Christian Dior, l’home que va reinventar la moda de París

LondresFaldilla negra, prisada i acampanada, per sota del genoll i gairebé amb forma de flor invertida, i jaqueta d’un blanc cru amb cintureta de vespa. Sobrietat, elegància, una nova forma, noves línies per imaginar el cos de la dona; definitivament, un New Look. 1947. S’obren les finestres per al món de la moda a París. Reneix una certa esperança. Aire fresc. En la desesperació i la misèria material i humana dels anys de la Segona Guerra Mundial, especialment en una Europa totalment devastada, de sobte hi sorgeix un nom que sacseja aquest paisatge: Christian Dior. Té un precedent, sí. Es diu Cristóbal Balenciaga, el creador de Getaria, del qual el mateix Dior va arribar a dir que “és el mestre de tots nosaltres”, els grans noms que il·luminen les passarel·les dels anys 50 i 60. París, de nou, es converteix en el centre del món. I Dior és, sens dubte, un dels déus d’aquest Olimp.

Mai una vida tan curta, en termes professionals, ha tingut tanta projecció i influència en la indústria de la moda. Perquè des del moment en què Christian Dior debuta amb el seu propi nom com a dissenyador, el 12 de febrer de 1947, quan presenta al ja famós establiment del número 30 de l’Avenue de Montagne la col·lecció que es coneixeria amb el nom de New Look, fins que mor d’un atac de cor amb només 52 anys, han passat tan sols deu anys.

Aquesta vida, el seu art, les seves creacions, les seves influències i fonts d’inspiració i l’empremta que ha deixat en els continuadors i directors artístics de la seva firma són celebrats, des d’avui, al Victoria & Albert Museum de Londres. Una exposició tan fantàstica com excessiva i extravagant, tan sensual com vistosa, del gust de mitòmans i fetitxistes, que aplega uns 200 vestits, tots d’alta costura -és a dir, cosits a mà- i més de 500 objectes -des d’ampolles de perfum, complements, sabates, barrets, revistes o fotografies- relacionats amb el modista. Tot esclata a partir del New Look, resumit en elBar Suit, el vestit descrit a l’inici d’aquestes línies, inspirat en l’atmosfera del bar de l’Hotel Plaza Athénée de París però que té molt present la influència de les flors en tot el que seran els seus dissenys. És el primer que troba el visitant.

Versió ampliada

El xou s’inspira en el que es va presentar fa dos anys a París. La versió del Victorian & Albert Museum, però, ha tingut molt present l’admiració que el jove Dior va mostrar per les Illes Britàniques, ja des del primer viatge que va fer, a principis dels anys 20, amb només 21 anys. En conseqüència, dedica una de les onze seccions a l’enamorament tant de Dior per la societat britànica com a la devoció que li va tributar la classe alta i l’aristocràcia britànica. “Dior -explicava Oriole Cullen, la comissària de la mostra, durant la presentació a la premsa internacional- fins i tot es va enamorar del menjar de les illes. Deixant de banda l’anècdota, a la mostra es pot veure com Dior utilitzava els teixits britànics. També hi ha una molt ben documentada presència del dissenyador no només a Londres sinó a altres parts del Regne Unit. La seva relació és la d’una apassionada història d’amor entre la cultura francesa i la britànica”.

Més enllà de l’admiració que sentia el francès pels sastres de Savile Row -el carrer del barri de Mayfair on s’ha aplegat històricament la flor i nata de la confecció de vestits a mida per a home-, potser el símbol més evident d’aquesta liaison i d’aquest amor és la reproducció gegant del retrat oficial que Cecil Beaton va fer a la princesa Margarida (1930-2002) per al seu 21 aniversari. La germana de la reina Elisabet hi apareix amb el vestit que li va fer Dior per a la festa. Just al costat, es pot veure la peça original. Han passat gairebé setanta anys des que va ser cosit i sembla no només fet ahir sinó perfectament utilitzable.

És encara més rellevant conèixer la relació de Dior amb la reialesa britànica, i en concret amb la princesa, perquè, en certa forma, Margarida va complir el mateix paper que va tenir Audrey Hepburn per a Givenchy o Catherine Deneuve per a Yves Saint-Laurent: una icona que servia per identificar la marca i un estil tremendament personal.

Christian Dior va néixer el 1905 en el si d’una família benestant de Normandia. Encara que els seus biògrafs destaquen el caràcter distant de la seva mare, també diuen que li va transmetre la seva passió per la jardineria i les flors. Una de les seccions que omplen la nova ala Sainsbury’s del museu presenta aquesta relació amb una cita de Christian Dior: “Després de les dones, les flors són les creacions més divines”. S’inspirava en les formes de les flors per als dissenys i en les olors per als perfums.

I també seran font d’inspiració i reinterpretació per als creadors artístics que van seguir l’estela del mestre, i que tenen, com no podia ser d’una altra manera, un espai ben destacat en l’exposició. Yves Saint Laurent, que va créixer de la mà de Dior, sovint inseria motius florals en la seves creacions per a la casa; Marc Bohan, Gianfranco Ferré i John Galliano, tots tres entusiastes jardiners, sovint adornaven les col·leccions amb brodats de flors. I Raf Simons i Maria Grazia Chiuri, que actualment és al capdavant de la maison, també han tingut present aquesta característica del fundador. La secció dedicada a aquests hereus de Dior és, possiblement, la més atractiva. I, entre tots aquests, les creacions del sovint barroc i desmesurat John Galliano són les més impactants. En tot cas, un plaer per als sentits.