Les cançons que algun dia ens faran plorar

PalmaRecord la pressió exacta que havia de fer sobre el botó de la guantera del cotxe de ma mare perquè s’obrís. També la forma ampla i rodona, i el tacte suau del plàstic quan l’accionava, fent un clic tou, amortit, gairebé esponjós. M’agradava la sensació gustosa d’aquell botó i el poder que em donava. Era l’època en què teníem el Peugeot 206 de color negre. És a dir, que era principis dels 2000 i jo, l’única copilot de la nostra nau.

Obria i tancava la guantera per treure els estoigs on guardàvem els nostres discos: el de tela, rosa, de ma mare; i el de xapa, de publicitat de Coca-Cola, el meu. Negociàvem i alternàvem Chenoa amb Estopa, Upa Dance amb Malú i El canto del loco amb Whitney Houston. Jo escoltava les cançons que li agradaven a ma mare fins que esdevenien també les meves. En el fons, jo també era conscient que respectar la meva programació era demanar massa. Però, sense dubte, la batalla la va guanyar ella el dia en què em va posar per primera vegada La Oreja de Van Gogh. Aleshores, ja va estar fet. Les nostres vides es varen sincronitzar amb una mateixa banda sonora.

Era l’edat d’or dels texans de tir baix, dels cinturons i dels crop tops, de ser rosses i estar morenes. Era el moment de les white parties, de l’estil eivissenc, de les ulleres de sol amples, de les sandàlies amb un poquet de taló, dels tatuatges d’estrelles, sols i llunes. En la meva memòria, tot forma part d’un mateix univers: ma mare, les seves amigues i Amaia Montero cantant Dile al sol, el 1998. Escolt “Y paseé por mi mente, y encontré / Aquel rincón que te dejé” i record una joventut que no era la meva, però que vaig viure com a pròpia, emmirallant-me en totes elles.

La música ens ajuda a fixar el present a la memòria: és l’àncora dels moments als quals haurem de tornar, per riure o per plorar. O les dues coses, segons el moment. Mai saps quan serà la darrera vegada que escoltaràs aquella cançó de la mateixa manera: la preferida de ta mare, la primera que et varen dedicar, la que tant ens agradava perrejar. Hi tornarem. Hi tornaré, convertida en una altra. Només per saber qui era jo l’estiu del 2003, quan vaig tenir per primer cop a les mans Lo que te conté mientras te hacías la dormida.

La música té una sensorialitat que va més enllà de l’oïda. La música, no la podem tocar, però qui s’atreveix a negar-ne la fisicalitat. Record la sensació de tocar la portada d’aquell disc: un digipack de cartró rígid i suau, recobert per una pel·lícula mat, que s’obria com un llibre. El tacte em va quedar aferrat a les mans, après de memòria. M’agradava agafar-lo, tenir-lo, acariciar-lo, com volent-lo fer meu. M’agradava tant, que volia que tots els meus sentits els coneguessin, fins a arrodonir-ne els cantons.

Estava asseguda a la taula de pintar quan ma mare va arribar amb ell, acabat de comprar, amb la impaciència d’un tresor a repartir. Tres anys després del darrer disc, El viaje de Copperpot, i d’haver-ne cansat totes les cançons, a la fi en teníem 15 de noves, preparades perquè les desembolicàssim una a una. Potser aquest va ser el primer disc que vaig tenir en propietat, encara que fos en custòdia compartida amb ma mare. Aquell ja no era només el grup de la seva joventut: havia esdevingut el de la meva infància. I aquesta era la primera vegada que n’escoltàvem un disc nou com a fans, totes dues; la primera vegada que ens exposàvem juntes i alhora a aquesta mateixa sensació, tot fossilitzant aquella experiència compartida per sempre.

Sense saber-ho, la primera vegada que vàrem escoltar Puedes contar conmigo, Rosas i 20 de enero seguides vàrem tirar una àncora a la qual quedaria fermada una petita part de nosaltres per sempre. Totes aquelles cançons varen obrir una porta del temps que travessaríem cada pic que n’escoltàssim algun dels acords, tornant a aquell moment, com una benedicció o com una condemna.

Amb la gira d’aquell disc, va arribar també el meu primer concert, tot i que d’aquella actuació de La Oreja de Van Gogh a Mallorca només record el turbant de marxandatge que em va comprar ma mare com a record. Ho era tot per a mi: negre, i amb el dibuix en blau dels pictogrames que havien creat com a marca d’aquell àlbum, on la protagonista era una dona adormida, com Amaia a la portada del disc. No me’l vaig deixar de posar ni quan, de tant d’estirar-se, la licra va començar a esqueixar el dibuix.

Ara, 20 anys després, podria pensar que tot allò va ser un somni, si no fos per aquest detall, tan viu. “Per molt de detall i convicció que aportem en la narració; per molt d’esforç que invertim, ningú pot garantir la seva subjecció a la realitat. Som la pel·li que ens contam”, diu Bardají al seu article La música es un vínculo esencial, publicat a Sustrato. I es així. La nostra vida necessita una banda sonora per explicar-se. O tal com diu Bardají: “És bell recórrer a la música per recordar, per traçar un vincle, per dir el que no sabem pronunciar”.