Juan Carlos Moreno Cabrera: “Molta gent creu que la unitat d’Espanya està per damunt de la democràcia”

És Catedràtic de Lingüística General

Juan Carlos Moreno Cabrera (Madrid, 1956) és catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid. Autor de llibres com Errores y horrores del españolismo lingüístico, ha estat a Mallorca per participar en el cicle de conferències ‘La diversitat lingüística’.

Explicau que quan es parla de diversitat o d’uniformitat lingüística es fa sempre des d’una perspectiva ideològica.

Sí. En canvi, es presenta com una cosa molt científica i objectiva. S’ofereixen xifres i dades -l’espanyol té 500 milions de parlants- aparentment objectives per donar un aire científic a una qüestió purament ideològica. Quan deim que tants milions de persones parlen un idioma, el que feim és amagar la diversitat. L’anglès té molts més dialectes que el català, però es considera que l’anglès és una llengua universal i el català, una llengua local. Com més parlants té un idioma, més variants locals té i, per tant, és una llengua més regionalitzada. Aquests prejudicis són ideològics, i s’intenten dissimular.

Voleu dir que ni les xifres són objectives?

Fa poc s’ha presentat una tesi doctoral a la Universitat Rovira i Virgili que analitza les xifres donades per l’Institut Cervantes per publicitar que el castellà és la segona llengua més parlada del món. La conclusió de la tesi és que les xifres estan manipulades per reforçar la importància del castellà. Entre altres coses, amaguen les llengües que conviuen amb l’espanyol i que estan minoritzades. Tot és propaganda. No hi ha llengües globals. Ni tan sols l’anglès ho és. Que la gent vagi a França i ho comprovarà.

Hi ha qui diu que a les Balears el castellà està en perill, però en realitat el que cada vegada se sent menys és el català. Com pot haver-hi un abisme tan gran entre el que es diu i la realitat?

Aquí hi ha una contradicció. Es diu i es repeteix que l’espanyol és la segona llengua més important del món i que té centenars de milions de parlants, però a la vegada es diu que està en perill. Com s’entén? Els que diuen que el castellà està en perill a les Balears o a Catalunya el que realment volen dir és que no permetran que es posi en dubte el predomini total i absolut del castellà sobre el català. Volen que el castellà sigui dominant a tots els nivells i en tots els àmbits. És evident que el castellà és dominant a les Balears i que el català està minoritzat, quan allò lògic seria que la llengua de domini fos el català.

Un altre cavall de batalla de l’espanyolisme és l’oposició que el català sigui un requisit. Volen que sigui només un mèrit.

Això entra en contradicció amb el fet que el català és oficial a les Balears. Per tant, el seu coneixement és obligatori. És clar, ells fan la trampa de dir que és cooficial, que és un altre terme usat per perpetuar el predomini del castellà. Qui diu que el català no és necessari per treballar a l’Administració de les Balears no reconeix l’Estatut.

Quines són, segons vós, les majors falsedats que se senten als debats lingüístics -acadèmics, mediàtics- que hi ha a Espanya?

N’hi ha tantes! Que no hi ha hagut mai una imposició del castellà. Que el castellà és una llengua universal i el català, l’euskera i el gallec no. Que el castellà està perseguit a Catalunya. Que el bilingüisme és natural... De natural, no en té res. Hi ha hagut un procés de bilingüització forçosa de la ciutadania basca, catalana, illenca... Ha estat un procés que ha vingut de dalt -dels poders de l’Estat- però també de baix, perquè moltes persones s’han cregut que el castellà era millor que el català i l’han adoptat en detriment de la llengua pròpia. La situació de bilingüisme que hi ha a Catalunya i les Balears seria natural si fos a l’inrevés: si el català fos la llengua dominant i el castellà fos la llengua auxiliar. Per explicar l’expansió del castellà, hi ha hagut filòlegs -entre ells, Menéndez Pidal- que han dit que és una llengua més fàcil d’aprendre. Un dels arguments que han donat és que té cinc vocals, mentre que el català en té més. És un argument absurd: el basc també té només cinc vocals. A Espanya, se sacrifica el rigor científic a favor dels interessos i els prejudicis de la ideologia.

Quan a Espanya s’aborda el tema lingüístic, tots els conceptes estan girats: la llengua poderosa es fa passar per la dèbil, qui parla de bilingüisme ho fa per fomentar el monolingüisme castellà...

Sí. I això fa que sigui molt difícil combatre-ho. A més, es consideren afirmacions tant de sentit comú que no cal ni demostrar-les. Com que la major part de la població a Espanya es monolingüe castellana, aquest és un discurs amb una clientela gegantina.

Amb la Constitució tal com està ara, és possible desenvolupar unes polítiques que protegeixin i difonguin un autèntic plurilingüisme?

La Constitució tal com està és un problema, però el problema seriós és com s’aplica. La Constitució diu que és un deure conèixer el castellà i un dret usar-lo. Si tenim en compte que conèixer-lo vol dir entendre’l i que usar-lo és parlar-lo, ningú hauria d’estar obligat a parlar en castellà a Espanya. O sigui, en el judici als presos polítics, ells no poden no entendre el castellà, però sí que, segons la Constitució, poden no parlar-lo. En canvi, tothom diu que és obligatori, però això la Constitució no ho diu! Que els presos polítics catalans no hagin pogut parlar en català al judici és anticonstitucional.

Tot s’acaba retorçant per reforçar la llengua castellana, que va de la mà de la unitat i la grandesa d’Espanya.

Tot ve del supremacisme lingüístic espanyol, que creu que el castellà és superior a les altres llengües i que si ocupa el lloc que ocupa és per mèrits i no per altres raons. El supremacisme lingüístic és comparable al racisme. També hi ha molta gent que creu que la unitat d’Espanya està per damunt de la democràcia i dels drets humans.

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF