Història
Societat23/12/2023

La Balanguera que no pogué filar la balearitat

El 1996 el Consell Insular declarà himne de Mallorca el famós poema de Joan Alcover. Va ser a instàncies del PSM, que als anys vuitanta, a causa de les reticències de la seva formació a Menorca, no havia aconseguit que ho fos de tot l’Arxipèlag

PalmaEl 1983 les Balears es començaren a repensar amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia i la recuperació de l’autogovern. Després de quatre dècades de franquisme, calgué plantejar-se quins símbols ens havien d’identificar com a poble insular. Durant la primera legislatura autonòmica, presidida pel popular Gabriel Cañellas, qui més insistí en aquesta qüestió va ser el partit nacionalista PSM, avui MÉS per Mallorca. Un dels seus diputats més combatius fou el campaneter Damià Ferrà-Ponç. S’encarregà d’elaborar una proposició de llei per convertir en himne de tot l’Arxipèlag La Balanguera, el cèlebre poema del palmesà Joan Alcover Maspons (1854-1926).

Ben aviat Ferrà-Ponç s’adonà de la inviabilitat de la seva iniciativa. “El PSM de Menorca –diu– considerava que La Balanguera no parlava de la seva illa, però és que tampoc parla de Mallorca. De les Pitiüses, com que no teníem representació, no ens n’arribà cap impressió. Vista aquella oposició, finalment optàrem per retirar la proposició de llei”. Durant aquella primera legislatura, el polític nacionalista també exercia de secretari a la Mesa del Parlament. Un dia es trobà amb una sorpresa: “Com a alternativa a la composició d’Alcover, ens arribà un casset amb l’enregistrament d’un poema de Baltasar Coll, historiador i capellà de Llucmajor. Una de les estrofes deia: ‘Endavant, sempre amunt, Illes d’or’. La desestimàrem tot d’una. Literàriament i musicalment no era gran cosa”.

L’antic diputat del PSM, que el 1987 es passà a les files del PSOE, lamenta que les Balears perdessin l’oportunitat de tenir un himne propi: “Fou un símptoma d’un insularisme que s’ha accentuat amb el desenvolupament de l’autonomia. Ara veig que alguns militants nacionalistes desitjarien que, en lloc de ser una comunitat autònoma, en fóssim tres”. En tot cas, Ferrà-Ponç té clar que un símbol sense consens no té futur: “Basta veure com ha acabat la Diada de Mallorca, el 31 de desembre, que ara el PP, amb el suport de Vox, ha traslladat al 12 de setembre, data que s’inventà el 1997 Unió Mallorquina (UM) de Maria Antònia Munar. Això l’única cosa que fa és que la ciutadania se’n desentengui”.

Cargando
No hay anuncios

Menorquins reacis

Des de Més per Menorca, el seu actual coordinador general, el maonès Miquel Àngel Maria, ofereix una mica de context sobre el predicament que tenia La Balanguera a l’illa veïna: “Aquí era del tot desconeguda entre la població. Fins, però, ben entrats els anys vuitanta sonava al sopar que organitzava el nostre partit la vigília del 17 de gener, la Diada de Menorca, que s’acabà instaurant el 1981. Era un moment en què també arribàrem a cantar Els Segadors”.

Malgrat haver-la reivindicat, finalment el PSM menorquí rebutjà la peça d’Alcover com a himne de les Balears. “Les nostres discrepàncies –recalca Maria– venien perquè estàvem decebuts amb l’evolució de l’autonomia, que estava derivant en un ‘mallorcacentrisme’. El 1931, durant la Segona República, Menorca ja havia manifestat el mateix temor quan es desmarcà de l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, que finalment tampoc no s’aprovà. Amb la recuperació de l’autogovern consideràvem que primer calia construir el país i després cercar els símbols que ens unien com a arxipèlag. Apostàvem per la idea d’un Gran i General Consell de les Illes Balears que s’ocupàs de coordinar i supervisar els governs de cada illa amb les seves pròpies competències”. Des de les Pitiüses, l’activista cultural Fanny Tur reconeix la dificultat per consensuar un himne que identifiqui totes les illes. “La Balanguera –diu– és una gran cançó. Però aquí n’hi ha de més arrelades com Anàrem a sant Miquel, Eivissa, Flors de baladre o Roqueta, sa meua roca”.

Cargando
No hay anuncios

‘La fornera’ infantil

El 1996, 13 anys després de l’aprovació de l’Estatut, La Balanguera tornà a ser reivindicada pel PSM. Aquesta vegada, però, només com a himne de Mallorca –les altres illes no n’arribarien a tenir un de propi. La veu cantant la portà Damià Pons, aleshores conseller insular de Cultura i Patrimoni –és cosí de Damià Ferrà-Ponç. Des de 1995 el Consell de Mallorca era presidit per Maria Antònia Munar (UM), que, amb tan sols dos diputats i amb el suport dels partits d’esquerra, actuava de contrapoder al Govern de Cañellas. Pons explica la importància del poema d’Alcover: “El va donar a conèixer públicament el 15 de febrer de 1903 al Gran Hotel de Palma, en un dinar d’homenatge de Miquel Costa i Llobera. L’endemà el diari L’Almudaina ja consignà que aquell poema tenia dimensió d’himne”.

La Balanguera s’inclogué al poemari Cap al tard (1909). A Catalunya, el poeta Josep Carner el feu llegir al compositor barceloní Amadeu Vives (1871-1932). L’entusiasmà tant que no dubtà a musicar-lo. L’1 de maig de 1926 l’Orfeó Català n’estrenà la versió coral al Palau de la Música Catalana i, al juliol, l’Orfeó de Sabadell s’encarregà d’interpretar-la per primer cop a Mallorca. Fou al Teatre Líric de Palma. Alcover no estigué a temps de presenciar aquell concert, ja que morí cinc mesos abans, a 71 anys. Aviat la cançó es popularitzà entre les formacions corals mallorquines i catalanes, que la solien cantar com a cloenda en les seves actuacions. També es cantava a Ciutat cada 31 de desembre a la festa de l’Estendard.

Cargando
No hay anuncios

A Catalunya, durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, La Balanguera arribà a ser entonada en substitució d’Els Segadors, que, amb lletra més subversiva, s’estava consolidant com a himne nacional –oficialment ho seria el 1993. A Mallorca, amb l’arribada de la Segona República, igualment s’ensenyà a les escoles i a les colònies d’estiu. Fins i tot Ràdio Mallorca, el dia de la seva inauguració el 1934, la utilitzà de sintonia d’obertura i tancament de la programació. També fou cantada el 18 de juliol de 1936 quan partí del moll de Palma l’expedició mallorquina que havia de participar a l’Olimpíada Popular de Barcelona. Un cop mort Franco, el 28 de juliol de 1978 La Balanguera sonaria a l’acte de constitució del Consell General Interinsular, l’embrió del Govern balear.

La filadora de la pàtria

Per a la seva cèlebre composició, Alcover s’inspirà en la cançó d’un ball infantil molt popular a Mallorca, però també a Catalunya i al País Valencià. La seva protagonista és la balanguera, un nom que, en francès (boulangère), significa ‘fornera’. El poeta palmesà en faria la tornada a partir de dos versos concrets: “La balanguera fila, fila,/ la balanguera filarà,/ posau foc a la caldera,/ la caldera bullirà”. En la nova versió, aquella dona es convertiria en una vella filadora similar a una parca, la misteriosa figura de la mitologia clàssica encarregada de teixir el destí dels humans –en realitat, eren tres germanes. Amb tot, Alcover, que perdria la primera dona i quatre dels seus cinc fills, es volgué allunyar de la idea de la mort i presentà una parca del tot optimista que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

El personatge de la balanguera simbolitza la continuïtat d’un poble enfront de la fugacitat de les vides humanes. La seva veterania li permet conèixer grans secrets, tal com indiquen els dos següents versos: “Sap que la soca més s’enfila/ com més endins pot arrelar”. “La idea –apunta Damià Pons– és ben clara: un poble podrà ser més gran i universal com més fidel sigui a la pròpia història. La peça d’Alcover nasqué en un moment, a principi del segle XX, d’un forta reivindicació de la identitat nacional amb altres intel·lectuals destacats com Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar i Antoni Maria Alcover”.

Cargando
No hay anuncios

Finalment, el 4 de novembre de 1996, gràcies a la tasca documental de Pons, La Balanguera fou declarada himne de Mallorca amb el vot en contra del PP. “Els populars –diu– no podien acceptar que tingués música d’un català”. En una altra votació, en canvi, el PSM no aconseguí elevar a estatus de Diada de Mallorca el 31 de desembre: “Volíem donar caràcter d’oficilialitat a un altre símbol d’una llarga tradició històrica que el poble ja s’havia fet seu amb la festa de l’Estendard [és la celebració civil més antiga d’Europa; commemora l’entrada el 1229 de les tropes catalanes de Jaume I a Madina Mayurqa]”.

L’estratègia de Munar

Al cap d’un any el PSM entengué per què la seva proposta del 31 de desembre no havia prosperat. La presidenta Munar maniobrà per declarar oficialment el 12 de setembre com la vertadera Diada de Mallorca. Era el dia de 1276 en què Jaume II jurà la Carta de franqueses i privilegis del Regne de Mallorca. “Llavors –ressenya l’antic dirigent nacionalista– al PP ja li anà bé una data que no estigués relacionada amb els catalans. Curiosament, les diades de Menorca (17 de gener) i d’Eivissa (8 d’agost) sí que ho estan perquè recorden la seva incorporació a la Corona catalanoaragonesa, el 1287 i el 1235, respectivament”.

Cargando
No hay anuncios

Com a soci de govern d’UM, el PSM no tingué més remei que acatar aquell canvi de data. “Munar –apunta Pons– deia que el 31 de desembre no se celebrava com tocava perquè tothom estava més pendent de preparar el sopar de Cap d’Any. El motiu real, però, era que no volia tenir la competència de l’Ajuntament de Palma, la institució encarregada històricament de la Diada”. El 1999, amb l’arribada del Primer Pacte de Progrés al Govern balear, es treballaria debades per crear un sentiment de balearitat que no havia pogut filar La Balanguera 15 anys enrere. Fou amb el lema ‘Quatre illes, un país, cap frontera’.

La senyera de la discòrdia

Amb la recuperació de l’autonomia el 1983, un altre símbol objecte de polèmica va ser la bandera de les Illes Balears. Damià Ferrà-Ponç, antic diputat del PSM, explica quina era la posició de la seva formació: “Hi havia militants que volien que fos la de les quatre barres roges sobre fons groc, sense cap element distintiu. Jo no ho veia viable perquè la quadribarrada ja era la de Catalunya i no podíem tenir la mateixa bandera d’una altra autonomia. Els aragonesos foren més pragmàtics. A la seva bandera també hi ha les quatre barres, però amb l’escut d’Aragó al centre”.

La bandera quadribarrada sense res, símbol de la casa catalanoaragonesa, ja fou defensada acèrrimament el 1977 pel filòleg Gabriel Bibiloni. A l’article ‘La senyera de la discòrdia’, publicat a la revista Lluc, qualificà d’invent la proposta de bandera de Mallorca que, a principi del segle XX, feu el cronista de Palma Benet Pons i Fàbregues. Era una bandera amb les quatre barres més una franja morada amb un castell –el morat és un color ben estrany en la tradició vexil·logràfica mallorquina. Pons l’havia elaborada a partir d’una mala interpretació d’un document de 1312 del rei Sanç. Aquella nova bandera de Mallorca havia estat utilitzada com a símbol regionalista, sobretot durant la Segona República.

El 1979 el Consell General Interinsular, l’organisme autonòmic provisional, va nomenar una comissió d’experts per trobar una bandera de les Illes Balears. A la comissió s’imposà el criteri de l’historiador Gabriel Llompart Moragues, que apostava per fer servir la de Mallorca, amb morat i castell. Era la que havia popularitzat l’antic cronista de Palma. Aquesta va ser l’opció que el 1983 recollí l’Estatut d’Autonomia. Llavors, però, s’esmenà la posició del castell, que passà d’estar tombat sobre una franja morada a estar dret sobre un quarter morat, talment el model de la dels Estats Units. Posteriorment, el Consell Insular de Mallorca va rescatar la bandera esmenada i la utilitzà com a bandera pròpia. Així doncs, la de les Illes Balears i la de Mallorca són la mateixa amb l’única diferència de la posició del castell –a la de l’illa major està tombat a l’esquerra.

Per al Consell Insular de Menorca, la bandera que s’elegí fou la quadribarrada amb l’emblema de l’antiga Universitat General. I per al d’Eivissa i Formentera també s’optà per la de les quatre barres amb quatre torres a cada un dels cantons. La quadribarrada igualment és present a la bandera del Consell Insular de Formentera, que es constituí el 2009. En el seu cas, al mig, s’hi estampà una torre de defensa, símbol universal de protecció. La polèmica sobre la vexil·lografia de la nostra comunitat es pot resseguir en el llibre Història i debat de la bandera de les Illes Balears (Documenta balear, 2021), de l’historiador Jordi Prunés i Moyà.