Com era Antoni Llabrés segons el seu cosí: “Ell tenia 16 anys, i Llach li dedicà ‘L’estaca’ a un concert”

PalmaDe petit, jugava amb el seu cosí amb els soldadets de plàstic del Fort Comanche. Jugava a ser John Wayne a Centaures del desert o a La diligència. Parlam del jurista Antoni Llabrés, professor titular de Dret Penal de la UIB i president de l’Obra Cultural Balear des del 2024. I ens ho conta el seu cosí germà, l’arquitecte Pep Martínez (per cert, germà de l’actual batle de Palma, Jaime Martínez). Toni i Pep varen néixer el 1968. Fins a 18 anys varen tenir una relació molt estreta, i avui encara estan molt units.

La referència a Centaures del desert o La diligència s’explica perquè tots dos són grans cinèfils des de nins: “Ens vàrem formar a les sales de cine… Cada cap de setmana anàvem a la sessió doble (estrena i reposició) que es projectava al cine del Coll d’en Rabassa, que varen demolir el mes de maig. Si pel que fos hi arribàvem tard, ens quedàvem sempre a veure el tros de pel·lícula que ens havíem perdut”, recorda Pep.

Toni vivia a Ciutat, però en arribar l’estiu, la família emigrava fins a can Pastilla: “Els ‘llabressos’, que així és com els anomenam a ca nostra, s’instal·laven uns mesos a ca la nostra padrina, i nosaltres vivíem al pis de dalt”. Que la relació entre dos cosins de la mateixa edat es fes tan forta era gairebé inevitable. Els “llabressos” són tres germans i en Toni n’és el gran.

Pep recorda amb afecte els estius de quan eren adolescents: “Els diumenges, després del dinar familiar, ell i jo anàvem a fer la nostra volta, pensant potser que això ens feia més grans. Passejàvem hores i hores pels carrers d’un balneari 0 que creixia potser més aviat que nosaltres, assetjat per un turisme molt diferent del d’avui en dia, i que ens oferia des de la primera línia gelats de màquina, ases carregats de souvenirs…”.

Una afició que va unir els cosins: l’equip de futbol del Mallorca: “Anàvem cada diumenge a la general de peu amb les nostres banderes. Érem de la Penya Independent, i teníem la seu al Bar Londres”, conta Pep.

A més de cinèfil, futboler i passejador (com els bons filòsofs), el cosí gran d’aquesta branca familiar era un gran lector: “Era incansable. A la seva tauleta de nit hi trobava cada dos per tres llibres que segur no pertocaven a un nin de la seva curta edat”, vol recordar Pep, que lliga aquesta afició a la lectura amb una altra característica de l’actual president de l’OCB: “És posseïdor d’una curiositat i una memòria sense límits. Era, i és, capaç de recordar anècdotes, dades i llocs del passat d’una manera fascinant”.

El cosí sap que tot això dona a Toni un posat seriós, però segons ell no li fa justícia: “Té una ironia intel·ligent i un sentit de l’humor molt fi que només comparteix amb la gent de confiança. No era, com alguns es podrien imaginar, una rata de biblioteca. Li agradava sortir, divertir-se, fer vida social. Anàvem molt per Gomila, quan Gomila era Gomila”.

El compromís amb la llengua i cultura catalana se li va despertar molt jove: “Amb 16 o 17 anys vàrem participar activament al segon Congrés de la Llengua Catalana. La seva militància no és fruit de la casualitat, sinó d’una informació prèvia, d’unes reflexions i conviccions profundes”. Junts, varen viure concerts de Raimon, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach. De fet, aquest darrer, quan Toni tenia 16 anys, li va dedicar L’estaca a un concert a l’Auditòrium de Palma: “Va fer dos concerts seguits. Vàrem anar a veure’l al camerino després del primer concert, i en Toni li va demanar a Llach que tocàs L’estaca el dia següent, una cançó que no duia al repertori. I així ho va fer el músic”.