Jaume Santandreu: “Si hi ha Déu, que no ho sé ni m’importa, no és com ens l’han pintat”

Fa dècades ja que el sacerdot va fer pública la seva homosexualitat i va contar la seva història com a nin abusat per un frare

Té 80 anys i més de 30 llibres publicats. El manacorí Jaume Santandreu mai no ha callat i no ho farà ara. Ens rep a la nau de Can Gazà, el taller per a l’ocupació dels marginats. Ens rep amb el darrer llibre a la mà: Déu meu (Lleonard Muntaner Ed.). “És el meu testament”, diu. L’acompanyen Joan Ramon Bonet per a la foto de portada, Antoni Serra al pròleg i Oriol Junqueras, qui n’ha escrit l’epíleg des de Lledoners.

Des del frontispici del llibre us dirigiu a Déu, de tu a tu: “Ets meu”, “Jo t’he fet”. Com és el vostre Déu?

El primer que faig és dubtar de la seva existència. Ara bé, del que estic segur és que si hi ha Déu, que no ho sé ni m’importa, no és com ens l’han pintat. No és el monstre que branden les religions per dominar-nos: autoritari, repressor, misògin, racista, nepotista... El meu Déu és el de la tendresa. I és el Déu de la ironia, el que no pot sofrir els teòlegs, però estima els humoristes. Cadascú es fa Déu a mida. És l’home qui crea Déu a la seva imatge i semblança, no pot ser a l’inrevés.

Parlau del Déu de l’Església?

Parl del Déu dels poderosos, el de l’Església catòlica, apostòlica i romana. Parl d’una organització que l’ONU hauria de prohibir per la seva vulneració dels drets humans: no és demòcrata, sotmet la dona, obliga al celibat, té un patrimoni immens fruit de la corrupció... Jo no parl de l’Església de Jesucrist, ni somii que l’Església torni a l’Evangeli, on no ha estat des que va aparèixer sant Pau. El poder de l’Església són els doblers, que tenen els legionaris i l’Opus Dei, i si no, que ho diguin a Benet XVI. L’Església viu en una hipocresia total, i això la matarà. Les xifres canten: el 80% dels qui estan al Vaticà són gais. Obliga al celibat, però hi ha 54.000 fills de capellans reconeguts.

Fa dècades que us vàreu declarar gai. No us pot semblar malament l’homosexualitat a l’Església.

A mi, si són fora de l’armari, no m’importa gens, però dins l’armari es fan grans cagades. Són un desprestigi per a la meva nissaga. Els gais no som així, som persones.

El sexe és l’arma de l’Església?

L’Església ha fet servir el sexe per dominar el món, però la seva arma la pot matar. La repressió no és només el celibat, sinó el concepte del sexe. L’Església vol dominar. Dit des de la malcriança: si vols dominar un home, agafa’l pels ous. Per dominar algú, no el tanquis a la presó, fes-lo sentir culpable. Aquesta ha estat la tàctica: crear culpabilitat en el sexe. I la repressió del sexe repercuteix en la salut mental.

Com a nin que va patir abusos per part d’un frare, quina valoració feis de la cimera del papa Francesc?

Volen sortir del pas, res més. El papa Francesc fa molts de gestos i poques gestes. És bona persona, però incapaç de fer el que salvarà l’Església, un cisma si és necessari, i no una cimera. El Vaticà ha d’afrontar democràcia, celibat, dona, sexe i patrimoni. I no sembla disposat a fer-ho.

Teniu el primer carnet d’Esquerra Republicana a Mallorca. Oriol Junqueras va escriure, des de Lledoners, l’epíleg del vostre llibre. Hi afirma: “La fe no és un camí senzill”. Com viviu el procés judicial?

Primer, don infinites gràcies a Oriol Junqueras. Per un cristià, catòlic i apostòlic com ell ha de ser fort acompanyar un llibre tan forassenyat. Ell, com els altres, està vilment empresonat per portar endavant el dret a decidir d’un país. Dit això, des del meu punt de vista, aquest procés judicial ha convertit el que hauria estat un canvi per a Catalunya en una autèntica revolució. Han obligat els líders a descobrir la marginació. Si implicar la burgesia en aquest moviment ja va ser un triomf, convertir-los en marginats és el gran triomf. Quan tornin a ser lliures, pensaran en els seus amics que estan tancats. O no creis que si Forn arriba a ser el ministre de l’Interior de la República catalana no pensarà en els presos? A més, si per fer-te por et peguen una hòstia tan gran, perds la por. Ara són invencibles.

Déu meu és el vostre testament. El d’un home de fe? El d’un heterodox? Un marginat? Un provocador? Com us definiu?

Som un home de fe, però no d’Església. Encara que vaig penjar els hàbits fa nou anys, em consider sacerdot. Ningú no m’ha donat cap paper que digui el contrari. He estat i som incòmode, un canet que lladra. Fer públic que vaig ser un nin abusat per un frare o la meva sortida de l’armari varen venir de la convicció que, si vols continuar lluitant, has d’anar despullat, perquè com tinguis res sota la camisa, t’agafaran. Jo no tenc res a perdre, ni res a amagar. La veritat ho desfà tot. Em tenen pànic, i això és pràctic, perquè la meva intocabilitat fa intocables els marginats de ca nostra.

Hi insistesc: i provocador?

Potser, més que provocador, em reconec vanitós. No diré que tot el que he fet ha estat per la causa, sinó perquè m’agrada dir la meva i que se m’escolti. En tot cas, Déu meu és la imatge del Judici Final. Com m’he de definir davant Déu, davant la història? No he de dir som poeta, ni cuiner, ni l’ajudant dels pobres... De tot això, n’hi ha milions que ho fan millor que jo. A Déu, jo li diré: “He complert la teva voluntat. Em vares fer Jaume Santandreu i Sureda i he estat tant Jaume Santandreu i Sureda com he pogut”.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF