PLUJA TORRENCIAL

Sant Llorenç, Son Carrió i s’Illot: El recorregut de la torrentada

Avui el poble ja no sembla l’escenari d’una pel·lícula apocalíptica, perquè els llorencins se sobreposaren tot d’una al xoc inicial, i per l’emocionant i efectiva onada de voluntaris

Dissabte dematí, tres dies i mig després de la barrumbada que va desbordar el torrent i va inundar el poble, ja no hi ha aigua ni fang dins les cases de Sant Llorenç des Cardassar. Els carrers tampoc no semblen canals i a penes queda rastre del calamitós desordre de cotxes, mobles, electrodomèstics i objectes fets malbé que, després de la catàstrofe de dimarts horabaixa, varen estar amuntegats o escampats pels carrers de la vila o als afores.

En part perquè els llorencins i les llorencines se sobreposaren tot d’una al xoc inicial, i en part per l’emocionant i efectiva onada de voluntaris que ha omplert el poble de forans disposats a donar un cop de mà, avui el poble ja no sembla l’escenari d’una pel·lícula apocalíptica. Això no vol dir, però, que tot estigui tranquil. És impossible: el record de la por és massa viu, la desolació per tot el que s’ha perdut és massa intensa i la incertesa pel que depararà el futur és massa angoixant.

El sindicalista i mestre Tomàs Martínez Miró, un porrerenc que viu a Sant Llorenç des de fa més de deu anys, era a casa quan va passar tot. Com que té la casa en una posició elevada i lluny del torrent, no va córrer perill, però la veu li tremola quan m’explica les situacions patides per molts amics i coneguts. “Tot d’una vaig veure que estava caient molta d’aigua -diu-, però no pensava que pogués fer tant de mal”. Li deman si el desastre s’hauria pogut evitar. Respon per contextualitzar, més que per cercar culpables: “Si s’hagués d’atribuir la responsabilitat a algú, s’hauria d’atribuir als que varen planificar urbanísticament el poble i varen construir a la llera del torrent. Dit això: encara que les infraestructures haguessin estat el doble de grans i de fortes, jo crec que hauria passat el desastre igualment”. Martínez apunta que una sort dins la desgràcia va ser que la tromba i el desbordament es produïssin durant el capvespre i no de nit, amb tothom a casa, potser ja dormint.

Una confluència de tres torrents

Les muntanyes dels voltants de Sant Llorenç (Arboçar, Tresor, Calicant, la Begura...) no són gaire altes, però poden arribar a acumular molta aigua i hi neixen els tres torrents -el de la Blanquera, el de les Planes i el Xaragall- que conflueixen a l’interior del poble. Quan els torrents baixen tan carregats, el desbordament és inevitable. I tot s’esdevé en qüestió de minuts. Tomàs Martínez em conta la història d’un amic seu que viu a tocar del torrent. “Veient l’aiguat que queia, va veure que el bram d’aigua se li enduria la furgoneta i la va voler salvar aparcant-la en un lloc més elevat. No hi va ser a temps. L’aigua el va agafar de ple i el va arrossegar dos quilòmetres. Ell, a la fi, va poder sortir per la finestra, però encara la força i la pressió de l’aigua el mantenien enfonsat. El varen trobar molt malmès, i ara és a l’hospital. Conta que, quan era davall l’aigua, notava com els cotxes passaven flotant per damunt del seu cap”.

Professionals qualificats

Des de divendres a última hora de l’horabaixa, les vies oficials de comunicació han insistit que ara ja no calen mans per fer net, sinó sobretot professionals qualificats -electricistes, llanterners, picapedres- que ajudin a restablir el corrent de llum i l’aigua i a reconstruir allò més bàsic. No fa ni dos minuts que hem començat a caminar pel poble i ja ens hem topat dos joves carregats amb caixes d’eines. Martínez els interpel·la: “Que cercau res?”. “Som dos fontaners de Pollença i cercam on podem ajudar”.

“Quan vaig veure que davant l’Ajuntament, que sempre està eixut, hi havia un metre d’aigua -diu en Jaume Sales, arquitecte-, jo ja sabia que a ca nostra, al carrer del Cardassar, hi hauria aigua fins als quatre metres. Mumare, que ja és gran, era a casa, i sort que una neboda la va avisar perquè pujàs al pis de dalt. Quan hi va haver pujat, va sentir una explosió i es va pensar que era el butà. Però no ho era. Era la força de l’aigua que ho trencava tot”. I tot, aquí, vol dir tot. L’interior de la casa d’en Jaume, amb la marca de l’aigua que sobrepassa els nostres caps, ha quedat com si l’haguessin xuclada: les portes, esbotzades; els mobles, destrossats; els objectes, desapareguts.

Tot i que la gent del poble, els voluntaris i els destacaments de l’exèrcit han fet ràpid la feina de neteja, hi ha qui té la impressió que en un primer moment tot va anar massa a poc a poc. “El primer dia no hi havia ningú que ajudàs -diu un veïnat que s’estima més romandre en l’anonimat-. Ni Protecció civil, ni els bombers... Una parella de guàrdies civils impol·luts caminava pel poble fent fotos”.

La visita dels reis i les imatges de Rafel Nadal ajudant a fer net un taller mecànic també desperten alguns comentaris suspicaços. Hi ha qui diu que en part les tasques de neteja es varen accelerar perquè els reis es trobassin un panorama menys devastat en venir el divendres horabaixa. Del tennista Nadal, un altre veïnat, que tampoc vol que en posi el nom, diu: “Jo l’admir molt com a esportista, però el que havia de fer no era venir ell a fer net, sinó donar cent mil euros per pagar la feina de cent homes. Això hauria estat útil”. També hi ha comentaris sobre el postureig d’alguns voluntaris joves -alguns s’embrutaven a posta de fang per fer-se selfis-, però la impressió unànime és que la reacció de la gent ha estat d’una generositat inoblidable. I molt eficient. “A una casa que estava inundada -m’expliquen-, hi varen anar una vintena d’al·lots de vint i pocs anys i en qüestió d’hores la feina ja estava feta”.

No hi ha ningú que no em conti la seva història amb la veu serena i coratjosa i alhora amb els ulls plorosos. És el cas d’en Miquel Servera, el carter, la família del qual regenta l’estanc, Ca na Pisca, que està al centre del poble i que va rebre de ple el bram d’aigua. “Jo i la dona tancàrem prest i, quan anàvem a partir amb el cotxe, vàrem veure l’ona que venia cap a nosaltres i vàrem tirar enrere. Tot es va inundar en qüestió de minuts. S’ha perdut tot. Queden aquestes botelles d’alcohol i aquestes capses de tabac, que tanmateix ja no les podrem vendre”. Les botelles sí que les podreu salvar, li diu algú. “No. No les salvaré. En acabar, me les beuré totes”, diu amb un somriure amarg però noble. “El millor -remata- és l’ajuda que rebem. Mira aquell home d’allà, no sé ni d’on és i fa hores que ens ajuda amb el comptador de l’aigua”. És un electricista i llanterner de sa Coma, nom José Ignacio i em diu que ha vingut a ajudar en el que pugui.

Son Carrió, el segon més afectat

De Sant Llorenç ens dirigim cap a Son Carrió, el segon nucli més afectat per l’aigua. Per arribar-hi, passam per un indret en què el torrent corre just per davall de la carretera. Pels rastres que encara queden del seu pas -marques d’humit, arbres vinclats, llesques d’asfalt arrabassades...-, queda clar que un torrent dona problemes, sobretot quan no pot seguir el seu curs natural perquè hi ha obstacles humans al seu pas. Tot just entrar a Son Carrió, ens aturam al forn Ca’n Mateu Coca. “La plaça pareixia la mar”, rememora el forner mentre ens atén.

A Son Carrió, l’operació de neteja va més endarrerida que a Sant Llorenç, supòs que per una qüestió de prioritats i d’efectius. S’hi poden veure bé les destrosses de la inundació i de la tempesta, per tant: pèls de punta i pell de gallina.

Parl amb en Joan Galmés, que des de fa cinc anys regenta el restaurant Es Torrent -un nom preciós que cap desgràcia hauria d’embrutar- amb el seu soci Jaume Femenies i la seva dona Clara Ferrer. Diu que per al vespre de dimarts tenien moltes reserves, però “quedàrem sense llum i vàrem tancar. El meu soci se’n va anar i nosaltres, que vivim a dalt del restaurant, quedàrem amb els nostres dos fills petits. De cop, el torrent va desaparèixer i tot era aigua. Vaig pensar que l’edifici s’esbucaria”. L’edifici no es va esbucar, però el restaurant està destrossat. Galmés diu que li pega plorera quan veu la solidaritat de la gent. “Tenim amics i familiars que s’hi han aferrat més que nosaltres a fer net. També entre els clients la reacció ha estat molt bona: són molts, tant de Mallorca com de fora, els que ens han demanat si ens podien donar doblers o ajudar com sigui”. Galmés confia que les institucions faran el que han promès fer. “Diuen que no passem pena, que ens ajudaran. Com no hem de passar pena, si ho hem perdut tot?”.

De l’epicentre del desastre, s’Illot és on va haver-hi menys destrosses. Colau Bordal, el regidor de Turisme, diu que “el que ha passat aquí és poc comparat amb el que ha passat a Sant Llorenç”. També hi ha efectius de neteja i voluntaris, però. Entre els voluntaris, hi ha un grup de marroquins, amb un peto fosforescent que posa “Comunidad Islámica Attbchir y Attaaoun”. El seu líder em conta que són d’una mesquita de Manacor i que han duit, en diferents dies, uns 70 homes a fer feines de neteja.

La desembocadura a s’Illot

A s’Illot és on el torrent desemboca a la mar. La desembocadura, ara, està quieta i pacífica, fins i tot s’ha recuperat una certa normalitat turística. Fa només setanta-dues hores, però, per aquí es varen arrossegar cotxes, objectes personals estimats, potser fins i tot persones que encara no s’han trobat... Fa mal i fa por només de pensar-hi. Davant la calamitat natural i el drama humà -un drama que va per llarg, per a molta gent els dies i mesos que vindran seran molt difícils-, només queda pensar en tota la solidaritat i tot l’afecte arribats de pertot arreu i destinats als habitants de Sant Llorenç, de Son Carrió i de S’Illot. I, amb tot, ara mateix no hi ha consol... No, no n’hi ha. Però hi ha fraternitat i hi ha coratge.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF