Marc Ferragut, el mecenes de l’Auditòrium”

Fa cinquanta anys l’empresari inquer Marc Ferragut, represaliat del franquisme i gran amant de les arts, inaugurà a Palma el primer auditori de l’Estat

Marc Ferragut Fluxà va ser un empresari atípic. En temps del boom turístic, en lloc de dedicar-se a l’especulació immobiliària, preferí invertir la seva fortuna en la cultura. Va néixer a Inca el 1901 en el si d’una família amb negocis de calçat. A devuit anys els seus pares l’enviaren a París a vendre sabates. S’allotjà a la casa d’un il·lustre conciutadà seu, el pianista Antoni Torrandell, que vivia a la capital francesa des de 1905. Durant un any, de la mà del seu amfitrió, Ferragut va poder assistir a nombrosos concerts, funcions de teatre i exposicions de pintura i escultura. Aquella afició per les arts l’acompanyaria per sempre.

Als anys vint el jove cosmopolita inquer es convertí en el primer entrenador de l’equip de futbol del seu poble, el Constància. Un dia va veure jugar al camp de Bons Aires de Palma la selecció de l’Uruguai, aleshores campiona del món. Quedà tan meravellat del seu joc vistós que decidí implantar-lo entre els seus jugadors. Aquests passaren a vestir amb la indumentària del conjunt sud-americà: camisa blanca i calçons negres. Durant la Segona República, Ferragut fou elegit regidor de Cultura a l’Ajuntament d’Inca. El juliol de 1936 l’esclat de la Guerra Civil el va sorprendre a Astúries venent sabates. Llavors, però, no tingué por de tornar a Mallorca, on un consell de guerra li embargà tots els béns i l’envià a la presó de Can Mir. Hi estaria tres anys, ja que el 1939 aconseguí la llibertat vigilada.

El 24 de febrer de 1937 Ferragut s’assabentà que els insurrectes havien matat el batle Antoni Mateu, molt amic seu. L’historiador inquer Miquel Pieras Villalonga assegura que l’empresari sabater es podria haver salvat gràcies a la influència de la seva família: “El seu cosí Llorenç Fluxà Figuerola va ser batle franquista d’Inca del 1936 al 1939. I el seu altre cosí Antoni era un dels caps de la Falange del poble”.

Royal Festival Hall

Pieras destaca que Ferragut era una persona molt espavilada i culta: “Es deixava l’ànima en tot el que feia. Arran del seu ofici de sabater, edità un llibre que es deia Atlas de zapatería (1946). Contenia informació ben interessant: des dels diferents models de calçat fins a les millors pells”. El 1943 l’inquer vengué tots els seus negocis familiars i es traslladà a viure a Palma, on es dedicà a la importació de primeres matèries.

El 1954, quan les autoritats li retornaren el passaport, Ferragut pogué reprendre la seva fal·lera viatgera. Immediatament va programar un viatge a Anglaterra per conèixer en persona els seus proveïdors. A Londres va aprofitar per assistir a un concert al Royal Festival Hall, construït tres anys abans, devora del riu Tàmesi, davant del Parlament britànic. En quedà bocabadat. El mallorquí no s’està d’enviar una postal amb la foto del teatre anglès al seu amic Andrés Bordoy, propietari de la Sala Augusta. En broma, li escrigué que volia un edifici com aquell a Palma.

En tornar a l’illa, però, la broma es convertí en una obsessió. Anà de cap dret a visitar el batle de Ciutat, aleshores Joan Massanet. Li insistí que la indústria turística necessitava també un complex cultural de primer nivell. A Massanet l’entusiasmà la idea, però la descartà per l’elevat pressupost. L’inquer també temptejà algunes entitats privades, que li donaren la mateixa resposta. Ell, però, no defallí. Tiraria endavant la seva curolla amb l’ajuda del seu únic fill, Rafel, qui, a part de Dret i Econòmiques, decidí estudiar acústica per compte seu. L’actual director adjunt de l’Auditòrium, Marc Ferragut net, elogia la caparrudesa del seu padrí: “El seu projecte era molt romàntic i tenia totes les paperetes perquè li sortís malament. Tothom li deia que no seria rendible. Fa cinquanta anys ell ja parlava del concepte de desestacionalització turística, tant de moda ara”.

Un projecte perillós

El solar més idoni per a aquell projecte s’ubicava al passeig Marítim de Palma, llavors en fase d’expansió. Ferragut l’adquirí en una subhasta pública i abonà íntegrament de la seva pròpia butxaca els 300 milions de pessetes que costà aixecar el seu somni. Hagué d’esperar, però, tretze anys perquè li donassin els permisos d’obres. Pesava molt el seu passat republicà. Ho recorda el seu net: “Les autoritats de l’època es pensaven que volia construir una espècie d’Ateneu Barcelonès, on es reunirien intel·lectuals per conspirar contra la dictadura. Però el meu padrí només volia fer grans òperes i espectacles. A l’Europa del segle XX, el seu va ser un projecte únic duit a terme per un particular”.

Les obres d’aquell temple de la cultura començaren el 1966 i acabaren al cap de dos anys i mig. Foren dirigides per l’arquitecte madrileny Luis Feduchi, de gran prestigi internacional -era el sogre de Rafel Moneo. Al seu costat, ajudant-lo en el disseny, tenia el fill de Ferragut, que havia visitat molts auditoris de l’estranger. El resultat va ser una construcció geomètrica, de quaranta metres de façana, estructurada en una gradació de formes simples, d’acord amb els corrents arquitectònics europeus més innovadors de l’època. La seva peculiar façana, en forma dentada, reduïa al màxim el gruix de formigó, la qual cosa redundava en la seva sonoritat.

A l’hora de posar nom al recinte, Ferragut sospesà la possibilitat que fos “Auditori” o “Auditorio”. Finalment, per evitar polèmiques lingüístiques, decidí anomenar-lo “Auditorium” en llatí perquè, a parer seu, “és la millor llengua que es parla a Mallorca”. Aquell era el primer auditori que es construïa a l’Estat. Destacava per la seva multifuncionalitat. No debades, albergava nou sales, entre les quals la sala Mozart, amb 310 butaques; la sala Albéniz, per a 200 persones, i una a l’aire lliure al terra, igual d’espaiosa. La joia, però, de l’edifici era la sala Magna, amb una capacitat per a 1.739 espectadors i amb un escenari únic de 800 metres quadrats. “Gràcies a la seva acurada acústica -recorda el responsable actual- encara ara és una de les millors sales de concerts de tot Europa”.

Von Karajan

La nit del 3 de setembre de 1969, quinze anys després de la seva visita a Londres, Ferragut inaugurava el que esdevindria el gran bastió de la cultura de Mallorca. Ho feia en presència dels aleshores prínceps d’Espanya, Joan Carles i Sofia, i del ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga. Eren les cares visibles d’un règim que l’inquer havia patit en pròpia carn. Pieras insisteix que Ferragut va ser un exemple de transvestisme polític: “Ell era un republicà convençut i un anticlerical d’esquerres. Després d’haver passat per la presó, però, amb el franquisme, per sobreviure, es va integrar al sistema”.

La inauguració de l’Auditòrium tingué un convidat excepció, el mestre Herbert von Karajan, que dirigí la Filharmònica de Berlín. Equipat amb la tecnologia més moderna del moment, l’obra de Ferragut seria coneguda com la “catedral de la música i de l’art”. Aviat es convertí en un punt de referència internacional. Fou molt recordada l’actuació el 1972 del ballet Kirov de Sant Petersburg. Era la primera vegada que un conjunt rus actuava en l’Espanya franquista. Els seus ballarins estigueren vigilats en tot moment per membres de la KGB que es trobaven repartits per tot l’Auditòrium per evitar que els seus compatriotes s’escapassin. Alhora, agents de la Brigada Social, la policia secreta de Franco, estaven asseguts entre el públic.

Al llarg d’aquests cinquanta anys, el colós del passeig Marítim de Palma ha acollit prop de 14.000 espectacles. Pels seus escenaris han desfilat des de Daniel Baremboin fins a Els Joglars, La Fura dels Baus, Sokolov, Rostropòvich, Pogorelich, Montserrat Caballé, Alfredo Kraus, Vittorio Gassman, Van Morrison i Dario Fo. En l’actualitat l’edifici és la seu de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears i també serveix per a la celebració de congressos i convencions. “L’Auditòrium -ressalta Ferragut net- juga la mateixa lliga que el Liceu de Barcelona, el Teatro Real de Madrid o el Palau de les Arts de València. La diferència, però, és que nosaltres no tenim producció pròpia”.

Marc Ferragut Fluxà, que rebria la Medalla d’Or de Palma, morí el 23 de setembre de 1981, dotze anys després que fes realitat el seu somni. Tenia 79 anys. Des de 1984 el major mecenes que ha tingut la nostra terra disposa d’una escultura, titulada La lira, en un lateral del seu edifici. Avui costa trobar empresaris compromesos amb la cultura com l’inquer. El Palau de Congressos de Palma, inaugurat el 2017, va ser una obra pública ideada per Jaume Matas i no de cap hoteler. Costà a la ciutadania 107,5 milions d’euros i ha acabat sent gestionat per Melià Hotels.

L’actual gerent de l’Auditòrium reconeix que varen estar a punt de tancar les obres quan el PP construí el Palau de Congressos i pujà l’IVA cultural al 21%. Tanmateix, les bases de cinquanta anys d’història han estat prou sòlides. Darrerament el negoci ha fet que el recinte d’un represaliat del franquisme doni cabuda a mítings de grups d’ultradreta com Vox. El seu net, però, es defensa: “Nosaltres som professionals i no discriminam per idees polítiques. Curiosament, de tots els partits, MÉS ha estat qui més ens ha llogat”.

El coreà de la Simfònica

A bans de promoure la construcció de l’Auditòrium, Marc Ferragut Fluxà era un gran seguidor a Palma dels concerts de l’Orquestra Simfònica de Mallorca, que solia tocar al teatre Principal. L’empresari inquer es convertiria en amic íntim del director de la Simfònica, el coreà Eaktai Ahn. Nascut a Pyongyang el 1906, Ahn fou un compositor molt prolífic. De jove estudià música a Japó, EUA, Hongria i Àustria, on fou deixeble de Richard Strauss. Després, dirigí orquestres de primer nivell a grans ciutats del tot el món. Al seu país seria conegut per ser l’autor de l’himne nacional de Corea del Sud, Aegukga, i de la simfonia Korean Fantasy.

Amb l’ocupació de Corea per part del Japó, Ahn va ser acusat d’instigar la resistència. Així, als anys quaranta es va veure obligat a exiliar-se. Després de residir a diferents llocs, recalà a Barcelona, on va conèixer la seva futura dona, Dolores Talavera. Aquell va ser el primer matrimoni entre un coreà i una espanyola. El 1946 la parella visità Mallorca per primera vegada i de seguida quedà enamorada dels seus encants. “Tenir -assegurà Ahn- una orquestra en aquesta illa és com tenir un lloc al cel”. Aquell somni es faria realitat al cap d’un any. Antoni Parietti i Josep Balaguer -president i soci honorífic, respectivament, del Cercle de Belles Arts- reclamaren el mestre coreà per dirigir l’Orquestra Simfònica de Mallorca, l’antecedent de l’actual Orquestra Simfònica de Balears, nascuda el 1989.

El 14 de gener de 1947 Ahn, de 41 anys, ja dirigia al teatre Principal el seu primer concert. Aquella primera orquestra estava formada per seixanta-cinc músics que provenien de la Societat Filharmònica, de l’orquestra de cambra del Conservatori Elemental de Palma i de la Banda Militar de Palma. Arribà a tenir 1.100 socis de totes les classes socials.

Ahn fou director de l’Orquestra Simfònica de Mallorca durant dotze anys (1947-1959). Amb la seva dona s’instal·là a Son Matet, a Cala Major, des d’on va compondre el seu Poema Simfònic Mallorca (1948). Moriria el 16 de setembre de 1965 arran d’una sobtada malaltia. Tenia 58 anys. Quatre anys després el seu amic Marc Ferragut inaugurava l’Auditòrium. Avui el mestre coreà, que fou enterrat al seu país natal, té una escultura que el recorda al passeig del Born de Palma. També té un carrer a Can Pastilla. I la seva residència de Cala Major s’ha convertit en un centre de peregrinació turística per a molts compatriotes seus.

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF