PalmaEl 1968, les Pitiüses es convertiren en el centre de pelegrinatge dels hippies, un moviment pacifista que havia nascut just feia tres anys a Califòrnia. En plena guerra del Vietnam, el seu antídot per a tanta violència era “fes l’amor i no la guerra”. I la seva principal insígnia, les flors.
Els postulats antisistema d’aquells ‘fills de les flors’ no es torbaren a traspassar les fronteres dels Estats Units. Aleshores, en l’Espanya franquista, Eivissa fou vista com un petit oasi de llibertat enmig de la Mediterrània. Amb la devaluació de la pesseta, era un lloc molt barat. També, però, hi havia raons romàntiques. Ja als anys trenta del segle XX, un grup d’intel·lectuals alemanys recalaren a la pitiüsa major fugint del nazisme. Els més coneguts foren el filòsof Walter Benjamin i l’artista Raoul Hausmann.
Paral·lelament a aquesta presència estrangera, hi hagué un grup d’arquitectes catalans, liderats per Josep Lluís Sert, que arribaren a “l’illa blanca” -denominació encunyada el 1912 per Santiago Rosiñol- fascinats per la seva arquitectura tradicional, de formes austeres i funcionals. Les obres i referències de tots aquests hostes serviren per presentar al món Eivissa com una mena d’Arcàdia perduda.
El franquisme veié amb bons ulls aquesta imatge idíl·lica de l’illa. L’ajudava a combatre la mala premsa que tenia a l’exterior de règim repressor. També li permetia continuar engreixant el turisme, una indústria que s’havia convertit en sinònim de ‘pau social’. Tanmateix, ben aviat la presència dels hippies constituí un problema moral. El pla per expulsar-los que s’ideà aleshores ha estat estudiat pels historiadors Rosa Rodríguez i Joan Cerdà en el llibre La repressió franquista del moviment hippy a Formentera (1969-1970), de Res Publica Edicions (Eivissa, 1999). A l’Arxiu Històric del Regne de Mallorca hi han trobat autèntiques sorpreses.
Un informe de l’estiu de 1968 adreçat al governador civil de les Illes Balears, Víctor Hellin, és força revelador de l’animadversió contra aquells ‘peluts’ -així eren coneguts entre els illencs pel seu aspecte desendreçat. Hi llegim: “Se ha descubierto, por los informes de los médicos de Ibiza... que hay una gran afluencia de melenudos y melenudas en sus consultas, afectados de terribles enfermedades de tipo venéreo, y la mayoría de ellos son procedentes de Formentera. Se presume que un tanto por ciento muy elevado son menores de edad. Se estima que el número a los que pueda afectar esta enfermedad en Formentera se aproxima a los 300”. Tant de llibertinatge tenia com a escenari un lloc on la gent no es podia divorciar i on l’adulteri era delicte.
“Elementos indeseables”
El mateix estiu de 1968, el règim passà a l’acció. L’objectiu era netejar les Pitiüses “de elementos indeseables”. A l’agost entrà en funcionament el ‘Juzgado Especial de Vagos y Maleantes de Baleares’, amb el qual es volgué atorgar legalitat a les expulsions generalitzades de hippies. El seu principal instrument jurídic era l’anomenada ‘Ley de vagos y maleantes’, una norma que s’havia aprovat el 1933, durant la Segona República, per perseguir tots aquells individus (prostitutes, toxicòmans i alcohòlics) que atemptaven contra els costums de l’època. El franquisme, lluny de derogar aquella controvertida llei, la va esprémer al màxim.
Al principi, les expulsions no foren tan exitoses. Les Pitiüses disposaven d’una plantilla policíaca molt minsa. Així, els únics punts de control on la repressió es pogué produir amb certa efectivitat foren el port d’Eivissa i el de la Savina, a Formentera, que era la destinació final de molts hippies. A l’aeroport, els controls eren més aviat escassos, ja que als ‘fills de les flors’ els semblava més romàntic arribar a una illa en vaixell que no en avió.
D’acord amb les estadístiques policíaques, durant el 1968 s’inculparen 380 estrangers. Per països, la majoria procedia dels Estats Units; a continuació es trobaven ciutadans del Regne Unit, França, Alemanya i Holanda. Tampoc hi mancaren països com Trinitat, Mèxic i l’Iraq. La causa més comuna de les inculpacions foren les drogues, seguida de l’“incivismo”. També hi havia l’ordre de detenir aquells individus “de aspecto desaliñado y sucio”. En la majoria dels informes policíacs, s’insisteix en la condició d’estrangers dels hippies. Quan es fa esment d’espanyols, es remarca l’excepcionalitat del fet.
Els informes també constaten que els hippies eren portadors de quantitats considerables de doblers. De fet, la majoria eren universitaris de famílies benestants que a l’estiu es podien permetre el luxe de viatjar a l’altra punta del món amb les espatles ben cobertes. Els bars de les Illes servien de correu entre aquests joves pacífics i els seus pares financers. Un dels més concorreguts fou el bar Anita, a Sant Carles de Peralta.
Reaccions populars
En un primer moment, el fenomen hippy tingué els illencs entre l’espasa i la paret. En criticaven els hàbits, però no en rebutjaven els ingressos. Els serveis de seguretat detectaren de seguida la construcció a corre-cuita de nous habitatges precaris amb la intenció aparent de llogar-los als hippies. Això va fer que, en una comunicació datada del 4 de juliol de 1969, el governador civil ordenàs a la Guàrdia Civil un estricte control sobre les obres en construcció: els agents havien de demanar la llicència municipal i la pertinent autorització militar.
Tenint en compte aquesta complicitat de la població amb els hippies, les autoritats franquistes endegaren un pla per tal de crear un estat d’opinió contrari a aquells nouvinguts. L’1 d’agost de 1969, el batle de Formentera, Antoni Serra Torres, adreçà una carta al governador civil en què li demanava mà dura contra els hippies. D’ells, en deia el següent: “Por su vida extravagante y conducta pública antisocial, están minando seriamente el porvenir material y, sobre todo, el patrimonio moral de esta juventud isleña”.
Una setmana després, el batle de Formentera veié reforçada la seva creença en rebre un escrit signat per uns dos-cents caps de família. “La inmoralidad pública -lamentaven- ha llegado a tal extremo que es ya normal y corriente verlos [els hippies] por los bosques y playas practicando el desnudismo y el amor libre, no respetando nada ni a nadie. Igualmente son adictos a tomar drogas, provocando escándalos públicos a cualquier hora de la noche; esta conducta influye desastrosamente en nuestra juventud...”. Els formenterers signants de l’escrit es queixaven, a més, de l’atemptat a la propietat privada que constituïa la presència de hippies a les seves finques: “Esta clase de gente no respeta nada, destrozando viñas, higueras, toda clase de árboles frutales, bosques, etc, robando toda la fruta que encuentran. Desperdician y ensucian el agua de las cisternas”.
Aquell estiu de 1969, a la revista Destino, el mallorquí Baltasar Porcel, en la seva faceta de periodista, es preocupà d’entendre millor el fenomen hippy en un reportatge titulat “Las Pitiusas hippies”. Escrigué: “El hippismo existe primordialmente como reacción. Sólo a partir de ella el hippy adquiere dimensión de sí mismo. Así el hippy se configura como consecuencia de la sociedad de consumo, de un lado, y de la guerra de Vietnam, de otro”.
L’‘ABC’, a l’atac
Tanmateix, el diari ABC acabà guanyant la campanya propagandística amb una sèrie d’articles publicats a finals de l’agost de 1969 i dels quals es va fer ressò el Diario de Ibiza. El seu autor era el periodista Alfredo Semprún, però els seus instigadors havien estat els serveis de seguretat de l’Estat. Semprún presentava les Pitiüses com unes illes plenes de viciosos de tot tipus.
Un dels articles publicats el 27 d’agost recull el testimoni d’un portaveu de la Policia que servia per dramatitzar els fets i per advertir tot Espanya del perill públic que representaven els hippies a les Pitiüses. El policia parlava d’“el espectáculo dantesco, casi demencial, de cientos de jóvenes de uno y otro sexo, totalmente desnudos, encerrados en una de las grandes cuevas de Formentera, presa de los efectos dispares de la droga... Es desesperante, créame, ver cómo la juventud se pierde a sí misma... Los resultados de estas orgías no se hacen esperar”.
Aquestes informacions irritaren molt el batle d’Eivissa, el qual no dubtà a adreçar-se al director del diari madrileny per criticar-li la seva manifesta exageració i manca d’objectivitat. Això demostra que el franquisme local era conscient que aquell moviment antisistema podia tenir una lectura positiva pel que fa a la promoció turística de l’illa.
Els articles de l’ABC foren determinants per crear un clima de rebuig a tot l’Estat contra els hippies. Després de publicar-se, la repressió s’endurí, les expulsions es multiplicaren i prengueren força els grups de ciutadans disposats a fer-los fora. Així, entre maig i agost de 1970 foren expulsats uns 3.000 hippies. La majoria abandonaren les Pitiüses “atendiendo a simples requerimientos”. La resta foren convidats a fer-ho a través d’una “invitación formal”.
Després d’aquesta repressió, als anys següents molts hippies ja desistiren de tornar a aquell oasi de la Mediterrània que tanta llibertat els havia ofert. Tanmateix, “Fomento de Turismo de Ibiza y Formentera”, que pagava els bitllets dels expulsats, continuà fent servir la seva imatge com a reclam turístic.
I la setmana que ve: ‘El despertar de la consciència ecologista’
El mite d’‘Ibiza’
La historiadora Rosa Rodríguez també és autora del llibre La construcció d’un mite. Cultura i franquisme a Eivissa 1936-1975 (Editorial Afers, 2014). Llegir-lo ajuda a entendre millor l’evolució de la pitiüsa major, que ha passat de ser una terra de llibertat a un parc temàtic de l’hedonisme.
Després de les massives expulsions de finals dels seixanta, alguns hippies quedaren a Eivissa i es reconvertiren en artesans. Així, sense voler, passaren a formar part de l’oferta d’una potent indústria turística molt cosmopolita que encara avui té els mercats hippies com un dels seus principals reclams -en són un vestigi el del Canar i el de les Dàlies.
El règim, doncs, va saber treure profit del mite d’Eivissa o, millor dit, d’Ibiza. La difusió del topònim en castellà és un detall a tenir en compte que palesa un imparable procés d’espanyolització de l’illa, sempre vista com un exotisme antropològic. Així ho apunta Antoni Marimon, catedràtic d’Història Contemporània de la UIB i autor del pròleg del llibre de Rodríguez: “Els estrangers que venien a Eivissa no tenien ni interès ni capacitat per entendre el fet insular. La comunicació era en castellà i el coneixement del castellà era precari per ambdós costats. Ells mai no entenien que hi hagués una realitat monolíticament catalanoparlant. N’idealitzaven els costums, però en realitat els ignoraven. No hi ha dubte que el mite d’Eivissa es construí sota una òptica colonial”.
“Gràcies a aquesta poderosa marca -hi insisteix Marimon-, avui la gent d’Eivissa ha aconseguit un nivell de vida inimaginable, però això té un cost molt gran quant a identitat i medi ambient”. Precisament aquest discurs ja va ser abanderat a les acaballes del franquisme per un grup d’intel·lectuals eivissencs. Un d’ells fou el poeta Marià Villangómez (1913-2002), que en un principi havia vist amb bons ulls la dictadura. El 1989, però, davant el canvi demogràfic que s’estava produint, el seu despertar nacional li va fer pronosticar que “aquí els catalanoparlants acabarem sent un grup més, diluïts entre tota una amalgama de gent”.
