Quan ‘apropar-se’ i ‘allunyar-se’ mataren ‘acostar-se’ i ‘fer-se enfora’

Palma“A veure, apropa’t que et diré una cosa fluixeta a l’orella!” o “Allunya’t del foc si no et vols cremar!” són exemples d’oracions que difícilment es poden trobar en la parla col·loquial i natural dels catalanoparlants de les Illes Balears (o de qualsevol altra part del territori del domini lingüístic). Probablement, la majoria de persones, de manera espontània, dirien “Acosta’t que et diré una cosa fluixeta a l’orella” o “Fes-te enfora del foc si no et vols cremar”.

En aquests darrers anys, però, s’ha produït la mort lenta i silenciosa dels verbs ‘acostar-se’ i ‘fer-se enfora’. Els botxins han estat els verbs sinònims ‘apropar-se’ i ‘allunyar-se’, que, sota una aparença de sofisticació, són més falsos que un duro sevillano. Sense miraments han assassinat els infeliços i genuïns verbs que utilitza el poble i la gent del carrer. L’argument per executar la sentència ha estat precisament aquest: que ‘acostar-se’ i ‘fer-se enfora’ eren antics i passats de moda. En canvi, els dos verbs empeltats –com ara veurem– oferien una falsa aparença d’urbanitat i modernitat.

El castellà ha construït els verbs acercarse i alejarse a partir dels adverbis cerca i lejos. Idò en un moment determinat a qualcú li degué pegar pel cap que fer aquest mateix tipus de construccions en català era cosa fina. I ja tenim l’embut pel cap! En temps més antic es va formar ‘allunyar’, i en època més recent s’ha bastit ‘apropar’, seguint el mateix criteri. Progressivament, s’han anat introduint al llenguatge llibresc i en suposats àmbits formals. Fins arribar a avui dia, quan ‘apropar’ i ‘allunyar’ són el pa de cada dia dels titulars i els mitjans de comunicació d’una manera exagerada.

És veritat que tots dos apareixen als diccionaris, però el seu ús habitual és cosa exagerada i distant de la parla viva i genuïna. I en el cas d’’allunyar’, per afegitó, és mal de dir, sobretot pel gran nombre de persones que en l’actualitat no saben pronunciar de manera correcta la doble ela. I més si precedeix el fonema que es representa amb el dígraf ‘ny’, perquè són sons molt semblants.

Tanmateix, el poble continua dient el que ha dit sempre. És a dir, ‘acostar’ o ‘fer-se enfora’. Però quan qualcú ha de fer una intervenció oral o un escrit suposadament formal, apareixen els dubtes, i sempre solen guanyar els dos verbs d’incorporació tardana. Així, la seva utilització és habitual en comunicacions de comunitats de veïns, escrits que es dirigeixen a professors, entitats socials, etc. Qualsevol persona que vulgui fer un text amb unes determinades pretensions sucumbeix als encants d’’apropar-se’ i ‘allunyar-se’.

Aquests dos germans farsants fan veure que són més d’aquí que les tapereres de Llubí, però la realitat és que són allò que s’anomenen ‘falsos amics’. És a dir, que sota una aparença de catalanitat són verbs poc genuïns. Si se n’abusa, causen un llenguatge encarcarat i poc viu, enfora del que parla el poble. I clar, un dels principis bàsics de la llengua formal i estàndard és que mai ha de fer pensar als parlants que allò és cosa externa. D’aquí, ve la reivindicació d’’acostar’ i ‘fer-se enfora (o lluny)’.