Aires de renovació en la literatura basca

BarcelonaL’escriptor i editor Xabier Mendiguren Elizegi explica que la basca ha sigut “una literatura tardana, més aviat pobra en els resultats i molt escorada cap a temes religiosos”. Ho escriu en el pròleg de Pomes perdudes, una antologia de narrativa basca moderna editada en català per l’editorial barcelonina Tigre de Paper. Justament el que mostra aquesta antologia de contes és el que ha passat perquè aquella literatura, que també era “absolutament masculina i androcèntrica”, hagi evolucionat fins a un present ben diferent, amb autors consolidats de diferents generacions, com Bernardo Atxaga, Xabier Montoia, Kirmen Uribe, Unai Elorriaga i Harkaitz Cano, i joves valors nascuts als anys 80, bona part dels quals són dones.

“La literatura basca ha sigut un ens autònom fins que li van donar el Premio Nacional de narrativa a Bernardo Atxaga l’any 1989. Això ho va canviar tot i aleshores en la literatura basca es va produir una ruptura”, diu Xabier Montoia, nascut el 1955. “Els escriptors de la meva generació -continua-, quan vam començar a escriure en euskera, mai no vam pensar que un dia seríem traduïts al català, per exemple. Escrivíem perquè ens agradava la literatura i sentíem que formàvem part d’un col·lectiu. Ara la gent jove té un altre model, perquè de sobte la referència és algú que ha triomfat amb la literatura, que viu de la literatura, que al cap i a la fi és el somni de tots els escriptors”.

L’èxit d’Atxaga, a més dels indubtables mèrits propis, va ser també la conseqüència d’una feina de molts anys, del llegat de pioners com Gabriel Aresti i Anjel Lertxundi, i de l’evolució de les lletres basques protagonitzada per autors com Joseba Sarrionandia i Koldo Izagirre.

El pes d’un altre sistema literari

Tanmateix, aquell premi també evidencia una de les dificultats que ha de superar qualsevol literatura en llengua minoritària. “Qui decideix el que triomfa en la literatura basca no és el lector basc, sinó la crítica madrilenya”, diu Montoia. “La centralitat del que és important en la teva pròpia cultura, i per tant en la creació del teu propi cànon, no ho decideixes tu sinó un altre poble, un altre sistema literari”, explica Mendiguren. Això pot generar “una distorsió ideològica”, perquè, segons ell, “a Madrid mai no promocionaran un autor que els resulti ideològicament incòmode”.

“L’ambició de tota cultura és comunicar-se amb la resta de cultures del món d’igual a igual”, diu Mendiguren. I això és el que estan contribuint a fer autors nascuts als anys 70 i 80. L’antologia Pomes perdudes, seleccionada per Daniel Escribano, a més de contes d’autors d’altres generacions, també inclou relats de veus joves que reflecteixen una narrativa amb diversitat d’estils, temes i punts de vista, amb paisatges diferents dins i fora del País Basc, i literàriament vinculada a la contemporaneïtat.

“Avui tots llegim sobretot contistes nord-americans; és la influència principal dels autors d’aquesta antologia”, assegura Mendiguren. “Qualsevol escriptor de qualsevol lloc del món pot tenir dues tradicions: una és la de la seva pròpia cultura, i l’altra la que li arriba de la literatura universal. Jo he llegit Aresti i Faulkner, i el mateix passa amb un autor finlandès”, afirma Montoia, autor de la trilogia de novel·les formada per Hezur gabeko hilak (1999), Blackout (2004) i Elektrika (2004).

Una de les característiques de la literatura basca ha sigut la presència més explícita o més metafòrica del conflicte polític. No ha desaparegut en els autors més joves, però la presència no és tan aclaparadora des de l’adéu a les armes anunciat per ETA l’any 2011. “La literatura sempre s’alimenta de conflictes; pot ser un conflicte polític o el que té un amb la seva parella -diu Mendiguren-. La literatura s’alimenta de la insatisfacció, no de la felicitat completa. Si un viu en una nació que té problemes com a nació perquè està sotmesa a un poder estranger, és normal que això aparegui en la literatura, i encara més si té conseqüències violentes. Avui en dia la política es viu d’una manera més tranquil·la en el nostre país, però les ferides són recents, no estan cicatritzades del tot i és normal que segueixin apareixent”.

La irrupció de les escriptores

El protagonisme de les dones en la literatura basca recent és especialment significatiu. Autores com Katixa Agirre, Karmele Jaio, Uxue Apaolaza i Eider Rodriguez són exemples d’una renovació que sembla imparable. “Però no perquè siguin dones, sinó perquè fan una literatura molt potent -puntualitza Montoia-. La irrupció de les dones en la literatura, no només en la basca, és la gran revolució literària dels últims anys”, afegeix.

Xabier Mendiguren constata que hi ha hagut “un creixement exponencial de les autores”, cadascuna amb el seu estil i una mirada pròpia. “És un fet que la majoria de veus noves que estan sorgint en la literatura basca són dones i, a més a més, són les veus més interessants”, assegura.

'POMES PERDUDES'

Una síntesi de la història literària basca a través d’un recull de contes

Jon Mirande

Poeta, narrador i traductor a l’euskera de Kafka, Poe i Baudelaire, Jon Mirande (1925-1972) va ser un dels grans renovadors de la literatura basca a la postguerra. També un dels més incòmodes per la seva ideologia pròxima al nazisme. L’antologia Pomes perdudes, de l’editorial Tigre de Paper, l’inclou juntament amb Txomin Peillen, tots dos nascuts a París.

Joseba Sarrionandia

Nascut a Iurreta l’any 1958, va fundar el grup literari Pott juntament amb Bernardo Atxaga, entre d’altres. Assagista, narrador i traductor, Sarrionandia representa la generació dels 80, clau en la modernització de la literatura basca.

Xabier Montoia

Escriptor i músic -va estar en la primera formació d’Hertzainak i en el grup M-ak-, Xabier Montoia (Vitòria, 1955) va començar la seva carrera com a narrador als anys 90.

Harkaitz Cano

Poeta i novel·lista, Harkaitz Cano (Lasarte-Oria, 1975) comparteix generació amb Kirmen Uribe i Unai Elorriaga, protagonistes d’una exitosa renovació de les lletres basques.

Eider Rodriguez

Nascuda a Errenteria l’any 1977, és una de les veus més joves de l’antologia, i autora de tres llibres de relats, a més de traductora. A Pomes perdudes comparteix protagonisme amb tres autores més: Karmele Jaio (Vitòria, 1970), Katixa Agirre (Vitòria, 1981) i Uxue Apaolaza (Hernani, 1981).