Balears: estrangers sense sortir de casa

Palma—Sou mallorquins? Sí que ho sou, us he sentit xerrar. No podeu entrar –diu el porter de discoteca, mallorquinot pels quatre costats.

—Au, venga, què vols dir? –se’n mig riu un dels joves; són un grupet de sis o set que solen sortir de marxa per aquesta zona–. Deixa’ns entrar, ja ens coneixem d’altres vegades.

—Que no entrau, he dit –repeteix el porter–. Aquí, grups grans i estrangers. De mallorquins, no n’hem de menester cap. Au, venga, arruix.

D’aquesta escena n’ha fet trenta anys aquest estiu passat. Va tenir lloc, més o menys fil per randa, a una discoteca de l’Arenal (mítica, perquè tot a l’Arenal és mític) que no era altra que Zorbas. El grup de joves (entre divuit i vint anys) va quedar al carrer, i el porter va quedar a l’entrada, fent passar grups d’alemanys i britànics i enviant els compatriotes al carrer o a jeure. Es volia evitar que es mesclassin aquests dos públics perquè la presència de mallorquins desbaratava la manera de divertir-se dels estrangers, que ja venien amb un guió prefixat (una determinada música, unes determinades begudes, uns determinats moments d’abraçar-se primer i caure pel terra després). A més, si hi havia autòctons era més complicat disparar fins a l’exageració el preu de les copes, perquè n’hi havia que tenien el mal costum de protestar. El cas és que el personal que controlava bars i discoteques (empresaris del sector de l’oci nocturn, en deim actualment) va arribar a la conclusió que era millor separar el client estranger (el client del turisme de gatera, aleshores encara incipient) del client local. I com que tampoc hi havia moltes maneres d’aconseguir aquesta separació, l’única opció aviat quedava clara: es tractava de no deixar entrar els mallorquins, i per endavant. D’aquesta manera es va arribar a aquesta situació, en què ciutadans de les Balears expulsaven altres conciutadans dels seus locals per donar preferència a la clientela vinguda de Guirilàndia. Els que formàvem part d’aquests grups de joves no volguts ni a una casposa discoteca de vorera de mar (aleshores aquests distingits establiments encara no havien migrat als suburbis ni als polígons) ens ho agafàvem a rialles, com se solen agafar les coses en aquesta edat. No sospitàvem que allò era l’inici de tot un desplaçament que aniria traient els ciutadans de les Balears dels seus espais. No tan sols de l’oci nocturn, sinó de les diferents propostes de consum o, fins i tot, del mateix paisatge.

Hi ha formes de discriminació més subtils que l’expulsió directa, com és l’atracament encobert a través dels preus de les coses. Que al centre de Palma (avinguda d’Antoni Maura, plaça de la Reina i passeig del Born) un cafè no baixi dels dos euros és una manera prou salvatge de recordar qui és que marca aquí el cost de la vida: evidentment el poder adquisitiu de la població indígena no compta, el que es valora és el del turista. Que per demanar el cafè et vegis amb feines per fer-ho en català, i que et demanin fins a tres vegades si el vols ‘solo’ (si deim “un cafè” vol dir un cafè, no un cafè amb llet, ni un tallat, ni un rebentat amb magdalenes), és una manera de recordar-te que la presència dels indígenes, amb la nostra curiosa llengua gutural, no és exactament desitjada per part de certs ciutadans del món, que en realitat són ciutadans de la caixa registradora fàcil.

L’ARA Balears ha publicat que cada mes es venen a les Balears 700 (set-centes) cases a estrangers, que es queden en 500 (cinc-centes) si comptam només els no residents: en qualsevol cas, un nombre, com a mínim, alarmant. Això ha fet proliferar les plantes baixes, petites i no tan petites cases de poble, que s’han convertit en aparadors de botigues més o manco hippioses, menjadors de restaurants d’especialitats gastronòmiques diverses o estudis de pintors de mandales, repartits pels carrers de pobles del Llevant, el Migjorn, el Pla, el Raiguer i la serra de Tramuntana. Alemanys o suecs o anglesos o italians (d’aquests menys, tal vegada) que troben el sentit de la vida, i un habitatge genuí i amb caràcter, a un preu que a ells els sembla raonable, però que en realitat és exorbitat i fruit d’un mercat especulatiu més que conegut. Barris sencers de Palma sotmesos a la disciplina de la gentrificació, on s’han instal·lat allò que no fa tant es deien hipsters, arribats dels racons més diversos d’Europa i de tot Occident, ben contents d’obtenir una de les casetes de Santa Catalina que varen ser llars de famílies humils –de pescadors i altres oficis– per tan sols mig milió d’euros, amb la seva mica de reforma de parquet, llums led i cuina amb illa que a la vegada fa de sala d’estar. Nòmades digitals i tot, hi arriben a venir.

Antic o pintoresc

Cafeteries que van ser el bar Paco i que han deixat de servir variats i les tapes de la vitrina de sempre per passar a proposar berenars energètics a base d’alvocat, quinoa i sucs bio de tota casta i condició. On l’ús de la paraula ‘mallorquí’ sol ser sinònim d’antic o de pintoresc, més o menys equivalent a l’ús de la paraula ‘navajo’ a les botigues i als restaurants de la reserva índia, just abans de passar per la botiga de souvenirs i comprar una alfàbia pintada amb motius maies. Això sí: el mallorquinot que feia de porter a Zorbas i que tenia per missió treure fora tots els altres mallorquins que gosassin treure el morro per aquell xibiu, avui dia, i en el cas improbable que sigui viu, paga el preu de l’especulació i de la saturació ben igual que tots els altres. Per viu.