Publicitat
Publicitat

L’increïble cas de l’home que es va llegir el llibre de Sant Jordi

Sergi H.D. és un dels milers de catalans que avui sortiran de casa a la recerca del tresor. Però, per a aquest empresari barceloní, la d’enguany serà una diada diferent: “Estic com una fulla”, ens deia ahir, mostrant-nos el dors de les mans. No és que el Sergi també tregui llibre -“Potser l’any que ve”, pronostica, animat-, és que aquesta vegada té la idea de repetir una experiència insòlita: la que, fa uns mesos, el va portar a llegir-se el llibre de Sant Jordi accidentalment.

Ell i la Cinta, la seva dona, ens reben la vigília del dia que surt aquest article. El menjador del matrimoni és ple de llibres curosament seleccionats que ens mostren amb orgull: “Aquest va ser una troballa”, comenta el Sergi, fent lliscar un volum. “Miri quines tapes: des que vam posar aquest paper pintat que anàvem darrere d’un exemplar com aquest”. “El color préssec es porta poc”, apunta la Cinta, posant el llibre contra la paret. “¿És exacte o no és exacte? La meva llibretera ja m’ho va dir, que seria difícil de trobar, però vam tenir sort: aquesta col·lecció ja havia sortit en molts tons, era qüestió d’esperar”.

Al bufet identifiquem les trilogies del moment, algun bestseller robust i unes petites publicacions on hi predomina el negre sobre el blanc. El Sergi ens explica que no volien carregar l’ambient: “Aquesta editorial ven molt, i fan unes faixes espectaculars: el vermell era el contrapunt per a la rosa, la vam posar aquí al costat en un gerret”. La seva dona puntualitza: “Som molt de vermell, però és clar, no en pots abusar”. A la tauleta del sofà hi predomina la temàtica artística: “Uns com aquests els vam veure a l’Hola, a la casa de la Tita Corbera. Els de Van Gogh donen molta llum, a les visites els encanten”. Se’ls veu satisfets amb una afició que cada any els posa un repte més difícil: “Ara ens ha marxat el nano a Londres i volem renovar les lleixes, però ja ho veurem”. El Sergi frega els dits: en els temps que corren, renovar tota una prestatgeria ja no és com abans: “L’ Enciclopèdia catalana la vam comprar trinco-trinco”. Com en totes les llars del país, els vint-i-escaig volums de l’obra magna ocupen un lloc privilegiat: “Aquí ho vam fer al revés: vam entapissar la butaca d’aquest verd, amb els rematxes daurats..., una meravella”. Ho és, realment. Eren altres temps.

La bibliofília es respira en totes les estances, i cada exemplar té una història al darrere, un record, un perquè. En un moment donat, el Sergi s’atura al costat del telèfon fix. “Va ser aquí”, ens diu, i li comencen a brillar els ulls. La Cinta es retira: “L’excentricitat del Sergi fa gràcia el primer dia -ens diu- però ja he sentit la història mil vegades”. Tanmateix, nosaltres frisem per escoltar-la, i el protagonista no es fa pregar: “Estàvem sense internet, vaig trucar a la companyia, i quan ja portava vint minuts amb la musiqueta... el vaig veure”. En efecte: es tracta del llibre que s’havia comprat per Sant Jordi, aleshores tot just feia una setmana. Ideal per al racó de trucar, té un gravat a conjunt amb les tapes de l’agenda telefònica familiar. La veu li tremola mentre n’acaricia la contraportada: “Quan em va sortir l’operadora, ja hi estava tan enganxat que li vaig penjar”. Enganxat és la paraula: al vespre, el Sergi encara llegia, i l’endemà, i l’altre: “Oh: és que has de passar les pàgines d’una en una, no és tan senzill com sembla”, ens explica, cofoi. Al cap de vuit dies tancava el llibre, assegut a la butaca de la Gran enciclopèdia catalana. Ni hi havia caigut, que la coberta no hi feia joc. El Sergi acabava de viure una de les experiències més insòlites de la seva vida: “Mentre llegia no era aquí, sap?, era com trobar-se aquí dins, en un altre món, com quan somies...” Emocionat, li passa la mà pel llom, li enfonsa el nas entre les pàgines, l’obre i el tanca, el sospesa: “Tot el que hi arriba a haver aquí dins..., no s’ho pot imaginar... S’ha de llegir”. Ens quedem en silenci, assaborint el moment, fins que li sona el mòbil.

El Sergi, avui, és un home sol·licitat. Tothom que li truca li demana el mateix: quin serà el llibre que es comprarà o es farà comprar, si es deixarà enlluernar per un producte de rànquing o desafiarà el sistema amb una editorial independent. Ell riu per sota el nas: “El tinc pensat, però fins demà no revelaré res”. Ni la Cinta, no el sap: “Jo només li dic que si el compra groc, que almenys la rosa també sigui groga”. Ja ho veuen: més difícil encara. Li desitgem tota la sort del món.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF