Hem après a habitar el col·lapse: l’apocalipsi ens trobarà mirant l’horitzó

PalmaFa molta calor. Pols en suspensió. Calor i humitat. Un altre avió travessa el cel, tèrbol i pesat. Calor com de tub d’escapament. D’enfora no es veu la Tramuntana. Tanta calor que no es pot sortir a fora. La via de cintura a les cinc de l’horabaixa. No es pot ni respirar. L’autopista, a l’altura de l’aeroport, a qualsevol hora. Segons la previsió, demà farà encara més calor. Detenen dues al·lotes; diuen que a ca seva tenien una bandera amb el lema ‘SOS Residents’. Calor i angoixa al carrer: no sabem on ens hem de ficar. Puja la benzina i, tanmateix, tot crema: foc a la terra i foc al cel. Postes de sol taronges, belles com un mal auguri, com a punt del desastre. Fa massa calor: i si quedam a recer del ventilador? Ja és final de mes i tampoc tenim per gastar. Calor com una olla de pressió, com a punt d’ofegar-nos, com a punt de fer un tro.

Així que me’n vaig a la mar. Aquí tot té aquesta calma tensa de just abans que el món hagi d’acabar, com d’escena prèvia a l’apocalipsi. I pens que segurament la fi del món ens trobarà així: amb les mans a la cintura i els braços en ansa, mirant a l’horitzó, innocents i incrèduls, com a humans que som. Un aire càlid, espessíssim, ens envolta. Sortim de l’aigua perquè, així i tot, a fora s’hi està més fresc. La mar es regira i aixeca onades estranyes, que es contradiuen entre elles, d’esquerra a dreta. Els cans lladren. I un vel pareix que ens ha apagat el sol per sempre. Tot és rar. Ens fa sentir mal a ple. Però no tenim la maduresa que ens cal per suportar la realitat.

Fa estona que alguna cosa no va bé. Que és cert, que no s’hi pot estar, que no s’hi pot viure. Ens hem fet una casa en aquesta incomoditat, que és l’únic lloc que podem habitar. Hi hem trobat el nostre lloc. Ens hem estret un poc més: hem fet un carril més a l’autopista, hem deixat d’anar allà on anàvem (de fet, hem deixat d’anar a qualsevol lloc que no sigui a casa o a la feina), hem canviat el cotxe pel transport públic, hem posat un aire condicionat, hem fet una llista dels tres o quatre restaurants on encara no tenen la carta en anglès, hem desocupat el centre de Ciutat, hem llogat una casa en lloc de comprar-la, hem llogat una habitació en lloc d’una casa. Pareix que sempre queda una resquícia d’oxigen en aquest cubicle que ens han deixat.

Tanmateix, aquesta basca sempre ens acaba donant una treva. Baixa un parell de graus la temperatura i tornam a sortir al carrer, com si el món tornàs a ser suportable, com si una alternativa fos possible. Ho és, possible? No enfrontam tampoc aquesta part de la incomoditat, la de pensar que sortir al carrer potser tampoc no servirà de res. I, malgrat això, ho feim. Arrossegam els peus amb l’energia mínima que ens queda i l’escepticisme –o l’esperança– de no saber: no saber si paga la pena. Cares fartes, cares esgotades, cares llargues fins a l’asfalt que, justament avui, no bofega tant. I l’agonia de la lluita sine die. Ho sabrem, quan ens hagi arribat la derrota?

I enmig de tot això, set lletres levitant que ens recorden perquè som aquí: D-I-G-N-I-T-A-T. Supòs que el darrer que ens queda és això. Perquè volem més vida i menys de tot. Menys gelateries, menys botigues d’ulleres de sol i de pastissos de formatge, menys plàstic –menys flotadors, xancles i ventiladors portàtils–, menys velomars i menys catamarans. I davant de tot això, impassible, el cant de La Balanguera. I contra tot això, braços que empenyen, cascs que xoquen, una mà que s’alça, pilotes de foam. “Obligades a viure en lluita”: semblava una premonició. O una advertència.

L’endemà tot pareix un malson: el passeig del Born, persones fugint i turistes sopant. Tot pareix la versió perversa d’una cançó d’Antònia Font. O potser tenia raó el vers de Pere Andreo i el que ha de passar és “fer un pet universal i fer reset”. Col·lapse, distopia, apocalipsi: per què només trobam paraules de ciència-ficció per definir el que ens està passant? El camp semàntic de la realitat ens ha quedat curt. I també és més còmode pensar que encara no ha arribat el dia de després de demà; que ens queda un demà; i que el llegat és reversible. Perquè hem fet un alè: hem estat 70.000 persones i quan escric això marquen 27 graus. Encara ens queda una treva abans del tro final. Mentrestant, com diu Júlia Colom: “Lo que sa ràbia me deixi és lo que vos puc cantar. Dins meu hi ha un malestar i el cant perquè no creixi”.