Antonio Martínez Quereda: “En privat et diuen que veuen la negligència, però no volen fer l’informe”

PalmaLa revista Forbes ha inclòs el despatx mallorquí Coca i Associats entre els millors d’Espanya i en destaca l’especialització en reclamacions per danys i negligències mèdics. Amb un dels seus membres, Antonio Martínez, considerat un dels millors en la matèria, abordam la problemàtica de dur els metges davant la justícia.

Per què és difícil que una persona que ha vist com una actuació mèdica ha minvat, deteriorat o acabat amb la seva salut aconsegueixi que la justícia li doni la raó?

La medicina no és una ciència exacta, no són matemàtiques, on es pot veure amb certesa l’error. Hi ha un factor subjectiu, de clínica, del que el metge percep i el pacient li transmet i, per això, el component subjectiu és importantíssim i això fa que tot sigui més complicat. El mèdic és un àmbit molt tècnic, es requereix tenir un coneixement tècnic que jutges, advocats, fiscals no tenim... i això fa que aquesta matèria sigui més complexa i difícil per al món jurídic. Hem de tenir en compte també que en matèria mèdica hi ha dues cares de la moneda: la medicina curativa i la de resultats (com l’estètica). En la curativa... a vegades, la curació, per desgràcia, és impossible i el que s’exigeix als metges és que posin tots els mitjans de què disposen, tant de coneixement com tècnics, per al pacient, però no s’exigeix un resultat. En molts casos es dóna aquest mal resultat, però no hi ha una negligència perquè potser aquest facultatiu ha emprat tots els mitjans que estaven al seu abast, no ha vulnerat el protocol. Mentre segueixi els protocols (establerts per criteris mèdics), encara que el resultat sigui dolent, no hi ha negligència.

Quin és el límit de la negligència?

Quan el metge vulnera els protocols o no els segueix. Per exemple, un pacient acudeix a la consulta, per exemple amb febre. El metge ha de mesurar-la, fer preguntes, proves, i descartar possibilitats. Si no ho fa i just li dóna alguna medicació tendent a abaixar la febre, allà no ha seguit el protocol i podria incórrer en negligència si després hi hagués un resultat negatiu. El metge ha d’haver-se saltat el protocol i la seva actuació ha d’escapar de tota lògica mèdica, no haver acordat alguna cosa que estigués dins les possibilitats.

Podem retreure al metge no fer el que, davant un cas concret, qualsevol metge hauria de fer?

Als metges se’ls exigeix una diligència qualificada, específica. El seu nivell de diligència és el que exigeixen els protocols d’actuació davant determinat fet o símptoma. Són molt concretes, l’error ha de consistir a haver ignorat el protocol per no haver demanat en una situació determinada, una prova concreta, una determinada anàlisi... Això és la negligència. Amb aquest quadre clínic, qualsevol altre hagués fet aquesta prova determinada... i ell o ella no l’ha feta. Aquestes pautes a complir estan objectivades en el protocol.

I per què és difícil obtenir proves?

S’exigeix una prova pericial, que ha de ser practicada per un altre metge especialista en la matèria que estiguem tractant. Ja és difícil en si valorar si hi ha hagut error o no, però, a més a més, el criteri amb què cal valorar-ho no és a posteriori (és més fàcil quan ja en sabem el resultat, dir allò que va estar malament). Per concloure, si hi ha negligència, s’ha de valorar si en el moment anterior a la consulta, en què el pacient exposà el que li passava, el metge hauria d’haver actuat d’una altra manera i pensat que la causa era aquesta altra. A més, els informes pericials són cars. Hi ha molts pacients que no tenen capacitat per pagar-los. T’exigeix que un metge opini sobre un altre metge.

Topam amb el corporativisme dels metges, idò? Es tapen?

Al meu parer, pels assumptes que jo he tractat, hi ha corporativisme. A vegades és molt difícil trobar un pèrit que vulgui fer una pericial sobre un altre metge. Fins i tot alguns en privat et diuen que sí, que aquesta actuació va ser negligent, però que no vol fer l’informe. Això t’obliga a cercar pèrits fora, a la Península i fins i tot en alguns assumptes he cercat pericials a Alemanya o als Estats Units. No obstant això, cal dir que la societat va creixent i cada vegada hi ha més metges que es dediquen a fer això i és més fàcil trobar-ne. Una cosa és que un pèrit no vulgui realitzar un informe en contra d’un altre i una altra que metges tapin errors. Això també ho he vist, viscut i denunciat. I també he demanat, i ho ha autoritzat el jutge, pericials informàtiques que han demostrat la manipulació de la història clínica d’un pacient.

Se solucionaria amb més metges forenses als jutjats?

No hi veig la solució. Del metge forense no sospit, però com a persona que és, en els assumptes en què es deriva la responsabilitat d’un metge a l’àmbit penal, també els pesa. La solució aniria més per formació entre els juristes en la matèria per calibrar bé els casos.

En quin àmbit es produeixen més problemes?

Per mi, en el privat. A la pública es fa prevaler la solució, la curació, tot passa per curar una persona... O ha estat sent així fins no fa gaire.