Laura Miró: “Els xuetes hem passat de patir marginació i rebuig social a l’oblit”

Fa activisme a favor dels xuetes des d’una posició que sap que és còmoda

Fa activisme a favor dels xuetes des d’una posició que sap que és còmoda. Laura Miró Bonnín (Palma, 1992) reconeix que, tot i tenir els dos llinatges xuetes, va créixer en una època que la va lliurar de patir l’estigmatització dels seus avantpassats, fins i tot la de les generacions immediatament anteriors a la seva. Historiadora formada a la UIB, acaba de publicar La contemporaneïtat xueta (Documenta Balear), un llibret tan sintètic com aclaridor de la història de la comunitat xueta a Mallorca en els segles XIX i XX, sense oblidar fer un repàs succint des dels orígens del xuetisme. Ella no ho ha patit, però n’ha sentit i en sent encara els ressons.

Què significa avui ser xueta?

Ara gairebé ningú de la meva edat sap què significa ‘xueta’, a no ser que ho siguis i, així i tot, afortunadament, no et condiciona la vida. De tota manera, de la història dels xuetes a Mallorca i del menyspreu patit fins fa no res, en queden ressons. Molta gent de la meva generació ho ha sentit, com un mite, però no saben ni d’on ve ni què va passar. Els xuetes hem passat de patir marginació i un fort rebuig social a l’oblit. Si en parl i si ho vull donar a conèixer és perquè la història que no es coneix es pot tornar a repetir. I el que es va fer a Mallorca amb els xuetes -aquest tema no troba paral·lel a cap altre indret del món, ni tan sols s’ha repetit a cap altra illa de les Balears- va ser molt bèstia i va tenir una durada de 500 anys, que es diu aviat.

Quines diferències diríeu que hi ha entre l’actualitat i el tracte donat als xuetes fa només tres dècades?

Fa només mig segle, les famílies mallorquines encara forçaven els xuetes a l’endogàmia. No permetien que els seus fills es casassin amb una persona que dugués un dels 15 llinatges xuetes, i si qualcú estava decidit a fer-ho, havia d’emigrar. A les escoles, fa quatre dècades, els nins i les nines xuetes eren sotmesos al que avui deim un bullying total, tot i que moltes vegades aquests infants no sabien ni per què se’ls marginava. No parlam de tant de temps enrere quan passaven colles de joves pel carrer de l’Argenteria de Palma insultant a crits els xuetes o llançant pintura o qualsevol cosa contra les seves botigues. Ara el de l’Argenteria ja és un carrer multicultural com qualsevol altre. I els meus alumnes, als quals intent contar-los la història, quan veuen que escric la paraula Call, referint-me al Call jueu, llegeixen call, en anglès, i entenen “cridada”. Aquest és el canvi, aquesta és una diferència significativa.

Tot i que us centrau en la contemporaneïtat, també feis un repàs de la història des dels orígens. Si haguéssiu de triar tres dates clau, quines serien?

La comunitat jueva de Mallorca va viure dos moments molt conflictius a l’Edat Mitjana: l’assalt al Call jueu de 1391, que derivà en l’abjuració d’un grup de jueus (entre ells el cartògraf Jafudà Cresques) i, el 1435, amb la conversió definitiva dels jueus a Mallorca. Se’ls va posar en la disjuntiva: o baptisme o expulsió. Després destacaria el 1691: la Inquisició s’havia centrat en la persecució dels conversos sospitosos d’haver-se convertit per conveniència -és clar que sí-, i aquell any uns Actes de Fe condemnaren els germans Caterina i Rafel Tarongí i el rabí Rafel Valls, que foren cremats vius per negar-se a abjurar la religió jueva. Més endavant, entre 1782 i 1789 són importants les tres Reials Cèdules publicades per Carles III a favor dels xuetes.

Però tot i aquest “suport” oficial, el menyspreu i la marginació va continuar dos segles més.

La marginació deixa de ser legal, però havia calat tant en la societat mallorquina que la repressió, no física, però sí psicològica s’exerceix sobre els xuetes fins quasi final del segle XX. Es deia que feien mala olor, que només sabien fer feina, que eren aferrats i no es volia tractar amb ells, fins al punt que quan un argenter xueta anava a una casa senyorial a vendre joies, havia de quedar a la porta i fer el bescanvi amb la criada. Ara bé, davant els insults, els xuetes de vegades també es defensaven i, així, deien: “Hi ha dues castes de mallorquins: xuetes i fills de puta. Què t’estimes més ser?”.

Sovint callaven o amagaven la seva condició.

És així, a totes les cases xuetes. Sense anar més enfora, la meva padrina ara em diu: “No pots xerrar d’una altra cosa? A veure si tornaran a fixar-se en nosaltres”. La meva padrina, que es diu Magdalena Planas Aguiló, però sempre ha dit només el primer cognom.

Com s’explica que només hagi passat a Mallorca?

És inexplicable. Potser sigui cosa del caràcter mallorquí. El tema xueta només es pot entendre des de la història de les mentalitats. I en certa mesura, és el que avui feim amb els musulmans o els sud-americans.

Ara els col·lectius xuetes es reivindiquen amb orgull i hi ha moltes persones que tornen a la religió jueva.

Sí, es fa activisme i aquests col·lectius han aconseguit símbols de reconeixement. I està molt bé, però aquest tema, que és un tema fonamental de memòria històrica, quasi no es toca a les escoles. També he fet el llibre per a l’escola. Cal entendre el tema jueu-convers-xueta per poder entendre la història de Mallorca.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF