L’agonia del camp illenc

Amb el ‘boom’ turístic dels anys cinquanta, el món rural inicià un declivi que s’agreujà el 1992 amb les reformes de la Política Agrària Comunitària

El nostre llenguatge és ple d’expressions que ens recorden la nostra antiga vinculació amb la terra: ‘Perdre ses manades pes rostoll’, ‘Estirar més sa corda que es bou’, ‘Passar s’arada davant es bou’, ‘Qui no vol pols que no vagi a s’era’, ‘Això són figues d’un altre paner’... Aquesta memòria col·lectiva del nostre passat agrari es començà a perdre amb el ‘boom’ turístic dels anys cinquanta. Gràcies a l’ajuda dels Estats Units, l’Espanya de Franco sortia del seu aïllament polític internacional i el turisme era vist com el “ milagro español ”, que no només proporcionava progrés econòmic, sinó també un clima de ‘pau social’.

El turisme es disparà a Mallorca a partir del 1958; a Eivissa, a partir del 1963, i a Menorca, a partir del 1968. El 1959 Mallorca acollia 300.000 turistes, tres vegades més que el 1950. El 1962, amb l’aeroport de Son Sant Joan inaugurat dos anys abans, ja se superava el milió de passatgers anuals. Els hotels es construïen a un ritme vertiginós: a l’illa gran es passà de 174 establiments el 1950 a 710 el 1961. Aquell nou motor econòmic desbancaria definitivament l’agricultura tradicional.

El 1960 el món rural representava el 37,8 per cent de la població activa a Balears. I el 1964 ja s’havia reduït al 27,1 per cent (a Eivissa l’agricultura seria pràcticament arrasada). El turisme estava més ben pagat i feia oblidar les feixugues feines del camp. Amb tot, hi hagué pagesos que de dia anaven a treballar als hotels i a l’horabaixa continuaven llaurant els seus camps. També n’hi hagué que optaren per traslladar-se a viure a Palma, que era la zona on es concentrava més l’activitat turística. La ciutat passà de 142.105 habitants el 1955 a 262.948 el 1975.

Aviat el sector se sentí desbordat i es va veure obligat a recórrer també a mà d’obra de la Península. Llavors Alemanya ja no necessitava tants d’immigrants espanyols, de manera que les Illes foren la nova ‘terra promesa’. Aquella allau de nouvinguts seria l’inici d’una autèntica revolució demogràfica. Avui la població balear s’ha multiplicat per tres respecte dels anys seixanta, quan hi havia 441.000 habitants (362.000 a Mallorca; 42.000 a Menorca i 37.000 a les Pitiüses). Segons els especialistes, aquestes xifres són un autèntic rècord gairebé a tota la Mediterrània -en el cas d’Eivissa la població s’ha arribat a multiplicar per cinc.

A poc a poc la fesomia del nostre arxipèlag anà canviant radicalment. De cop, les terres costaneres, que ningú volia heretar ja que no eren productives, es revaloritzaren i foren objecte de l’especulació immobiliària. La nova ‘gallina dels ous d’or’ feu sorgir una nova classe social (la burgesia turística). Substituí la que havia estat fins aleshores la classe dirigent, l’aristocràcia terratinent, que, com a senyors de les possessions (llocs a Menorca), eren ‘posseïdors’ de la terra per estricta transmissió genealògica. Ells s’erigien en el vèrtex d’una rígida piràmide social, que anava des dels amos (els administradors) fins als jornalers, passant pels majorals, missatges, parellers, garriguers, pastorets, porquerets i collidores.

Desmuntant mites

“El boom turístic, tanmateix, no va matar la pagesia, però va evitar l’entrada a les Illes d’un model industrial de producció agrària”. Així ho assegura el geògraf Ivan Murray, professor de la UIB. “Amb tot -continua-, sí que és vera que, des del moment que s’apostà d’una manera tan monolítica per la indústria turística, l’economia pagesa patí una forta crisi, que perdura fins avui dia”. El ‘boom’ turístic arribaria a coincidir amb l’inici de la mecanització del camp que, a Europa, arrancà després de la Segona Guerra Mundial. Així, els muls foren substituïts pels tractors i les batedores per les recol·lectores. Amb les màquines ja no fou necessària tanta mà d’obra. Malgrat aquesta modernització, els cants de sirena del sector terciari eren massa irresistibles.

El també professor de la UIB Jaume Binimelis, especialista en geografia rural, recorda que la vertadera crisi del camp illenc es produí a la dècada dels noranta, coincidint amb l’entrada d’Espanya a l’aleshores Comunitat Europea. Aleshores la tendència ja era bastant negativa. Si el 1972 hi havia a l’Arxipèlag 48.536 explotacions agràries, el 1989 es reduïren a 28.801, pràcticament la meitat. La reducció fou encara més acusada a Menorca (del 67 per cent). Binimelis insisteix que les reformes de la política agrària comunitària duites a terme el 1992 tenien un missatge clar: “La producció ja no era important. La intenció era crear un nou model que mantingués les terres agrícoles com a element paisatgístic. Calia mantenir els pocs agricultors que quedaven, però no com a productors sinó com a mantenidors de la terra, dels agroecosistemes”.

‘Els carnissers’

Qui als anys seixanta visqué en primera persona l’abandonament del món rural va ser l’escriptor d’Ariany Guillem Frontera, nascut el 1945. “No em podia imaginar -diu- que el turisme provocàs tants de canvis en tant poc temps i amb tanta profunditat. El camp mallorquí era una economia bàsicament de bescanvi, on es barataven animals per cereals o altres productes. La irrupció de la moneda va ser una gran revolució perquè amb ella podies pagar de tot. Així, a poc a poc les possessions s’anaren abandonant i els joves començaren a provar sort com a grums, cambrers o recepcionistes. Feien una bona festa amb les propines que aconseguien”.

El 1968, amb tan sols 23 anys, Frontera reflectí aquella mutació social a la seva cèlebre novel·la Els carnissers. L’escriptor arianyer fa el següent retrat dels illencs que acudiren a la crida del producte de sol i platja: “La primera fornada eren persones innocents perquè venien d’una escassetat i d’una austeritat molt serioses. Per tant, a aquesta gent no se’ls pot retreure res. La segona i tercera generació, en canvi, sí que varen vendre l’ànima al diable. Molts pensàvem que aquestes generacions es formarien, tornarien aquí i impulsarien un país de progrés. A l’hora de la veritat, però, resultaren ser una guarda de taurons increïbles que varen anar a totes. Amb tot, també hi hagué empresaris modèlics”.

La pitjor profecia

L’impacte que ha tingut al nostre arxipèlag la indústria turística ha estat estudiat a fons per l’inquer Joan Buades, autor d’ On brilla el sol. Turisme a Balears abans del boom (Res Publica Edicions). A l’hora de documentar-se, Buades tingué molt present la tesi doctoral que el 1977 publicà el geògraf francès Jean Bisson amb el títol La terre et l’homme aux îles Baléares. “És un llibre fonamental -assegura- que no s’ha traduït ni al català ni al castellà. Constata que a final dels setanta el turisme ja portava a la desaparició física de tota la pagesia illenca”.

Buades, exdirigent d’Els Verds d’Eivissa, lamenta molt que la profecia de Bisson s’hagi complert: “El turisme ha endimoniat l’ànima de la nostra societat. Ara el cuc que mou molta de gent, rica o pobra, és fer el que sigui per aconseguir un euro. La mentalitat agrària, tanmateix, ha subsistit a la revolució turística. Així, no és casual que es digui que la temporada turística ha estat bona o dolenta. Era una manera de parlar que tenia el pagès a l’hora de valorar la seva collita”. L’investigador inquer tampoc s’està d’indignar-se amb l’actual concepció folklòrica del camp: “Això és típic de les societats molt colonitzades, com l’algeriana abans que s’independitzàs de França. Els habitants locals són cada cop més marginats. En canvi, se’ls admira pel ball o per la seva manera de parlar. Amb tot, la idea general és que la seva terra ha de servir de plataforma per fer grans negocis a altres”.

Per Buades, el pitjor de tot no és l’espoli fiscal que patim per part de Madrid sinó el fet que els doblers que genera la indústria turística vagin a parar a paradisos fiscals: “Ningú no sap què paguen a hisenda les grans companyies transnacionals que treballen aquí com Melià, Ryanair, Matutes, Barceló o Iberostar. La gent de les Illes, mentrestant, amb els nostres impostos, som els qui hem de pagar les infraestructures de tot aquest creixement turístic: aeroports, autopistes, dessaladores... En quinze anys s’ha deteriorat enormement la nostra qualitat de vida. Ja no hi ha lloc més car per viure a Espanya que les Balears. A més, els salaris no són millors que els de la mitjana nacional”.

Rostoll cremat

A vui, tal com diu l’obra de teatre de Toni Gomila, el camp illenc és un rostoll cremat, un sementer víctima de la depredació turística. Les terres que llauraven els nostres avantpassats estan plenes de xalets residencials o d’agroturismes amb la seva piscina pertinent. Les Balears, envoltades de mar, ja són una de les regions d’Europa amb més piscines per metre quadrat. Segons un estudi de la UIB, n’hi ha 62.599, la qual cosa suposa una greu amenaça per a les nostres reserves hídriques.

Els usos urbans al camp ja superen els agraris. La gent vol viure al camp, però no del camp. La dispersió d’habitatges en sòl rústic augmenta la mobilitat en cotxe. Així, no és d’estranyar que el nostre arxipèlag ja se situï per sobre de la mitjana estatal amb gairebé un cotxe per habitant. La xifra supera el milió si es té en compte la flota de vehicles de lloguer. Enmig d’aquest panorama tan desolador hi ha persones que reivindiquen recuperar la producció de la terra. És el cas de Jaume Adrover, portaveu de Terraferida. Fa set anys decidí fer-se pagès. No ho tingué gens fàcil: “Es parla molt de la gentrificació de Palma, però la gentrificació a foravila, amb els preus abusius, és un autèntic tsunami”.

A finals dels anys 40, a Mallorca hi havia 105.425 pagesos d’alta en una població de 362.000 habitants. Les dones, tot i que ajudaven els seus homes, no computaven com a pageses, ja que no cotitzaven a la Seguretat Social. En el darrer cens del 2016, al conjunt de les Baleares hi quedaven 4.000 pagesos (3.000 a Mallorca i 1.000 entre les Pitiüses i Menorca).

Adrover reconeix que la feina de pagès és molt dura: “Malvius, treballes moltes hores, els costos de producció són molt elevats i els preus de venda, en canvi, baixos”. Ell, amb tres socis més, s’encarrega de la venda directa de productes ecològics des de la seva cooperativa de Manacor Sa Salvatgina. Insisteix que les subvencions són imprescindibles per a moltes explotacions: “Amb tot, les ajudes semblen llamineres, però al final has de pagar molt a hisenda”. L’activista de Terraferida lamenta que tant d’esforç no sigui valorat: “A casa nostra només arribam a consumir prop d’un 20% del producte local. I aquesta xifra cada any va baixant”.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF