FILOSOFIA

Javier López Alós: “Llegim i escrivim per trobar gent amb qui parlar”

L'Escriptor i doctor en Filosofia parla de la seva visió del precariat i, especialment, del fenomen de la precarietat en l’àmbit de la cultura i el coneixement

Javier López Alós (Alacant, 1976) és doctor en Filosofia i deixeble del filòsof José Luís Villacañas. Ha treballat com a professor a la Universitat de Leeds (Regne Unit). Actualment es dedica a l’escriptura. Estudiós de la política, la cultura i la subjectivitat en la crisi de l’Espanya contemporània, també s’ha interessat per la història del pensament i les idees polítiques del període 1750-1850. És autor de diversos llibres, entre els quals destacam Entre el trono y el escaño. El pensamiento reaccionario español frente a la revolución liberal (1808-1823) (Cortes Generales, 2011) i Crítica de la razón precaria (La Catarata, 2019). Amb Javier López parlam de la seva visió del precariat i, especialment, del fenomen de la precarietat en l’àmbit de la cultura i el coneixement.

El vostre assaig sobre la raó precària és el resultat d’un exercici d’autoreflexió personal, d’un esforç intel·lectual per pensar la precarietat experimentada en primera persona?

Sí, sens dubte. L’assaig parteix precisament de la necessitat de comprendre una situació personal que no és exclusivament individual. Si un mira al seu voltant s’adona que allò que li està passant és molt semblant al que els està succeint a moltes altres persones. Faig un procés d’autoreflexió perquè necessitava comprendre les meves pròpies respostes adaptatives, emocionals i professionals, i fins i tot intel·lectuals, davant la situació de precarietat que estava vivint. Però també necessitava comprendre allò que estava afectant la societat en general.

Com heu aconseguit construir un relat sobre el precariat sense deixar-vos endur pel vostre malestar i com heu evitat el perill de fonamentar la vostra anàlisi en les experiències biogràfiques?

La clau que m’ha permès esquivar aquests perills que comentes ha estat adoptar una consciència normativa forta i d’estil. He tingut molt present que no podia permetre’m caure en el ressentiment, ni tampoc en el rancor ni el victimisme. Per parlar d’aquestes passions tristes no fa falta escriure un llibre, sinó que basta, senzillament, parlar amb algú que ho està passant malament. Quan algú es dirigeix a un públic i s’asseu a escriure un llibre es produeix un procés de reflexió que mitiga i posa sota control la part de la subjectivitat que emergeix sense control.

Seria correcte relacionar la precarietat amb un estat vital i laboral d’inestabilitat i explotació? Quina seria la vostra definició de precarietat?

La precarietat té dos significats fonamentals. Hi ha una precarietat inevitable que té a veure amb la fragilitat i la vulnerabilitat. Tots els éssers vius som éssers precaris, en la mesura que la nostra vida biològica pot acabar en qualsevol moment, pot ser alterada o disminuïda de manera substancial. Aquest sentit de vulnerabilitat explica que necessitem els altres. El subjecte independent i autònom és un mite. Però també hi ha una precarietat evitable, que és producte d’un conjunt d’accions jurídiques, socials, polítiques i econòmiques. Els darrers anys estam assistint a un procés de precarització, és a dir, de producció de precarietat que fa que la precarietat evitable s’incrementi i tingui un fort impacte en la precarietat natural i biològica. Una de les obligacions ètiques fonamentals de la política i del tracte amb els altres és disminuir l’exposició de qualsevol ciutadà a la precarietat social o econòmica.

Per què heu decidit analitzar especialment la precarietat intel·lectual? De quina manera condiciona la precarietat l’activitat intel·lectual i cultural?

És cert que em centro en la precarietat intel·lectual. Això no significa que la precarietat no afecti altres sectors. Però pens que l’àmbit intel·lectual i cultural presenta una sèrie de característiques que sumen unes notes molt peculiars a la precarietat general. Les professions intel·lectuals i culturals són el resultat de moltíssims anys de preparació, i incorporen la vocació com un factor diferencial. A més, la precarietat en l’àmbit intel·lectual va més enllà de la qüestió contractual i afecta també la identitat. Aquell que és filòsof és filòsof, el que és poeta és poeta, amb independència que publiqui o no llibres o versos, i aquesta identitat no ha estat fixada per un mateix, sinó pels altres. Són els altres els qui et veuen com a filòsof o escriptor, amb independència de si ets un filòsof o un poeta en atur. La inestabilitat, la manca de reconeixement, el sotmetiment a situacions d’explotació i el patiment que afecta els intel·lectuals precaris es produeixen juntament amb elements simbòlics que van més enllà dels guanys materials i que condicionen l’autocomprensió.

L’escriptura és la via que heu elegit per assumir la vostra condició precària i comunicar-vos amb l’acadèmia de la qual heu format part?

L’escriptura i l’assaig són el pont que em connecta encara amb el món acadèmic. L’assaig em permet mantenir les vies de comunicació obertes per entrar en diàleg amb determinats interlocutors acadèmics. La universitat continua sent un espai fonamental per al diàleg, malgrat tots els problemes que arrossega. Llegim i escrivim per trobar gent amb qui parlar.

La precarització intel·lectual obliga a vendre la identitat, la ment i el cos, com si fos un producte més?

La ment d’un intel·lectual no s’atura mai de pensar, no es limita a un horari laboral. En canvi, els treballs que no generen vincles afectius ni intel·lectuals permeten desconnectar. L’automatisme de certes accions fa que no hagis de pensar-hi i que puguis estar escoltant música o programes de ràdio mentre les fas. Aquesta és una de les diferències del treball intel·lectual en relació amb altres tipus de treballs. La continuïtat del treball intel·lectual determina la identitat i la seva manera d’expressar-se.

Creis que la precarització de l’educació i la cultura pot arribar a amenaçar en algun moment l’existència de les institucions acadèmiques i culturals tal com les coneixem avui dia?

Les institucions educatives i culturals estan molt amenaçades. Ja s’estan produint tancaments de facultats. La precarització de la vida fa que la gent tingui cada vegada més dificultats econòmiques per continuar estudiant. Una de les promeses fonamentals en què es basava l’educació, la promesa de tenir una vida millor, també està en qüestió. Aquesta situació és la quartada perfecte per tancar departaments i eliminar carreres. En una situació de retallades, els drets que semblaven innegociables, com la llibertat de càtedra, perillen. La precarització de l’educació afecta la transmissió de coneixements i provoca que alguns sabers tendeixin a ser privatius de les capes socials més privilegiades. En aquest context, les humanitats veuen la necessitat de justificar-se per continuar existint, i entren, de manera equivocada, en la lògica del rendiment econòmic.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF