Publicitat
Publicitat

Stanley Ho: el 'padrino' de Macau

El patriarca del joc va edificar l'imperi a partir del buit de poder 'creat' per la Revolució dels Clavells

Stanley Ho s'està convertint en un nom conegut a Catalunya a causa del casino projectat a BCN World. I amb polèmica pel seu rol d'amo i senyor del joc a Macau i pels seus suposats fils amb el crim organitzat. La imatge de Ho, però, és molt diferent a Macau, on és vist com un padrino gràcies al seu paper d'home protector i al seu caràcter afable i de maneres educades. Cal no oblidar que els seus casinos -va tenir el monopoli del joc a l'excolònia portuguesa durant 40 anys- donen feina a 80.000 persones d'un territori de poc menys de 600.000 habitants. Per dir-ho d'una altra manera, gairebé totes les famílies de Macau tenen algun dels seus membres treballant directament per a Stanley Ho, i ja se sap que amb les coses de menjar no s'hi juga. Per aquest motiu Ho, a Macau, és venerat com a persona i respectat com a home de negocis. Sens dubte, la història dels últims anys d'aquest petit territori no s'explica sense Portugal i sense els casinos, però tampoc sense Stanley Ho. I per entendre tot això cal anar unes dècades enrere.

La transferència

El 20 de desembre del 1999 Macau deixa de ser oficialment una colònia portuguesa d'ultramar. L'últim governador portuguès, Vasco Joaquim Rocha Vieira, abaixa la bandera vermella i verda que durant 422 anys ha onejat en aquest petit tros de terra del sud-est de la Xina i de poc més de 29 quilòmetres quadrats. En el bàndol portuguès no hi ha sensació de pèrdua o derrota. I els xinesos no parlen en cap moment de reconquesta ni de retorn de Macau a la mare pàtria. La paraula clau és transferència . Macau passa de tenir una administració portuguesa a una altra de local vigilada per Pequín. Res més.

Aquest clima de cordialitat és fruit de la bona convivència entre la població autòctona i els portuguesos. Les dues comunitats, i els seus respectius governs, han mantingut sempre una relació basada en la fidelitat i en el pacte. Al llarg de més de quatre segles no s'ha produït ni un sol episodi bèl·lic que hagi enfrontat portuguesos i xinesos. Mai hi ha hagut un intent de reconquesta de Macau per part de les autoritats de Pequín. I els portuguesos mai han creuat els límits d'aquesta zona formada per la ciutat de Macau i les dues petites illes de Taipa i Coloane. Aquí tots s'han respectat. Fins i tot alguns historiadors no parlen de quatre-cents anys de colonització, sinó només d'un territori xinès administrat per portuguesos.

A diferència de la veïna Hong Kong, on britànics i xinesos sempre s'han mirat de reüll (conscients que són imperis i, per tant, es poden parlar de tu a tu), els portuguesos opten per la discreció i per no fer soroll. I esclar, sota la discreció sempre hi ha ombres. La màfia, no cal dir-ho, es mou molt bé en la foscor, i més si durant anys hi ha un govern de baixa intensitat.

El gener del 1999 vaig tenir l'oportunitat de visitar per segon cop Macau. En aquella ocasió m'hi vaig desplaçar per escriure un extens reportatge per a l' Avui . La intenció i l'objectiu era copsar l'ambient que es respirava a l'encara colònia portuguesa pocs mesos abans que es fes efectiva la transferència.

Casualitats i Ho

Vaig contactar i entrevistar el mateix governador, Vasco Joaquim Rocha Vieira, un militar culte i de maneres educades; també el periodista i director del diari Macau Hoje , João Severino; el llavors bisbe de Macau, monsenyor Domingos Lam Ka Tseung, així com professors, petits comerciants i algun espanyol resident a la zona. I per una sèrie de casualitats vaig contactar també amb Stanley Ho. El recordo com un personatge molt amable i gentil, molt pròxim. Em va dir que respondria a qualsevol pregunta, però no volia que el seu nom aparegués enlloc, i menys en un moment tan delicat, quan faltaven pocs mesos per al canvi de sobirania.

La conversa amb Ho és realment interessant. Poca estona però ben aprofitada. La gent que ens passa pel costat el mira amb respecte i un punt d'admiració reverencial. El diagnòstic de Ho sobre la màfia coincideix plenament amb el del periodista João Severino. La tesi és que la màfia, a Macau, s'hi instal·la aprofitant un buit de poder, i tot això té el seu origen en el continent africà.

En plena dictadura portuguesa, als anys 60 del segle passat, les colònies africanes d'Angola, Guinea Bissau i Moçambic inicien els seus processos d'independència. El govern portuguès hi envia l'exèrcit per reprimir les revoltes, i el conflicte s'enquista i provoca nombroses baixes, sobretot de joves soldats portuguesos. Aquest és l'inici de la fi de la dictadura. La mort del dictador Salazar el 1970 i les guerres colonials aboquen el país a la Revolució dels Clavells. Així, el 25 d'abril del 1974, els militars de la MFA, oficials d'ideologia esquerrana, fan caure el president Marcelo Caetano i instauren, després de més de 40 anys de dictadura, un nou govern que aposta per les tres D: democràcia, desenvolupament i descolonització. Aquest últim punt és el que ara ens interessa. Portugal dóna la carta de llibertat a totes les seves colònies, inclosa Macau. Però les autoritats xineses no ho accepten, davant la sorpresa del nou executiu de Lisboa.

Els dirigents de Pequín no tenen pressa a recuperar Macau. Aquest és un port franc, capitalista, i als anys 70 la Xina encara és un país tancat, empobrit i comunista. Macau pot exercir un poder de seducció massa perillós per a la població de la Xina comunista. Per això es pacta que la transferència sigui el 1999. La situació llavors esdevé insòlita: els portuguesos (en aquella època un 3% del total de la població, avui només el 0,9%) administrant un territori sense exèrcit (ja l'havien retirat), amb escassos efectius policials, i sabent que al cap d'uns anys han de fer les maletes. Davant d'aquest panorama, Portugal opta per un govern de baixa intensitat, no vol soroll, fa els ulls grossos i, sobretot, evita fer enfadar les autoritats de Pequín, un mercat potencial de més de 1.000 milions de futurs consumidors. I aquest és el moment que la màfia aprofita per instal·lar-se a Macau. Aprofita el buit de poder del qual em parla Stanley Ho.

S obretot, sense fer soroll

Amb la devolució frustrada de Macau l'única cosa que interessa als portuguesos és que els casinos funcionin, que els turistes vinguin i, si les màfies es volen matar entre elles, que ho facin, però sense fer soroll. El casino és la principal -per no dir única- font d'ingressos de Macau, i la màfia vol part del pastís. Són conscients que quan s'hagi produït el traspàs de sobirania les noves autoritats de Pequín seran dures i contundents. I efectivament és així. Poc després que Macau es converteixi en una Regió Administrativa Especial (una autonomia amb àmplies competències que ja voldrien els catalans), les autoritats xineses fan neteja. Només sobreviuen les bandes que d'alguna manera s'han fet respectables.

Recordo que li vaig preguntar a Stanley Ho si tenia por que les noves autoritats fossin massa dures amb Macau. La seva resposta és la clàssica de gat vell: "He mantingut sempre unes relacions excel·lents amb les autoritats portugueses i xineses". Avui, catorze anys després de la nostra conversa, la gran majoria de casinos de Macau continuen sent propietat de l'imperi del senyor Stanley Ho.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF