Blues dels bars de primera hora

Palma—Posa-me’n una de pica-pica, callos i ensaladilla.

Són les set i mitja d’un matí de dia feiner a Can Pedro, una cafeteria en un punt de la ronda que circumda un poble qualsevol de la Part Forana de Mallorca. No és encara al polígon industrial, situat a un parell de quilòmetres, sinó al perímetre urbà de la població. Al davant hi ha un carrer ample, amb una pastera que el divideix en el sentit de pujada i el de baixada. Els costats de la pastera, i les voreres de cada banda del carrer, serveixen de zona d’estacionament i estan estibats de cotxes aparcats en filera. Cotxes, camions i furgonetes passen de bon matí a molta més velocitat de la permesa. El fum del trànsit i el del tabac es mesclen a la porta de l’establiment, on els fumadors, amb els dits grocs, fan relleus. Amb la calor de l’estiu la nicotina té un altre gust.

A Can Pedro no hi fa feina ningú que es digui Pedro, ni Pere. És el nom de l’antic propietari, que es va jubilar i va traspassar el negoci. Ara hi ha en Diego, en Joan i na Cati, que atenen el públic, i na Maria i n’Olga, que estan dins la cuina. A les set del matí les tapes ja estan acabades de cuinar i exposades, encara calentes, a la vitrina damunt la barra.

—Posa’m un rebentat de Tres Caires.

Quan érem joves, a l’estiu, i tornàvem de marxa, ens aturàvem a les sis o a les set del matí a bars com aquests per prendre un cafè i berenar un poc abans de ficar-nos dins el llit, com els vampirs. A l’hivern, els estudiants i els joves obrers (manobres i picapedrers, mecànics, bastaixos, llanterners) que començaven el cap de setmana en dijous ens alegràvem de coincidir, després de la farra preceptiva, amb els jubilats que s’aixecaven a trenc d’alba, o amb els repartidors, o amb els caçadors o amb els pescadors. Sempre hi ha un bullici alegre als bars de primera hora, sempre hi ha gent amb la cara alegre d’acabar-se d’aixecar, i també d’altres amb el semblant lleganyós i absent de qui encara està mentalment aferrat al darrer son.

—Aviat hi tornarà a haver una crisi que farà colló.

A Can Pedro tenen la televisió en marxa, sempre a La 1 de Televisió Espanyola, que informa sobre la cimera de l’OTAN a Madrid i sobre la inflació de 10,2 que ha fet disparar-se els preus de tot, començant per la cistella de la compra. Això vol dir que aviat tornarem a veure escapçat el nostre poder adquisitiu, ja escàs de per si, i curiosament no s’acaba de veure el canvi de model econòmic que alguns rebutgen furiosament com si s’hagués de produir d’avui per demà. La realitat, però, és que, davant dels problemes que ens du l’excessiva dependència del turisme, responem amb més turisme. El mantra d’aquest estiu continua sent superar totes les marques de l’estiu del 2019, i això fa que qui més qui menys s’afanyi en l’art d’arreplegar turistes.

Què té això a veure amb els bars com Can Pedro? En el fet que cada vegada n’hi ha menys, de bars de primera hora. L’afany per superar les nostres pròpies marques de massificació (i desesperació) fa que l’oferta de l’hostaleria estigui cada dia més orientada (encara més, vull dir) als turistes i als seus usos, costums i horaris. No sol haver-hi turistes a les set del matí, perquè en aquestes hores o encara no s’han aixecat o ja se’n van a jeure. Bars i cafeteries que solien fer l’horari matinal –tan agradable, tan civilitzat– s’adapten a les maneres de fer de la turistada i a les seves hores de berenar al dematí, dinar i sopar. Per tant, es dina a partir de les dotze, se sopa a partir de les sis i s’obren els locals a partir de les nou, no abans. Això segur que és millor per al personal d’aquests bars i cafeteries i per a la seva conciliació laboral, però fa que els clients que tenen per costum aixecar-se d’hora, o que senzillament es posen a fer feina abans, es trobin moltes vegades sense un lloc per fer el tallat, el cafè amb llet, el rebentat o el primer berenar del matí (hi ha qui berena dues i tres vegades, en aquest món). No és una queixa, ni un plany, només una constatació (bé, una mica de queixa sí: m’agrada aixecar-me prest i m’agrada trobar bars oberts, com Can Pedro).

En mans de xinesos

D’un temps cap aquí, apuntem-ho, molts de traspassos han caigut en mans de xinesos. “Ja tot és dels xinesos” és una frase que es pot escoltar sovint justament als bars que, de vegades, regenten els mateixos xinesos (que no responen a qui ho diu, perquè no l’entenen o fan veure que no l’entenen). La cosa curiosa sobre els bars tipus Can Pedro que passen a ser regentats per xinesos, però, és que per norma general no experimenten cap proces de sinoïtzació, paraula que m’acabo d’inventar i que vindria a significar “convertir una cosa (un bar o una cafeteria, per exemple) en xinesa”. Dit d’una altra manera, solen mantenir el mateix nom que tenia el local (tant si el nom era Can Pedro com, posem per cas, Es Mussol, o Sa Batedora) i es posen a servir exactament el mateix repertori de plats i tapes que els amos anteriors: si feien frit de me, ells ofereixen frit de me; si feien pilotes o callos, ells preparen les pilotes i els callos fil per randa tal com s’havia fet sempre en aquella casa. Recorda el cas del famós conte de Pere Calders, “Invasió subtil”, en què un home estava convençut d’haver compartit taula amb un japonès a pesar que tenia totes les senyes de ser tan local com ell mateix. Però aquesta ja és una altra història. Amb cambrers xinesos, gallecs o de Son Ferriol, però volem bars que obrin a primera hora. És una de les petites alegries de la vida, i seria una llàstima deixar-nos-la perdre també.