ANÀLISI

Ideologia en terra hostil

El ‘target’ electoral de la socialdemocràcia no s’ha renovat prou
JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Més enllà dels errors i els encerts de cada partit, a la socialdemocràcia europea fa anys que el terra se li mou sota els peus. Les seves bases de suport, molt articulades al voltant de la classe treballadora tradicional, s’han erosionat a redós dels canvis socioeconòmics de les últimes dècades. Se n’ha parlat molt, de com la progressiva pèrdua de pes de la indústria i l’expansió d’una economia dels serveis i del coneixement ha transformat el paisatge social i, de retruc, els alineaments polítics a Europa.

En aquest marc, el target electoral clàssic de la socialdemcràcia ha envellit i s’ha fet, proporcionalment, més petit. Això els ha forçat a buscar nous espais de creixement, molt sovint al voltant de les noves classes mitjanes. Aquest fet ha justificat l’adopció de posicions més escorades cap al centre (el cas paradigmàtic és el del laborisme britànic amb la tercera via), però també la inclusió en l’agenda d’aquestes formacions de qüestions no relacionades amb la qüestió socioeconòmica. El medi ambient, els drets civils o la participació ciutadana en són exemples. Només cal pensar en l’exemple dels governs de José Luis Rodríguez Zapatero a Espanya: va alterar ben poc les polítiques econòmiques del PP de José María Aznar i, en canvi, va accentuar molt un perfil diferenciat en qüestions com el matrimoni gai o l’avortament.

En aquest context, d’altra banda, han emergit nous eixos de tensió social, que sovint travessen pel mig l’estructura de classes i que han afeblit la posició de la socialdemocràcia en bona part del continent. Bàsicament n’hi ha dos: un que deriva de la immigració i un altre provocat pels canvis en el mercat de treball. Pel que fa a la immigració, hi ha exemples abundants de com, en zones populars, receptores de fluxos intensos d’immigració, s’hi han generat tensions que formacions de la dreta de caràcter xenòfob han atiat i explotat per apoderar-se d’una porció significativa de l’electorat de l’esquerra. El cas paradigmàtic és la penetració del Front Nacional francès a les perifèries urbanes franceses (el fenomen conegut com a òuvriero-lepenisme ), però més a prop hi tenim el cas del PP a Badalona, que ha jugat conscientment aquesta carta per aconseguir la majoria en una ciutat tradicionalment escorada a l’esquerra. Una part del vot progressista s’ha sentit insegur amb la nova realitat multicultural i les respostes dels seus referents polítics tradicionals no els han ajudat a superar aquesta inseguretat.

La clau del mercat laboral

L’altre eix de conflicte té a veure amb la creixent segmentació del mercat laboral en dos grans grups: d’una banda, els treballadors estables, tradicionalment molt protegits per les legislacions laborals i, de l’altra, un contingent cada cop més gran de treballadors temporals i precaris que han quedat exclosos de bona part de les conquestes tradicionals de l’esquerra en termes de drets laborals. El nostre país és un dels casos més extrems en aquest sentit: els contractes temporals i els falsos autònoms o, directament, els treballadors sense contracte representen una part molt important de la població ocupada, sobretot de les generacions més joves.

Aquests segments de treballadors, a més, solen patir una discriminació salarial i estan molt exposats al risc d’atur quan l’economia no funciona bé. Aquesta fractura entre estables i precaris és possiblement un dels elements que explica l’envelliment progressiu dels electorats (i les militàncies) dels partits socialdemòcrates. A Catalunya, per exemple, el PSC té avui un dels electorats més envellits de tot l’arc parlamentari, i la tendència sembla que va camí d’accentuar-se arran de l’emergència de Podem.

Als països més afectats per la crisi, d’altra banda, aquesta combinació de factors, i sobretot les dificultats de la socialdemocràcia governant per articular respostes a la crisi alternatives a l’austeritat més severa representen un obstacle afegit que ja ha acabat amb el Pasok a Grècia i que amenaça molt greument el PSOE a Espanya, com constaten les enquestes. En tot cas, és cert que davant d’aquests reptes alguns partits socialdemòcrates se n’han sortit raonablement bé i d’altres han col·laborat activament a cavar la seva pròpia tomba. Els casos de corrupció, les divisions internes o els problemes de lideratge de ben segur que no ajuden aquestes formacions, però cal considerar també els factors més estructurals per entendre les causes del desgast.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF