Societat
Societat 27/11/2020

El català a l’escola: prohibit durant segles i encara qüestionat

Fa mig segle el franquisme va tornar a permetre l’ensenyament de la llengua com a optatiu i nou anys més tard la preautonomia el declarà obligatori

Francesc M. Rotger
9 min
El català a l’escola: prohibit durant segles i encara qüestionat

PalmaFa mig segle la Llei d’educació del 1970 autoritzà, després de decennis de prohibició i persecució, el retorn del català a l’ensenyament. Només cinc anys més tard, la mort del dictador va fer possible la recuperació de la democràcia i de l’autogovern, que ja en les seves primeres passes, a càrrec aleshores de la moderada Unió de Centre Democràtic, el va declarar matèria obligatòria. Va ser un govern del Partit Popular, el 1997, que va establir que, com a mínim, la meitat de les classes s’havien d’impartir en la nostra llengua. Convé recordar-ho, davant la polèmica pel suposat arraconament del castellà en l’anomenada llei Celaá, la futura nova normativa estatal d’ensenyament, ara en tramitació. Alguns sectors la qüestionen, senzillament, perquè no exigeix que el castellà sigui la llengua vehicular en l’ensenyament.

Mentre existí el Regne de Mallorca, el català fou, com ara li diríem, llengua vehicular de l’administració i de l’ensenyament -per als pocs que en rebien-. I així va ser fins a les disposicions de Lluís XIV, als territoris perduts del sud de França, i del seu net, Felip V, a la Corona d’Aragó: els decrets de Nova Planta, el càstig per als territoris que havien optat per donar suport a l’aspirant rival -l’arxiduc Carles- en la Guerra de Successió. Amb els decrets de Nova Planta, el monarca va abolir les velles institucions pròpies i hi imposà la normativa castellana.

Més tard Carles III, fill de Felip V, va reiterar el 1768 que “l’ensenyament de les primeres lletres”es fes “en llengua castellana generalment, on sigui que no es practiqui, cuidant del seu compliment les audiències i justícies”, segons recullen els pedagogs Antoni Colom i Bernat Sureda. I ampliava aquesta ordre a l’àmbit eclesiàstic, recomanant “la seva exacta obediència i diligència en estendre l’idioma general de la nació per a la seva major harmonia”. L’argument etern del centralisme.

“Les ordres reials en relació amb aquest tema es recorden periòdicament”, indiquen Colom i Sureda, i si s’havien de recordar és perquè no es complien. Però la Universitat no tingué més remei que canviar d’idioma: “Aquell ensenyament i explicació que abans permetíem en el nostre idioma mallorquí, la facin en el successiu en llengua castellana”, disposà el rector. El darrer baluard del català -i per això hi insistí Carles III- fou l’Església: el bisbe Bernat Nadal, diputat a les Corts de Cadis, encara va manar “compondre i publicar un catecisme en llengua catalana, que es feia servir a les escoles”.

L’excepció d’aquesta onada reformista i centralista fou Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811), autor d’una avançadíssima al seu temps Memòria sobre educació pública. La va redactar desterrat a Mallorca -hi va estar del 1802 al 1808- i hi proposà que s’ensenyàs la gramàtica catalana als nins illencs: “Essent la que aprenen primer, la que parlen en la seva primera edat, aquella en la qual parlam sempre amb el poble, i en la qual el poble rep tota la seva instrucció, mereix major atenció de la que li hem donat fins aquí (...) Llavors coneixerem el que val i el que pot valer; llavors la podrem dur a la dignitat de llengua literària”.

Castigats per parlar català

El segle XIX registrava millores sensibles en l’educació, però deixant de banda la llengua que tothom parlava. El pla d’estudis del primer institut d’ensenyament secundari a les Balears, el 1836, incloïa francès, anglès, llatí i grec, però no català. El 1837, recullen Colom i Sureda, “per reprimir l’ús del català a les escoles”, s’establia el sàdic sistema de l’anell: se’n lliurava un a un alumne sorprès en l’acte de fer servir l’idioma natiu, i aquest, per desfer-se’n, l’havia de passar a un company que cometés el mateix error. Així a l’autoodi s’hi afegia la delació.

L’esquizofrènia entre llengua parlada i llengua oficial es mantingué al llarg del segle XIX i bona part del XX. Quan es va aprovar el 1902 l’enderrocament de les murades de Palma, anhelat pels reformistes per raons higièniques, els regidors Villalonga, Martí i Roca varen expressar el seu entusiasme en català, “malgrat l’ordre prohibitiva del senyor governador de la província”, segons El Diario de Palma. Ben al contrari, l’escriptor Miquel dels Sants Oliver -un altre avançat al seu temps- apostà el 1899 per un poder autonòmic que -sense esmentar específicament l’idioma- modificàs el sistema educatiu amb “la creació d’ensenyances d’interès regional”.

Fer servir el “mallorquí” -com sempre se li ha dit col·loquialment al català a Mallorca- estava tan poc connotat ideològicament que Es Borino Ros, en ple domini franquista de l’illa, el 13 de febrer del 1937, publicava un encès cant a les victòries dels colpistes en català salat: “De sa manifestació que, dilluns, al vespre, s’organitzà a Palma, per commemorar la presa de Málaga, hem de dir que sentim vivament que ses paraules d’elogi de ses grans solemnitats, de tant d’usar-les, hagin perdut la seva vertadera força d’expressió (...) Va ser senzillament sublim (...) Visqui es general Franco!”. Això sí, una setmana després Es Borino Ros deixava d’editar-se, oficialment per escassetat de paper.

En els anys més durs de la dictadura, del 1937 al 1945, es publicaren a Mallorca vint-i-tres llibres en català. La major part -setze- a càrrec de la impremta Mossèn Alcover, que era la que el lingüista Francesc de Borja Moll feia servir per continuar la tasca d’Antoni Maria Alcover i editar els títols de la col·lecció Les Illes d’Or. Sorprenentment, la molt franquista Diputació Provincial va treure a la llum, el 1938, el volum XX de les Obres completes de Ramon Llull, Rims: medicina de pecat, en català.

Fou al teatre, amb l’anomenada comèdia mallorquina, on la nostra llengua mantingué la seva presència en ple franquisme, gràcies sobretot als èxits de la companyia Artis (1949-1969). “Va contribuir a mantenir l’ús del català en públic”, assenyala l’historiador de la literatura Antoni Nadal. Des del 1962, l’Obra Cultural Balear (OCB), també creada per Moll, posà en marxa iniciatives com els cursos de català o, com recorda Antoni Janer, “el suport a la revista Lluc ” que, “nascuda el 1968, sota l’aixopluc dels missioners dels Sagrats Cors, durant molt de temps seria l’única revista en català publicada a les Illes”.

La rentada de cara del franquisme els anys seixanta, amb el boom turístic, va fer viable que la Llei d’educació del 1970 inclogués, per primera vegada, “el domini del llenguatge mitjançant l’estudi de la llengua nacional, l’aprenentatge d’una llengua estrangera i el cultiu, en el seu cas, de la llengua nativa”. Cinc anys més tard, un decret especificava: “s’autoritza els centres d’Educació Preescolar i Educació General Bàsica, amb caire experimental, a incloure als seus programes de treball, com a matèria voluntària per als alumnes, l’ensenyament de les llengües natives espanyoles”.

UCD declara el català obligatori

La Transició arribà amb les reivindicacions culturals i autonòmiques, lligades a la recuperació de les llibertats. Tot i així, es feia difícil trencar amb tres segles de centralisme. El 1976, en una entrevista al Paris Match, Adolfo Suárez -que acabava d’arribar a la presidència del govern espanyol- qualificava “d’idiota” la pretensió “d’ensenyar física nuclear en català o en basc”, i va provocar una onada d’indignació. Al mateix Suárez, Francesc de Borja Moll li va adreçar una “carta oberta”, el 1979, per expressar-li la seva preocupació per la imminència d’una ordre ministerial que reglamentaria la “llengua valenciana”, i no la seva denominació científica de català.

Fins i tot abans d’aprovar-se la Constitució (1978), les Balears, com d’altres futures comunitats, accediren a un règim preautonòmic, el Consell General Interinsular (CGI), amb membres triats d’acord amb els resultats de les eleccions del 77, i presidit per Jeroni Albertí, d’Unió de Centre Democràtic (UCD), el partit més votat. El CGI va tenir clar gairebé des del primer moment com es diu la llengua que parlam a les Illes: “El català juntament amb el castellà són els idiomes que utilitzarà el Consell en les seves actuacions”, estableix el seu reglament de règim interior.

El 7 de setembre del 1979, un reial decret feia oficial “la incorporació al sistema d’ensenyament de les Illes Balears de les modalitats insulars de la llengua catalana i de la cultura a què ha donat lloc”. Suárez continuava de president. Llavors era conseller de Cultura del CGI José Francisco Conrado de Villalonga (UCD), que va tenir dues coses molt clares: que la “llengua nativa” s’havia de dir català i que el seu estudi havia de ser obligatori. “Hi havia gent a UCD”, declarava a El Día del Mundo el 2002, “que no aprovava que la llengua es denominàs llengua catalana (...) També existia una altra postura: s’ha d’ensenyar la nostra llengua, però de manera voluntària. I jo sabia que no podia ser de manera voluntària, com cap assignatura (...) Si volíem recuperar una llengua que s’estava deteriorant, havia de ser una assignatura obligatòria”.

Aquesta opció ja no tindria marxa enrere i, amb diferents avanços i matisos, la Llei de normalització lingüística -aprovada per unanimitat al Parlament el 1986-, l’anomenada Ordre Rotger del 1994 i el Decret de Mínims del 1997, tot amb governs del Partit Popular, han establert el català com a principal llengua vehicular en l’ensenyament a les Illes. Com va escriure Moll a Suárez, sovint les qüestions idiomàtiques són “ofuscades per fòbies (...) que res tenen a veure” amb la ciència.

EL DEBATUT DRET A ESTUDIAR EN CASTELLÀ

El conseller d’UCD Conrado de Villalonga ja va haver d’enfrontar-se als que no volien que els seus fills estudiassin català. “No volia que hi hagués ‘màrtirs de la llengua’”, declarava el 2002. “Si qualcú tenia actituds absolutament contràries, se li concedia l’excepció”, afirmava. En total, unes 400 o 500 d’anuals, d’entre més de 100.000 alumnes. “Com que el nombre era irrellevant, quedaven absolutament desactivats”.

Reiteradament, ara també amb la llei Celaá, el cavall de batalla ha estat el debatut dret a estudiar en castellà, que no figura a la Constitució. Aquesta només indica, a l’article 27, “el dret que assisteix els pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”. Al projecte legislatiu actual del govern Sánchez se li retreu que llevi el castellà com a llengua vehicular, és a dir: que no se’l citi com el principal idioma per transmetre coneixements. Però aquest terme, assenyala Newtral.es, no s’havia fet servir mai abans de la Llei d’educació de 2013, la del ministre José Ignacio Wert, el mateix que va admetre que volia “espanyolitzar els infants catalans”.

stats