COMPANYS DE VIATGE

La voluntat i la fortuna

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

Acostumem a considerar maquiavèl·lic qui creu que el fi justifica els mitjans. Tanmateix, no se sap del cert que Nicolau Maquiavel fes mai aquesta afirmació, o jo no la recordo a El príncep ni en cap dels seus textos que he llegit. Juntament amb Rousseau, Maquiavel és l’escriptor polític amb millor ploma literària. De fet, és molt recomanable La mandràgora, una deliciosa comèdia escrita per l’autor en un dels obligats exilis als quals el va arrossegar la seva complicada relació amb la família Mèdici.

Llegint Maquiavel és fàcil treure conclusions contradictòries. D’una banda, sembla perseguir una monarquia moderna; de l’altra, es declara republicà, entusiasta admirador de l’antiga república romana. D’una banda, sembla predicar l’ús de la força; de l’altra, considera superior la persuasió a la força. És el gran anunciador de la raó d’estat, però també és un fervent partidari de la llibertat individual. Podria creure’s que Maquiavel és l’extrem del cinisme polític, tal com amb freqüència s’ha opinat. M’inclino, més aviat, per observar-lo com algú que posa de manifest les profundes contradiccions de la naturalesa humana. L’home no tendeix al bé o al mal: tendeix a l’error.

Com a bon humanista, Maquiavel es pregunta amb freqüència quin és el paper de la voluntat en un món presidit per l’atzar. Les seves respostes varien. Malgrat tot, n’hi ha una, memorable, que és la millor que he llegit mai. La voluntat no pot competir amb la fortuna, però sí donar-li un cop de mà: en un naufragi tots poden morir, tot i que el que ha après a nedar té més possibilitats de salvar-se. Una metàfora exquisida que explica per què Maquiavel pot ser a la vegada un fatalista i un optimista. 

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF