Els acadèmics del sant més retratat

PalmaSi hi ha un sant retratat una vegada i una altra a través del temps, aquest és sant Sebastià, patró de Palma. Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià es diu l’entitat que fa 175 anys –el 10 d’abril del 1850– va dur a terme la primera reunió, que al llarg de decennis va impulsar l’ensenyament artístic i la protecció del patrimoni, i que ha arribat fins als nostres dies. Us contam com va iniciar la seva trajectòria fa gairebé dos segles, seguint els estudis de Catalina Cantarellas, Miquela Forteza, Mariano Carbonell, Elisa Povedano i Lluís Ripoll, i R. Perelló Paradelo, com també les dades de l’Observatori de la Cultura de les Illes Balears i de la mateixa Acadèmia.

Els orígens de l’Acadèmia s’han de cercar en les noves mentalitats de la Il·lustració, que en el segle XVIII i amb la protecció de la Corona, es varen estendre per tot l’Estat amb el propòsit de millorar la cultura i l’educació. Jovellanos –més tard empresonat a Mallorca per raons polítiques– en seria un bon exemple. Així és com es va crear la Societat Mallorquina d’Amics del País, que agrupava aquells notables que posaren en marxa iniciatives per fer progressar les Illes –cosa que necessitaven.

L’antecedent de l’entitat actual va ser l’Acadèmia de Nobles Arts, creada el 1778, justament a iniciativa d’aquells Amics del País i prenent com a model l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran de Madrid. Va tenir la seu, successivament, a l’Ajuntament de Palma, Monti-Sion –aprofitant l’expulsió dels jesuïtes– i l’Estudi General Lul·lià. Les seves funcions eren essencialment docents: en un principi, de dibuix, si bé més tard s’hi afegiren les classes d’escultura i d’arquitectura.

Una mesura certament il·lustrada i avançada, perquè la situació econòmica no fos un entrebanc per als alumnes, va ser que les classes fossin gratuïtes i amb premis en metàl·lic per als millors alumnes. El cardenal Despuig en fou un dels mecenes, i va aportar el premi d’escultura de la seva butxaca. També va pagar un sou als responsables de les tres especialitats. Tot i la generosa aportació, aquella acadèmia va viure en una precarietat constant fins a la Guerra del Francès (1808), amb tancaments periòdics de les activitats.

Una acadèmia de ‘segona’

A l’Acadèmia ‘important’, la de Madrid, es varen nomenar molt pocs acadèmics mallorquins: només set en el primer mig segle d’existència. Per descomptat, per l’oblit que patien les Illes a Madrid. Però també per altres raons més desconcertants: un d’ells, Francesc Muntaner, va haver de fer mans i mànigues per ser-hi acceptat, davant la sospita –horror!– que fos d’origen jueu. El problema era que la seva mare, òrfena, havia estat adoptada per Joan Picó Pomar, portador dels infamants llinatges xuetes. El bisbe en persona va haver d’intervenir per desfer aquell malentès.

El 1781, segons Carbonell, es va intentar convertir el que llavors només era una escola de dibuix en una acadèmia provincial de belles arts, un altre pic seguint el model de Sant Ferran. El cardenal Despuig i l’erudit Jeroni Berard arribaren a redactar els estatuts de la futura Reial Acadèmia Balear de Pintura, Escultura i Arquitectura. Però aquest projecte no va arribar a bon port.

Va ser un reial decret d’Elisabet II el que va crear el 1849 les acadèmies provincials de belles arts. En un estat centralista, les coses es feien així. Es varen crear tretze entitats: les de Barcelona, València, Valladolid i Sevilla, de primera classe; i les de Bilbao, Cadis, la Corunya, Granada, Màlaga, Oviedo, ‘Palma de Mallorca’, Santa Cruz de Tenerife i Saragossa, de segona. Les seves funcions no eren ja tan sols docents, tot i que aquesta fos l’activitat essencial. També hi havia un vessant de foment de la cultura, de vigilància sobre els edificis i les construccions perquè no es fessin de qualsevol manera, i de gestió dels respectius museus provincials.

El 10 d’abril de 1850 –ara es compleixen 175 anys– la nova Acadèmia provincial va dur a terme la primera reunió. Aleshores no devia tenir ni tan sols una seu pròpia, ja que aquella primera trobada es va fer a la casa del seu president, Joan Despuig, nebot del cardenal. A l’acte hi consten com a assistents, a més de Despuig, Joaquim Villalonga, Pere i Antoni de Verí, Jaume Conrado i Joaquim Maximilià Gibert. Efectivament, tots homes: en aquella època hauria estat inconcebible la participació de les dones. I amb llinatges que sonen ben aristocràtics. Això no té res d’estrany, perquè els nobles sí que podien accedir a una bona educació.

Totes aquelles entitats noves de trinca quedaven sota la tutela de l’Acadèmia de Sant Ferran, que era la que havia de nomenar els professors de les seves escoles. No tan sols això: el decret estipulava que el president de cada acadèmia el designaria a dit el govern espanyol i que les reunions les presidiria, quan així li semblàs oportú, el governador civil. Tots dos consiliaris que corresponien a les acadèmies de segona, com la de Palma, també els nomenaria l’Estat. El secretari sí que l’elegien els acadèmics, però des de Madrid s’hi havia d’atorgar el vistiplau.

Pel que feia a les despeses –s’havia de pagar els professors–, havien d’anar a càrrec dels ajuntaments i les diputacions. És a dir: dels illencs. També el pagament i el manteniment de l’edifici, i els sous del personal no docent. L’Estat només hi posaria doblers en el cas que s’hi establissin estudis superiors. Com que aquests no estaven prevists a les Balears, de Madrid no ens arribaria ni un cèntim –veritat que us sona, això?

No s’havia de pensar en hipotètics ingressos, ja que en aquesta nova etapa les classes també eren gratuïtes: es feien d’horabaixa, d’octubre a juny. Més tard s’hi va afegir una aula per a les dones. Això sí, en horari diürn: les senyoretes no havien de ser fora de casa, quan feia fosca. La Llotja de Palma va ser un dels espais que es farien servir per a l’ensenyament artístic.

Escola, museu i patrimoni

Estar a càrrec dels ensenyaments artístics suposava que aquests s’havien de sufragar i l’economia de l’Acadèmia no era per llançar coets. Perelló i Ripoll recullen que el seu dèficit pujava a 37.339 pessetes en el curs 1876-1877, una xifra astronòmica per a l’època, per manca de subvenció de l’Ajuntament de Palma. Els professors no cobraven, se’ls devien mesos de pagament i el deute no s’acabava de cobrir amb ingressos parcials. Total: el darrer dia del 1879 es va haver de tancar l’escola i no se’n va reprendre l’activitat fins al 1884.

Allò de ser de segona classe no els va fer gens de gràcia als mallorquins –tot i que ja hi haurien d’estar acostumats. Ser de segona significava que només es podrien impartir ensenyaments menors: aritmètica i geometria, dibuix de figura, dibuix lineal, dibuix aplicat i modelat. Les de primera sí que podien impartir pintura, escultura i gravat, i ensenyament de mestres d’obres. Ara bé, l’arquitectura restava com a exclusiva de Madrid: només es podria cursar a la capital. Més de vint anys després de la creació, el 1864, l’Acadèmia de ‘Palma de Mallorca’ encara va adreçar un escrit al govern espanyol, on demanava ser reconeguda com de primera. Per descomptat, aquesta sol·licitud no va obtenir resposta favorable –com tantes altres que s’han fet des de les Illes.

L’ensenyament artístic va continuar depenent de les acadèmies fins que un altre reial decret, aquest de la regent Maria Cristina d’Habsburg, va separar el 1892 les escoles d’art de la seva jurisdicció. La de Mallorca va passar a l’Estat. Això sí, la Diputació i l’Ajuntament de Palma continuarien pagant la meitat de la despesa, tampoc no s’havia d’exagerar. La nova Escola d’Arts i Oficis va compartir seu amb l’Acadèmia a l’Estudi General Lul·lià, per després passar a tenir un edifici propi, a la coneguda plaça del Tub.

L’Acadèmia també es va haver de fer càrrec, d’acord amb les competències que se li havien confiat el 1849, de la posada en marxa del Museu Provincial de Belles Arts, que va tenir la primera ubicació a la Llotja de Palma. Aquella col·lecció després va passar a formar part dels fons de l’actual Museu de Mallorca. Un altre dels seus mèrits va ser la protecció del patrimoni: des de la Comissió Provincial de Monuments, va actuar per a la salvaguarda d’elements arquitectònics, com el claustre de Sant Francesc de Palma, que arribaria a ser elogiat pel premi Nobel Albert Camus.

Actualment, amb l’ensenyament artístic i el patrimoni històric en mans de les institucions, l’Acadèmia amb nom de sant ha passat a exercir unes funcions més aviat de caràcter consultiu i d’assessorament, a més de mantenir el foment de les arts com a línia d’actuació. Sense ella, però, la història de la cultura illenca hauria estat diferent. Els tocaren temps ben durs.