Palma, la ciutat dels túnels de la por

El subsol de Ciutat està travessat per una extensa xarxa de refugis antiaeris construïts durant la Guerra Civil arran dels bombardejos republicans

A Mallorca i a les Pitiüses, l’alçament militar del juliol de 1936 triomfà de seguida. Les tropes republicanes es proposaren recuperar-les a tot preu. A l’agost, per mar, una expedició catalana del general Bayo primer desembarcà a Formentera i Eivissa i després al Llevant de Mallorca. A l’illa gran el desembarcament anà acompanyat d’un seguit de bombardejos sobre Palma. L’objectiu era espantar la població i propiciar així una ràpida rendició de les seves autoritats.

Tanmateix, al cap de dues setmanes, el 4 de setembre, els desembarcats hagueren de recular. Els revoltats mallorquins els plantaren cara amb l’ajuda d’avions de la Itàlia de Mussolini que, liderats pel comte Rossi, havien arribat gràcies a la intervenció del banquer de Santa Margalida Joan March. Pocs dies després, les Pitiüses també eren recuperades pels insurrectes. Aleshores Mallorca serví de base per bombardejar tot el Llevant republicà de la Península, mentre que des de València i Barcelona feien el mateix contra les illes “enemigues” -Menorca restà fidel a la República fins gairebé el final de la Guerra Civil.

Els principals objectius republicans eren les dependències militars i els vaixells de guerra que hi havia atracats al port de Palma. Per fer front a aquells atacs, l’única defensa que tenien els revoltats eren les metralladores antiaèries. Els avions, però, volaven massa alt i per això moltes vegades erraven el tir, de manera que alguns projectils queien sobre cases particulars de ciutat. També en caigueren sobre altres poblacions com Marratxí, Sóller, Inca, Manacor o Llucmajor. Entre el 1936 i el 1938 hi hagué, a tot Mallorca, devers 150 morts. Es tracta d’una xifra molt inferior a les baixes que es produïren a altres llocs de la Península com Barcelona.

“No ens passarà res”

Des dels micròfons de Ràdio Mallorca, el governador civil de Balears, el tinent coronel Luis García Ruiz, no es cansà de transmetre ànims a la població. El mateix feia, a través de la premsa, el batle de Palma, Mateo Zaforteza. La necessitat de construir refugis soterrats no sorgí fins al 1937 a petició de la Prefectura de la Defensa Passiva Antiaèria. Ho explica Bartomeu Fiol Coll, autor del llibre, editat per Lleonard Muntaner, Els refugis antiaeris de Palma i la defensa passiva a Mallorca durant la Guerra Civil (1936-1939) : “El cap de la Defensa Passiva demanava ajuda a la població local per construir refugis. Ell diu que aleshores la gent, fent gala de la típica tranquil·litat illenca, no li feu cas perquè asseguraven que no els passaria res. El maig del 1937, però, els bombardejos s’intensificaren de manera considerable i molts ciutadans es començaren a mobilitzar per assegurar-se un bon aixopluc”.

Fiol, que és enginyer de Telecomunicacions, ha comptabilitzat a Ciutat 130 refugis públics i més de 600 de particulars. “Els públics -diu- costaren molt: un milió de pessetes. Els doblers, però, no sortien dels militars, sinó d’una taxa, la del sello del paro obrero. El particulars, en canvi, corrien a càrrec de cada propietari”. Els refugis públics es construïen a uns vuit metres de profunditat sota carrers i places. Solien estar interconnectats i revestits amb una volta de marès. Disposaven de cadires i d’algun bany. N’hi havia de diferents mides, per a 130 persones (a Portopí), 270 (al carrer de Sant Elies), 486 (a la plaça de Gomila), 563 (a la plaça del Progrés), 626 (al carrer de Sant Miquel) o fins a 791 (a la plaça de Sant Antoni). Com a mínim tenien dues entrades, ben senyalitzades, en forma de zig-zag per evitar que, en cas d’una explosió, els enderrocs entrassin dins la galeria.

Fiol insisteix que es construïren refugis per a totes les barriades de Palma, fins i tot per a Sant Jordi o Son Ferriol. S’havia de protegir el conjunt de la població, que, durant la Guerra Civil, era d’unes 90.000 persones. Els refugis es dividien en zones i cada una tenia la seva pròpia brigada de vigilància, que donava instruccions quan es produïen els bombardejos. Cadascú havia d’anar al que tenia més a prop i els particulars tenien l’obligació d’obrir els seus refugis a tothom. Al seu interior ni s’hi podia fumar ni entrar-hi animals.

A tot Mallorca es va muntar una xarxa d’observatoris antiaeris. En albirar un avió, ho comunicaven per línia telefònica a l’Almudaina, que era on hi havia la central d’informació. Aleshores sonaven les alarmes per avisar la població. “A Palma, de tot d’una -assegura l’enginyer- l’alarma era la campana d’en Figuera de Cort, la de la catedral i la sirena de l’estació del tren. Aviat es posaren més sirenes repartides per la ciutat. En no bastar, es donà ordre de suprimir el toc horari de les esglésies perquè les campanes només s’utilitzassin per comunicar l’alarma. Fins i tot es prohibí que els cotxes tocassin el clàxon. Igualment es prohibí que els vaixells fessin sonar les sirenes en entrar i sortir del port. I tampoc es permeté que sonassin les sirenes de les fàbriques a l’hora d’indicar l’inici o la fi de la jornada laboral”.

L’investigador recorda que les escoles eren un punt clau a protegir: “Al maig del 1937, quan els bombardejos foren més intensos, es decretà tancar tots els col·legis. Llavors les vacances d’estiu s’avançaren i al setembre els centres no pogueren obrir fins que no tenguessin enllestit el seu propi refugi”. Els refugis escolars més grans es construïren a l’institut Ramon Llull, davall el seu pati central (amb una capacitat per a 1.086 persones), i al col·legi de les Mares Escolàpies, al barri de Santa Catalina.

El túnel del tren

Com a refugi públic també s’emprà el túnel del ferrocarril de Palma. S’havia construït en superfície el 1877 per transportar mercaderies des del port fins a l’estació del tren. El 1931, però, se soterrarà. Els seus 1.262 metres de llargària travessaven tot el centre històric fins a les Voltes, al parc de la Mar. Per poder aprofitar aquella important infraestructura, d’una gran capacitat, el Comitè Local de Defensa Passiva hi obrí tres accessos: un al Call, l’altre a la plaça de l’Olivar i un tercer a la plaça del Banc de l’Oli. El tren continuà amb els seus trajectes i només s’aturava durant els moments d’alarma. El 1964 es va suspendre la seva circulació i els anys posteriors el túnel s’anà fragmentant amb la construcció de diferents aparcaments subterranis.

Fiol recorda que durant la guerra creixé el temor d’un atac tòxic, que, tanmateix, mai no es produí. Fins i tot es repartiren algunes màscares antigàs. “S’hi s’hagués produït un atac amb gasos tòxics -assegura l’investigador-, les conseqüències haurien estat catastròfiques perquè els refugis, en acollir tanta de gent, eren llocs realment asfixiants. Convenia no estar-s’hi molt de temps”.

En el seu llibre, Fiol recull anècdotes de persones que es refugiaren als soterranis de Palma: “Tothom tenia molta de por. Hi hagué el cas d’un carnisser de Santa Catalina que, en sentir l’alarma, sortí corrents cap al refugi i deixà els clients a la botiga. Ni anà a recollir els seus fills. També hi hagué dones que pariren dins els refugis”.

El temps adormit

El darrer bombardeig sobre Palma es produí a mitjan 1938. En acabar la Guerra Civil, per evitar actes d’incivisme, Cort decidí tapiar els refugis antiaeris, que a poc a poc quedaren oblidats. També es perdé bona part dels plànols amb la seva descripció i ubicació. A final dels anys noranta, alguns refugis públics foren redescoberts amb el pla Mirall, que remogué tot el subsòl de Palma. Els particulars, en canvi, sortiren a la llum durant unes reformes. És el que passà al mateix Fiol. Quan era jove, estant a la universitat, a la drogueria de casa seva al carrer de Sant Felip Neri, els picapedrers es trobaren amb un forat negre en tomar una paret. La taparen de seguida. Al cap d’un temps, la curiositat portà el jove enginyer a baixar amb cordes per aquell forat i descobrí l’altra Palma invisible, la ciutat dels túnels, on es palpa el temps adormit i el silenci de la nostra història. Aleshores es proposà inventariar tot aquell patrimoni subterrani.

L’investigador assegura que la majoria dels refugis antiaeris de Ciutat estan molt ben conservats: “El fet que tapiassin les entrades ha fet que les galeries estiguin intactes. Ara s’haurien d’obrir a la ciutadania com a Barcelona, Madrid, València o Alacant. Aquests refugis són una relíquia històrica i cultural i la gent té dret a conèixer-los. Formen part de la nostra memòria col·lectiva”.

L a major massacre de la Guerra Civil es produí a Màlaga entre el 7 i el 8 de febrer de 1937, dos mesos abans del bombardeig de Gernika. Amb la caiguda de la ciutat andalusa a mans de l’exèrcit insurrecte, prop de 150.000 persones, preses pel pànic, es dirigiren cap a Almeria en l’única carretera que hi havia vorejant la costa. És el que es conegué com ‘la Desbandá’. Mentre avions italians i alemanys no aturaven de metrallar des de l’aire, des de la mar queia una pluja de bombes llançades pels creuers Baleares, Canarias i Almirante Cervera. Aquell atac se saldà amb prop de 5.000 morts, la majoria dones i nins -a Gernika n’hi hauria més de 2.000.

La venjança republicana arribaria al cap d’un any. El 5 de març de 1938 salparen de Palma els creuers del bombardeig de Màlaga. Escortaven uns mercants italians que es dirigien a la Península. A la nit, a l’altura de Cartagena, es toparen amb una flota republicana que obrí foc. El principal objectiu fou el vaixell Baleares. Moriren 750 homes, més de la meitat de la seva tripulació, entre la qual hi havia vint joves de les Illes (molts eren ‘flechas navales’, menors d’entre 14 i 17 anys).

Al cap de nou dies, el director del diari Última Hora, José Tous, proposà erigir un monument “a los héroes de la ciudad de Palma” per subscripció popular. Després de nou anys, el 16 de maig de 1947, Franco inaugurava a la plaça de la Feixina un monòlit de vint metres. El 2010 la batlessa socialista Aina Calvo despullà el monument de tots els seus símbols franquistes i hi feu col·locar una inscripció per “no oblidar mai els horrors de les guerres i les dictadures”. El 2015 el seu successor, el socialista José Hila, n’ordenà la demolició amb el suport de MÉS, el seu soci de govern. L’ordre, però, encara no s’ha executat perquè està en mans de la justícia.

Des de l’Associació per a la Revitalització dels Centres Antics (ARCA), Àngels Fermoselle assegura que és un error esborrar la petjada del passat: “A Alemanya, per no oblidar la seva història, també conserven monuments nazis. La Feixina ja no té elements feixistes i és un des pocs vestigis d’art déco de Palma, creat per un dels arquitectes mallorquins més importants, Francisco Roca Simó”. Fermoselle lamenta que ara partits feixistes com Vox s’hagin apropiat del monòlit: “Es començà a omplir de banderes espanyoles quan se’n decretà la demolició. Abans no existia cap polèmica”. De diferent opinió és Margalida Capellà, professora de Dret Internacional de la UIB: “Continua essent un monument d’exaltació feixista. Hi ha moltes maneres de conèixer la història, però no ha de ser en un espai públic. Si no s’esbuca, el poden dur a un museu”.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF