Publicitat
Publicitat

Sa sal del món

Això era i no era un temps que Escorca tengué un garriguer afectat de bravetgera i més cabeçut que un forc d’ais. Havia nom Toni, però com que no alçava set pams d’enterra es qui el coneixien bé li deien Tonyito. En Tonyito era un homo resolt i tant li era empadronar argentins a la vila perquè li guardassin es conills i ets esclata-sangs des bocí, com fer-se seves ses cases des senyors, mal que ell fos domés es garrigueret des contorns. Aquell homoniqueu de polzada feinetjava adesiara per un apotecari més xerec que lo que tiren i més afuat que una catefa de dimonis boiets. I heu de creure i pensar i pensar i creure que arribà un dia que s’apotecari de sa dolentia, amo de tots es xarops, beuratges i ungüents, cridà es garrigueret i li enflocà: “Garrigueret de sa pellissa, saps que dins sa meva apotecaria hi tenc guardats tots es remeis per curar tots es mals des mallorquins, manco un. Estic determinat a tenir dins sa meva apotecaria tota sa sal del món, que m’han dit que és s’únic remei que cura es mal que és es pitjor mal de s’humanidat: sa mallorquinidat. I ja pots esser partit perquè si dins un mes no tenc aquí sa sal del món, te degradaré a xofer de carro oficial”. S’apotecari alçà una xicra de vi diví i glopetjà com qui tasta malvasia. Es garrigueret arrufà un poc es nas i de dins ets aranells hi guaitaven dos pèls arreveixinats com reguinyols negres de sutge i de s’espant cuidava que li caiguessen es dos cabells que li quedaven damunt sa closqueta pelada.

“Vaja uns maldecaps”, pensà en Tonyito, que sempre havia cregut totes ses ordres i sermons de s’apotecari. Però què fa ell? Se’n va cap a sa boal, enverga llongo i ja s’ha enfilat damunt s’esquena de sa somereta, i al punt ja són partits de d’allà cap a cercar sa sal del món. Quan va fer tres dies i tres nits que trotaven, troben una jaia més arruada que una llei de normalització: -Alabat sia, Déu, jaia vella. S’apotecari xerec m’ha comanat que li dugui dins un mes es tresor de sa sal del món, s’únic que pot curar des mal de sa mallorquinidad. - Caminaràs tres dies i tres nits, i trobaràs tres entreforcs, gafaràs cada pic es camí de la dreta i xerraràs sempre en mallorquí, però si vols arribar a sa sal del món no podràs fer servir mai s’article literari. Cada pic que un en diràs, pedra mabre tornaràs. I amb aqueixes recomanacions de sa jaia, es garrigueret s’espitxà cametes me valguen cap a n’es llumeneret blau, però requeteblau.

Com hagué caminat es primer dia i es sol queia com un esclat de carabasses dins s’abundor de la mar salada, es garrigueret se trobà un presentador d’informatiu en es primer entreforc. - Alabat sia déu, presentador, què hi fas aquí a les fosques?. No havia acabat de rallar que se sentí pes braços una fredor de gel pedrenca com a penyes marines. Amb sa coa enmig de ses cames, voltà cap a la dreta i en es segon entreforc se trobà en Jorge Campos qui obrava. - Alabat sia déu, Jordiet meu, quina la fas, aquí assegut a la gotzoneta? No havien sortit aquells mots de sa boca, que aquell malanat de garriguer sentia que ses anques i es forat cular tornaven rostits com una pedra mabre, freda com la mort d’una llengua que volen matar es qui no la rallen. Es garrigueret arriba a n’es darrer entreforc i hi topa na Joanota que trepitja sa moma amb sos seus peuots de geganta mavonesa. Al punt ja l’ha escomesa i li enfloca: “Joanota, així m’agrada, que trepitgis a les totes”. En sentir-se en Tonyito sa llengo de pedra viva, ses cames li feren flaca, però a l’instant també foren de marès. I un guinavet de crestall li acorà es pit d’escuder fidel, i tot ell era ja una pedra de sal.

Mentrestant, devers es Pont d’Inca, s’apotecari xerec, espera qui espera es tresor de sa sal, se cansava de veure passar una processó de penitents amb camies verdes. I per cada un qui passava li naixia dins es cervell una anguilota d’agrura, ets ulls li tornaven negres de ràbia encesa i dues banyotes rostides com a cimals d’ullastre li trepanaven sa closca engominada. Sortí a l’escapada de s’apotecaria carregat de xarops i medecines i pertot on se girava aquell malanat domés veia mallorquins de color verd que menjaven robiols i panades i sobrassades penjades a escales de collir figues i altres coses per l’esTIL. I arribà que aquelles serps se menjaren es cervell de s’apotecari xerec, que esclatà i escampà aquell estol de serpetotes d’aigo per sa terra mallorquina. I és de llavors ençà que a sa Pobla mengen espinagades coentes i que a Mallorca hem pogut xerrar tranquils es mallorquí.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF