és aconseguir que no hi hagi tants d'animals patint, i ho estam aconseguint. Ara també tenim un parell de moixos vells, que estaven abandonats. Els hem curat i els donarem en adopció. També hem trobat cans, però els moixos són el gran problema a Alaró, perquè crien i crien. Molta gent no els vol perquè cacen els gorrions. Però si feim castracions i aconseguim que quedin al poble donant-los menjar, el problema amb els gorrions disminueix. No volem que els enverinin.
Heu tingut problemes amb els enverinaments?
— Sí. Teníem una colònia d'uns 20 moixos i només en vàrem trobar quatre o cinc de vius. A la resta els varen enverinar. Ara tenim unes 25 colònies controlades, i cada vegada són menys perquè hem aconseguit minvar el nombre d'animals amb les castracions. Amb aquesta feina hem llevat molts de focus de problemes. Hi ha amants dels moixos que els varen posar menjar molts d'anys, i per això es varen multiplicar. El menjar ha d'anar acompanyat de castració.
Haureu d'afrontar moltes despeses...
— Tot és molt car. Tenim una ajuda de 3.500 euros anuals de l'Ajuntament, perquè es va signar un conveni fa un parell d'anys. El que també feim és, quan donam els moixos en adopció, cobram una mica més que no tan sols la castració. Quan hi ha esdeveniments al poble, com la fira Gremial o el mercat de Nadal, feim menjar i el venem i rifam una panera. Però enguany ha estat terrible. Per sort, també tenim socis i donacions de persones que coneixen la nostra feina i ens fan ingressos. La gent respon cada vegada més i nosaltres anam fent a mesura que tenim doblers. Si ens quedam sense fons, hem d'aturar. A més, els veterinaris ens fan un preu especial per a les castracions.
Com ha evolucionat el nombre d'adopcions?
— Estan augmentant. Fa un temps estàvem preocupats pels moixets, però ara ens els lleven de les mans. De fet, ara mateix tenim sol·licituds i cap moixet, així que se n'enduran un que té dos anys. De tota manera, ara hi ha moixes que comencen a quedar embarassades i tornarem a tenir animals en adopció, que segur que viuran amb bones famílies.
Heu tingut problemes amb alguna adopció?
— Pràcticament no. De vegades trobam algú que no és convenient. Fa poc no vàrem acabar una adopció perquè vàrem veure que no podia ser. Per entregar un animal feim alguns esbrinaments, parlam amb la gent i veim on viuen i com. Després feim un seguiment per comprovar com està l'animal.
Com s'adapten els moixos a les seves famílies?
— Molt aviat, encara que alguns són porucs. Fa poc en vàrem donar en adopció dos, Pepo i Mica. Ella es va passar un més darrere la gelera, però ara està molt feliç. I Pepo també s'hi ficava en solidaritat! [riu]. Passam un poc de pena quan els costa adaptar-se, però sol anar molt bé.
Trobau molts de cans?
— No tants. Precisament aquest diumenge se'n varen trobar dos, a la Taulera i el castell, però tots dos varen tornar a casa seva aviat. El que trobam normalment són cans que es despisten i es perden, però els propietaris els cerquen. A més, la Policia Local col·labora molt, avisen els propietaris i esperen que els vinguin a cercar. Abans teníem un lloc per a cans i els trèiem a passejar, però ara esperen adopció en acollida.
Heu trobat casos de maltractament?
— No gaires. Una senyora va denunciar el cas d'una pitbull i un rateret que vivien en un lloc ple de fang i aigua i no tenien ni on seure que no fos banyat. La policia ens ho va comunicar i ens en vàrem fer càrrec.
Què va passar?
— Vàrem aconseguir adopcions per als dos. La pitbull va anar a Formentera , va viure molt bé un any i després va morir d'un càncer de mama. Malgrat que varen saber que estava malalta des que la varen dur per primera vegada al veterinari, els adoptants se la varen quedar i es varen fer càrrec de totes les despeses, perquè sabien que ho havia passat molt malament. El rater va anar a Barcelona, amb un jove que havia tingut un ca idèntic que havia mort feia anys.
Què és el que us costa més de tirar endavant?
— El més dur és que, a més de tota la feina que feim, encara hem de treballar per aconseguir recursos econòmics, quan la tasca que feim també dona benestar al poble, a més dels animals. Encara cal conscienciar sobre el benestar animal. I ens agradaria tenir més ajudes de les institucions. Per exemple, les despeses del 2020 varen ser de 17.000 euros. El que sí que esper és que amb els anys no necessitem tants de doblers perquè cada vegada hi hagi menys animals en aquesta situació.
També formau part d'una associació feminista...
— Sí! Estam al cent per cent amb el feminisme, i cal tenir en compte que hi ha una branca que és molt animalista. Feim molta feina de conscienciació, i tenim un festival que enguany no s'ha pogut dur a terme. El 2019 vàrem dur Las Talegueras, una xirigota feminista de Cadis. Feim formació i tallers i també decoram els arbres de la plaça de l'Ajuntament. I és que encara hi ha masclisme pertot arreu...
