[I can’t get no] Satisfaction

PalmaVivim la tirania de les passions febles, racionalitzades, catalogades perquè no facin tanta por. Hem de ser individus assertius, adaptables, lleugerament feliços. Treballadors dòcils, ciutadans servils. Malgrat les frases motivadores, les llistes de consells insofribles per convertir-nos en individus funcionals i els llocs comuns vestits de psicologia ràpida a l’abast de tothom, ens costa molt arribar a la plenitud, som éssers insatisfets.

‘Animals malalts’ és potser la definició més encertada de la condició humana, la feu Nietzsche, al segle XIX. Malalts d’incertesa i de raó. Som l’animal inacabat, ostatge de passions desmesurades, perquè estam teixits pel temps i pels altres. Un alumne aquesta setmana m’ha tornat a la memòria el quadre de Caspar David Friedrich, caminant sobre un mar de núvols, potser és la imatge més precisa de la nostra condició, exiliats del paradís, contempladors dels abismes, a vegades preciosos a vegades terribles, sempre més enllà del nostre abast.

S’ha escampat una febre contagiosa, a les aules, a les xarxes, fins i tot, entre les amistats o els amors: hem d’aprendre a gestionar les emocions, a domesticar l’endins, perquè ser servils és l’única manera de suportar la nostra època. Provam d’encaixar en un present hostil que ens impedeix tenir un habitatge digne, ens aboca a un planeta en runes, a la misogínia descarada, ens obliga a ser testimonis del genocidi del poble palestí, ens força a veure massacres, guerres, fam, éssers humans que perden la vida cada instant per mor del capital. Una llista intolerable de misèries que nosaltres acceptam amb un estoïcisme de fireta que no és gens estoic.

Manifestació artística

Nietzsche, l’any 1872, explica l’origen de la tragèdia grega com a manifestació artística, defensa que en les tragèdies trobam una fusió de dos principis vitals presents en l’ésser humà: l’apol·lini i el dionisíac. D’una banda, l’ordre, l’aparença, la lluminositat, el llenguatge, la raó; de l’altra, el caos, l’instint, l’embriaguesa, les passions ferotges, la nit. Nietzsche fa un diagnòstic i una crítica de la cultura occidental que llença una fletxa al cor de l’avui: el racionalisme excessiu esborra la desmesura i romp l’equilibri fràgil que ens fa humans.

Els sentiments profunds no són transferibles al llenguatge, ens habita l’irracional, l’element caòtic que sempre roman aliè a l’ordre. I renunciar a la nostra part d’hybris, a la complexitat fonda de les passions, en una mena d’homogeneïtzació dels afectes, afavoreix la indiferència, l’apatia, una insatisfacció crònica que mou els engranatges del consum i de l’autoajuda. Apol·lo no sap viure sense Dionís, suprimir els nostres instants de nit és una mutilació. La raó ens emmalalteix en no saber conjugar-se amb la desmesura.

Qui sap si l’única manera d’aprendre a viure per a nosaltres, animals malalts, és a prop del cinema, de la literatura, de les manifestacions artístiques que esdevenen una educació sentimental. Les històries que ens hem contat des de fa mil·lennis són una teràpia lenta que ens deixa ser allò que som, entre la clariana d’Apol·lo i el bosc de Dionís. Maria-Mercè Marçal, Virginia Woolf, Alejandra Pizarnik, Patti Smith, Céline Sciamma són les ponents d’una educació sentimental que per ventura no ens ajudarà a gestionar les emocions, però ens permetrà tenir cura de la nostra fragilitat, del sofriment, de les fondàries inclassificables però del tot nostres. Nietzsche assenyala que la creació artística és la tasca més elevada de l’ésser humà, precisament perquè és l’única que pot apropar-se a les passions insondables. A les pàgines de Gramàtica de la fantasia, Rodari es proposa ensenyar-nos a inventar històries, no perquè tots siguem artistes sinó perquè ningú sigui un esclau. Qui sap si hauríem de fer espai a l’art d’inventar, perquè la fantasia ens curi de l’autoajuda i puguem cridar que estam insatisfetes i que volem imaginar plegades un altre món, fer-lo possible.u