Com era Biel Huguet, segons la seva germana: “Abans de partir a Barcelona ja parlava de Londres”

PalmaVa créixer mirant westerns clàssics, especialment els de John Wayne, amb directors com John Ford i Howard Hughes. Si hi ha un cinema que l’ha acompanyat tota la vida, és el dels Germans Marx, el seu preferit aleshores i també ara. Una pel·lícula que va ser important tant per al seu pare com per a ell va ser Cinema Paradiso. I, també, com son pare, el va marcar Amarcord, de Fellini, amb la mirada posada a la mediterraneïtat, però també oberta a la modernitat. Parlam de l’empresari Biel Huguet (Campos, 1972), i ens acosta a ell la seva germana set anys més petita, Manena. Entre els dos hi ha Margalida. El seu pare és el poeta Damià Huguet; la mare, Magdalena Ballester. Cap dels dos són vius i això travessa la conversa.

“Ca nostra sempre tenia les portes obertes per a tothom. Els pares eren molt niners i tothom venia a jugar. Era una casa alegre, hi havia música i ma mare feia en un moment una truita de patata per a qui en volgués. Passàvem el temps encalçant-nos pels carrers i disfressant-nos. Hem estat molt familiars. Que ni mon pare ni ma mare hi siguin ens fa sentir orfes”, diu Manena. El record dels dos és ben viu, i és clar que Biel Huguet és, vitalment i amb energia, hereu de son pare: per la passió al cinema, la visió oberta del món i la cultura i el compromís i estima pels orígens. Saber això és indispensable per conèixer l’actual responsable d’Huguet Mallorca, fàbrica de rajoles fundada pel seu padrí Biel Huguet, que també va veure fer feina les mans de son pare.

Manena recorda el seu germà gran com un nin rialler. Les fotos que Damià Huguet li feu ho demostren: “Sempre estava content, a quasi totes les fotos surt rient. No era un nin tranquil, ans al contrari: li agrada el trull”. Potser per això, ja d’adolescent i “abans de partir a estudiar a València i Barcelona, ja parlava de Londres i París”. Una altra herència de son pare: “El seu cervell anava més enllà del que tenia a prop”, diu la germana petita.

Entre els records d’infantesa, Manena conta que la família passava els estius a la Colònia de Sant Jordi, i la petita recorda bé aquells trasllats: “Semblava que ens canviàvem de casa. Record que en Biel tenia com una mobilette platejada amb un seient llarguer. Anàvem a les Baules, a prop de Cala Galiota i passàvem estones llargues a les roquetes i en remull”. Diu que l’empresari va jugar a futbol molts d’anys: “Molts moments d’aquests partits estan documentats per mon pare, que feia vídeos i fotos quan ningú més en feia”. En aquesta família, la tradició és ser del Barça.

Manena explica que a cals Huguet i Ballester passaven moltes estones mirant diapositives, i tan aviat com varen poder accedir a les cintes Beta, “a casa es varen començar a col·leccionar pel·lícules quan això encara no era una cosa habitual”. També hi havia un tocadiscos, i assegura que un grup que va marcar molt tant son pare com Biel varen ser Els Beatles, però també afegeix músics com Joan Manuel Serrat, concretament el disc Dedicado a Antonio Machado, poeta; també menciona Paco Ibáñez i la mallorquina Maria del Mar Bonet, que “venia sovint per casa”.

Elsbiquinis i la pizza varen arribar també aviat a la vida de Biel i els seus germans, però no hi havia res com l’olor de plats com arròs amb peix, els esclata-sangs torrats al caliu i postres com braços de gitano de crema i rubiols de crema, els preferits de Biel.

Tot aquest univers, i el que se’ns escapa, ha fet de Biel la persona que és avui, “una persona molt sensible a les emocions i a la bellesa”. I és per això que s’emociona quan parla del pare i la mare. Manena ho té clar: “Diria que els tres germans hem estat molt enamorats dels nostres pares”.