Carmen Cordón: “No puc entendre que als terroristes se’ls tracti amb deferència”

Carmen Cordón és una persona directa que no defuig cap de les preguntes que se li fan, per delicades que siguin. És periodista de formació, tot i que això no vol dir res quan a una li toca ser l’entrevistada. A 46 anys i situada ara al capdavant de la Posada Terra Santa, un petit hotel en un edifici històric del centre de Palma que tot just acaba d’obrir, la filla de Publio Cordón ha viscut durant les dues darreres dècades situacions extremes, com trobar-se una pistola al clatell quan va anar a París a pagar el rescat del seu pare. “Era una jove de 26 anys i una inconscient absoluta”, confessa.

Parlem primer del vostre present. Com us trobau després del viscut?

Visc una època de molta il·lusió. Després d’haver passat èpoques molt difícils, haver tocat moltes tecles professionals i de sempre cercar nous reptes, aquest petit hotel és el primer projecte empresarial propi. Mallorca s’ha catalogat com a destinació de sol i platja, però el meu home i jo estam enamorats del centre històric de Palma, un dels més elegants d’Europa. Vèiem que al barri gòtic de Barcelona es feia molta feina de rehabilitació i nous usos. Trobàrem aquest edifici datat al segle XVI i amb aquest hotel boutique hem construït un negoci familiar que ens il·lusiona molt veure créixer i posar-li tota la nostra il·lusió.

Vós sou filla de la presidenta del Grup Quirón, amb més de 60 clíniques privades arreu d’Espanya, i parlau del primer projecte familiar.

Sí, som una de les quatre hereves del Grup Quirón, però fa anys que el meu home i jo decidírem desenvolupar la nostra feina al marge de la meva família, encara que sempre he fet part del consell d’administració. Vaig estudiar periodisme i sempre he tingut la necessitat de realitzar-me professionalment sola. És qüestió de tenir una satisfacció més personal. Jo treballava amb el meu pare i, el dia que el segrestaren (27 de juny de 1995), l’esperava a Madrid perquè ens havien concedit un préstec de 200 milions de pessetes per a un negoci. El pare no va arribar i el préstec va servir per pagar la meitat del rescat.

Han passat quasi vint anys, es varen detenir i jutjar els membres del GRAPO que participaren en el segrest i mort del vostre pare i vàreu publicar Historia de un secuestro, en què contàveu tot el que vàreu viure. Només des del punt de vista dels fets, podeu considerar aquest capítol com a tancat?

No, de cap manera està tancat. Al marge que vivències com aquestes no pots tancar-les, encara no sabem la veritat sobre la mort del meu pare. Si no se’n troba el cos i se li pot fer una autòpsia, no sabrem si va morir quan intentà fugir o si el varen assassinar. Ara el jutge ha dit que a Sande, el terrorista que va reconèixer que el meu pare havia mort abans que pagàssim el rescat, li podrien fer la prova P300, la prova de la veritat que en diuen, això si la família n’assumim el cost i ell accepta fer-la. Així i tot, aquesta prova no sempre dóna resultats fiables.

Vós i el vostre marit us implicàreu de manera molt personal en la cerca de Publio Cordón i en la negociació amb els membres del GRAPO. No us sembla imprudent?

A la família ens semblava que tothom feia poc per trobar el pare, és comprensible. Els ministres no ens ajudaven, només llançaven cortines de fum i escampaven rumors com que el meu pare se’n podria haver anat voluntàriament. A més, en aquell temps hi havia una descoordinació absoluta de les distintes forces de seguretat a l’Estat... La mare i les mateixes germanes no paràvem de pensar que si no ho fèiem nosaltres, ningú ens ho resoldria. Ens posàrem en contacte amb uns britànics experts en segrests, negociàrem el rescat i, amb ajuda d’amics, de la família i el préstec, el meu home, Ignacio, i jo ens n’anàrem a París amb 400 milions de pessetes en tres bosses. Pagàrem, però més de deu anys després vàrem saber que aquell dia el pare ja era mort. Jo era una jove de 26 anys i una inconscient, però només pensava a treure mon pare del forn que devia ser aquell armari en el qual el tenien tancat en ple mes de juliol.

Com es viu durant dotze anys sense saber si una persona estimada és viva o morta?

No ho sabérem fins que Silva Sande, el 2007, va confessar que en pagar el rescat ja era mort. Durant tots aquests anys, no pots anar al cine ni un cap de setmana de vacances perquè penses que potser el teu pare està sofrint i et demanes què fas al cine si el que has de fer és cercar-lo. No pots tancar la porta. Així i tot, a la família som de natural optimista i hem tirat endavant. I la meva mare, que quan vivia el pare s’havia dedicat a la família exclusivament, s’ha demostrat com una gran executiva. En aquells moments, era una esclava de l’època.

Vós sou víctima del terrorisme. Què pensau de les protestes per la derogació de la doctrina Parot?

Les víctimes del terrorisme a Espanya han tingut una conducta admirable. Si ens hem enfadat i hem protestat en tombar la doctrina Parot és perquè volem que els terroristes compleixin íntegrament les penes que se’ls posaren. Cap víctima no s’ha agafat la justícia per la seva mà, i tothom s’ha demostrat demòcrata i respectuós. Jo mateixa no puc entendre que als terroristes se’ls tracti amb deferència.