PalmaEl bar de l’edifici Ramon Llull del campus de la UIB (que té com a nom oficial Cafeteria Ramon Llull però que molts coneixen com “el bar de lletres”) ha canviat poc des dels remots anys noranta, quan un servidor n’era usuari quotidià, fins al dia d’avui. De fet, diria que el canvi més notori és que ara hi ha penjats, emmarcats dins unes vases i tot, un retrat de Paul Newman i un altre de Marilyn Monroe, molt estilitzats i glamurosos, presidint una de les parets del local. Ho vaig trobar paradoxal, perquè hauria dit que Newman i Monroe eren icones més adequades precisament als gustos del noranta, que era quan el revival dels seixanta estava en auge, i no tant d’ara, en què fan furor els cantats de rap i trap i hip-hop i reggaeton amb aspecte de quics mal plomats. Però vaja, ben content que els mites del Hollywood clàssic continuïn mantenint una mica de la seva vigència, i que ho facin en una paret del bar de lletres de la UIB.
Una altra diferència notòria és que ara hi ha tiradors de cervesa, però només fan la funció d’objectes decoratius (una decoració un pèl xocant, sigui dit de passada, perquè els tenen enfilats dalt d’unes columnes). Ja fa temps que, com és de raó, als bars i cafeteries universitàries no se serveixen cerveses ni cap casta de beguda alcohòlica, però això no era tan obvi trenta anys enrere, quan, en aquests mateixos establiments, alguns hi agafaven uns pets considerables a preu de patató. El campus de la UIB, en particular, era en aquells temps un lloc on es feien moltes obres (sempre es fan obres, en un campus, però aleshores estava en construcció una bona part de les instal·lacions), i això feia que, a primera hora del matí (primera hora per als estudiants, si més no) hi hagués a la barra del bar de lletres una colla de picapedrers que s’havien convertit en clients habituals, fent els seus rebentats de cassalla. Per ser justos, però, els treballadors de la construcció no eren ni de bon tros els únics a empinar al llarg de les moltes hores del dia, sinó que membres significats de la comunitat acadèmica també s’acostaven al bar de lletres empesos (mai més ben dit) pel propòsit de xuclar-hi allò que fos possible.
La mateixa permissivitat que amb el mam, o encara més gran, s’aplicava al tabac. Al començament he estat a punt d’escriure que una altra diferència visible al primer cop d’ull entre el bar de lletres d’avui i el de fa tres dècades és que la il·luminació actual és millor i més clara, però de seguida he pensat que possiblement no es tracti tant d’una qüestió tècnica, o no només, sinó del fet que ha desaparegut el dens nigul de fum de tabac que surava tothora dins el local. Allò també era digne de ser vist i difícil de creure avui, quan el fet de fumar ha arribat a ser bastant més mal vist que un rei que es fuga havent estafat molts milions d’euros a l’Agència Tributària. Però el fet és que, als anys noranta, fumava tothom a tot arreu, i el fet de no fumar, i ja no diguem de demanar als fumadors que s’abstinguessin de practicar el seu vici als espais públics i/o compartits, es veia poc menys que com una extravagància. Les croades personals d’alguns professors, entestats a prohibir que es fumàs durant les seves classes, es percebien com un abús d’autoritat, i alguns encara recordam algun d’aquests professors antitabac –digníssimes autoritats en les seves matèries, per altra banda– corrent amb desesperació amb un cendrer de peu a les mans per allunyar-lo de la seva vista (i olfacte), puix el receptacle desbordava llosques i treia fum pertot arreu. Es fumava, com he dit, en algunes classes –començant pels mateixos professors–, als exàmens –això sí que era innegociable–, a qualsevol punt de l’exterior del campus –als espais interiors depenia de quin espai fos i de qui en tingués cura– i, per descomptat, als bars i cafeteries, i molt en particular al bar de lletres. Al bar de lletres, si no fumaves, era senyal que no et trobaves bé, o alguna cosa per l’estil. La primera vegada que vam sentir a parlar dels fumadors passius ens ho vam agafar a broma: què volia dir, fumador passiu? Que potser el fum no es quedava a dins de cadascun de nosaltres?
Laboratori creatiu
El bar de lletres, em consta, continua complint una funció bastant més important que la de fumador de tabac (i altres herbes, de vegades), i és la de laboratori creatiu –una expressió que tampoc no existia als anys noranta, i en aquest cas s’ha de dir que per fortuna. Dit d’una altra manera, a la cafeteria de l’edifici Ramon Llull, al llarg de tots aquests anys, hi han nascut (i s’hi han mort, en molts casos) una quantitat no menyspreable de teatrers, escriptors, performers, videoartistes, grups musicals, editors de fanzins, revistes o col·leccions de poesia alternatives, i tot tipus de projectes més o manco artístics, més o manco esbojarrats, que han arribat lluny o s’han estavellat a la primera, que han arribat a ser públics o que no van sortir mai del redol d’una conversa a una taula de bar. La gent que vol canviar el món sovint comença a canviar-lo en les llargues converses al bar de la facultat, preferentment el de lletres. Després el canvien o no, o el món passa d’ells o ells passen del món, però l’energia de tots ells és allà, dins el bar de lletres de la UIB, acumulada al llarg del temps, juntament amb els esperits benignes de totes les criatures humanes i animals que s’han assegut a les seves taules, o han caminat entre elles o s’hi han arrossegat per damunt o per davall, i hi han llegit, hi han pres notes, han conversat i han discutit, s’han estimat o s’han barallat, i s’han pensat que arribarien a oblidar-se’n però després han comprovat que tampoc això no era possible.
