Albert Llovera: “Jo confio en mi, són els altres els que es queden parats del que puc fer”

Albert Llovera (Andorra la Vella, 1966) sembla que no té límits. Si més no, a cada pas que fa els límits s’allunyen cada vegada més. Els reptes formen part de la seva vida però ell, davant dels problemes, somriu i busca la manera de tirar endavant.

Per fi has pogut participar al Dakar i fer-hi un munt d’etapes. Com resumiries aquesta experiència?

Ja hi vaig anar l’any 2007, però aquest cop ha sigut molt més agradable. Tenia tres opcions i la que m’agradava més era la del bugui, perquè no havia portat mai un cotxe amb tracció posterior de 380 cavalls i em feia molta gràcia.

Quan arribes a Rosario, et trobes per primer cop amb la sorra del desert. Com ho vas viure?

La sort és que tinc un bon equip. No estava sol en la meva odissea. El meu copilot, que vaig conèixer a París dies abans de començar, tenia molta experiència i em va ajudar moltíssim. Ens ho vam agafar molt bé des del primer dia. Jo li deia: “Ostres, sembla que estigui esquiant”. Em relaxava i era com si anés per neu tova. A vegades anava buscant les pujades per tornar a baixar i agafar més embranzida.

Perquè tu, abans dels cotxes i abans de l’accident, esquiaves.

Vaig tenir l’accident esquiant. Vaig anar a uns Jocs Olímpics i l’any següent, en una prova de la Copa d’Europa, a la llavors Iugoslàvia, un jutge d’arribada se’m va creuar just a la línia de meta i vaig patir un accident molt greu amb conseqüències visibles, però també d’altres. Se’m van trencar totes les costelles, l’estèrnum, la clavícula, l’omòplat, una cama... Em vaig quedar fet un cromo.

Com t’has preparat per passar 12 hores diàries al volant?

No hi ha una preparació específica. Jo físicament vaig arribar molt fort al Dakar. Durant tot el 2013 el meu pla d’entrenaments era per al Dakar. Els últims mesos vam forçar una miqueta més la màquina fent coses aeròbiques.

I el teu dia a dia al bivac, com era?

Cada dia, quan arribava al bivac, em dutxava i després me n’anava a l’hospital. Cada dia! I els dies que reempalmava [quan arribava al bivac just a temps per començar la següent etapa], els de l’equip anaven a buscar el doctor i mentre jo em dutxava ells inflaven el matalàs, em curaven, em canviava la granota i tornava al bugui.

Què ha sigut el més dur?

Potser això, anar reempalmant. “No estàs molt cansat?”, em preguntaven. Jo els deia que era com si hagués anat de festa i hagués d’anar a treballar [Riu]. Si ets bo per anar de festa, també ho has de ser per anar a treballar. Has arribat fins aquí i ara vols tornar a casa? No? Doncs a pencar!

Els pilots coincideixen a afirmar que no semblava que tinguessis una discapacitat. ¿Tu has tingut aquesta sensació?

Jo tinc un avantatge i un desavantatge. Tinc la lesió molt alta, a partir del pit no tinc sensibilitat. Si em feia molt mal o no, no me n’assabentava. Ho notes perquè el cos et va dient que no treballa bé, però hi estic acostumat, sóc bastant sofert. La gent em preguntava si no estava cansat i sí, sí que ho estava, però jo ja venia al Dakar, no de vacances! Vaig arribar bé i mentalment no em feia res estar totes les hores possibles dins del cotxe. El Carlos Sainz venia cada dia a veure’m i em deia que era el seu ídol, que no entenia com aguantava.

¿I la sensació de veure’t al mig del desert, enmig del no res?

Un dia, quan portava quatre o cinc quilòmetres, em vaig aturar dalt d’una duna i el meu copilot em va preguntar que què feia. I li vaig dir que tenia molta por. Era com si estigués al mig del mar! Allà només hi havia dunes! No veus res, només sorra! Si em quedava allà i no em venia a buscar l’organització, em moria! Amb la cadira no em podia desplaçar enlloc! Sóc pell. Són moments en què penses que realment no ets ningú.

¿El Dakar era el teu somni, però també una manera de demostrar a la gent de què ets capaç?

No. Jo mateix ja confio en mi, són els altres els que es queden parats del que puc fer. Tots tenim una cosa a dins que ens ajuda amb qualsevol mena de problema que tenim. Jo el tinc des de fa molts anys i m’hi he hagut d’adaptar i tirar endavant. Sé que no faig coses gaire normals, però no sóc un tio especial, m’hi he adaptat.

Per a tu els impossibles existeixen?

Sí, però en un nivell molt alt. Com els límits, esclar que existeixen, tots en tenim! Però els trobes? Tu els has d’anar a buscar. Jo no me n’aniré a l’Everest, sé que allà ho tindria fotut! Es poden fer moltes coses, els humans tenim molt potencial i no el fem servir.

Parlàvem del Dakar previ, però també cal parlar del posterior. Com ha sigut la teva recuperació?

El problema que vaig tenir és que se’m van fer dues llaguetes al cul. Vosaltres teniu un culet maco, però jo allà no hi tinc múscul. Al cotxe, el cul va rebotant tota l’estona i com que no hi tinc múscul, l’os va picant, per això ens llaguem. Quan vaig arribar aquí em vaig passar més d’una setmana al llit cap per avall perquè m’anessin fent les cures.