“He viscut a moltes cases, però només una és el meu cantonet”

PalmaSón temps d’emergència, en què trobar un habitatge que puguem pagar és més difícil que mai, gairebé impossible. No es tracta només de tenir un sostre sobre el qual dormir: l’habitatge té una dimensió que va molt més enllà, que forma part de les vivències emocionals de les persones. Hi ha cases que són llars, llocs de felicitat, acollida i refugi. Altres són simplement llocs de passada, amb una empremta limitada sobre les històries personals de qui ha passat temps entre aquelles quatre parets. Això és precisament el que explora el projecte Llars, del col·lectiu La forma dels somnis (format per persones del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UIB, l’àrea de Salut Mental de l’Hospital Comarcal d’Inca i l’associació La Nostra Veu).

Una de les activitats del projecte ­–es du a terme gràcies al premi Agenda de Transició de l’Oficina de Cooperació de la UIB­ i que inclourà un llibre– va ser el taller ‘Habitam’ que varen compartir alumnes de quart del grau de Llengua i Literatura Catalanes i persones grans: tots ells han compartit històries de cases, fotografies, han fet postals i han intercanviat experiències. També es farà un documental sobre aquesta experiència. “L’habitatge és una vivència individual, però amb una dimensió social”, comenta la professora del departament de Filologia Catalana i Lingüística General Mercè Picornell. Una de les curiositats del taller ha estat comprovar com varia la idea d’habitatge entre els joves i els grans: la mida de la cuina, les escales i el nombre de banys tenen funcions diferents en funció de l’edat. “També m’ha sorprès la quantitat de cases per les quals passam al llarg de la vida. Ara el problema no és tant canviar com tenir un lloc on viure”, afegeix.

Les experiències

La trobada del taller es va fer a la biblioteca Encarnació Viñas (en col·laboració amb Flipau amb Pere Garau). Entre la vintena de participants, hi havia Jaume (estudiant) i Valentín (un resident de la barriada), que varen dissenyar plegats el seu habitatge ideal. “Jo volia una cuina petita i ell, grossa. Al final hem decidit fer dos pisos de solters amb una zona comuna per trobar-nos i un hort, que en això vàrem estar d’acord. Segons vagi passant la vida tindré una visió més aproximada a la seva”, va comentar Jaume, a més de recordar que la primera casa on va viure va ser la que més l’ha marcat. “Era un espai petit, però hi vaig ser feliç. Quan et fas gran, tot canvia en poc temps”, va afegir.

A la fotografia que va dur Bel (Oliver), una dona de la barriada de 66 anys, s’hi veuen quatre dones amb una nina. Totes són a un terrat i la nina està pujada a un tricicle amb un tamboret damunt el seient. “Les coses no estaven per comprar tricicles cada vegada que creixies”, va dir amb un somriure. “Vaig ser molt feliç en aquell terrat, em feia la sensació que el món em tractaria bé”, va continuar. Després de viure en altres cases, Bel va tornar a la de la seva infantesa, amb el terrat que l’esperava. “Fa dos mesos que el meu home va morir. Ell fumava al terrat i ara, quan hi surt, li dic ‘si haguessis deixat de fumar...’”, va contar. Ara bé, malgrat l’adeu al seu home, Bel continua trobant pau al terrat. “Hi tenc cossiols, m’hi assec i sent els ocells. La vida al final no em va tractar tan bé, perquè ha mort molta gent estimada en aquesta casa. Però, malgrat que n’he viscut a moltes altres, només una, aquesta, és la meva llar, el meu cantonet en el món”, va concloure.

Carmen, de 83 anys, va triar una foto on surt envoltada de la família. “Aquesta va ser la quarta casa on vaig viure, però la vaig vendre per venir a Mallorca”, va apuntar, a més de remarcar que ha col·locat les seves coses pràcticament de la mateixa manera que a l’anterior pis. “Els tenc estima. I sempre m’assec en el mateix extrem del sofà al menjador”, va afegir.

Les emocions que sentim per una casa depenen d’amb qui la compartim. En el cas d’Antonio, de 74 anys, un moix blanc que nomia Caracol va ser cabdal quan es va mudar amb els seus pares a una casa que mai no ha considerat la seva llar. “Va ser el meu company de vida durant l’adolescència, va estar amb mi en tot moment. Era blanc, sord, un gran supervivent. Em va ensenyar molt”, va contar, i va assegurar que la llar de la seva vida va ser una corrala al carrer d’Amparo, 60 de Madrid.

“Una casa no són només quatre parets que t’enrevolten. Però hi ha gent que no té ni això”, va comentar per part seva Bel (Amer), de 22 anys, amb la primera foto que es va fer acabada de néixer amb els seus pares i germans, al sofà de ca seva. “Ells són ca meva, el meu lloc preferit del món”.