Les virtuts del caos
Potser de tots els llibres sobre l’adolescència -que són molts- l’únic realment creïble és El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger. Amb tot, moltes vegades aquesta novel·la s’ha llegit en funció de la llegenda de l’autor: misantrop, fanfarró, enigmàtic, una aura que s’engrandia enmig del misteri. Salinger ha inspirat multitud d’històries mediocres sobre “l’escriptor maleït”. Una certa frivolitat envoltava aquesta denominació. I, no obstant això, la maledicció de Salinger era certa si tenim en compte les seves duríssimes experiències bèl·liques, les seves doloroses turbulències psicològiques. Crec que Salinger realment va deixar enrere l’adolescència abans de tornar-hi per crear el protagonista d’ El vigilant en el camp de sègol.
L’opinió crítica comuna és que Salinger ha quedat atrapat en l’adolescència i per aquesta raó la descriu tan bé. Per contra, penso que és la gran marrada dels anys el que li permet tornar, des d’una visió més universal, a la pell d’un adolescent. Holden Caulfield, el protagonista d’ El vigilant en el camp de sègol, és voluble, mordaç, contradictori; no només “no sap el que vol”, com es diu d’ell, sinó que no vol saber el que vol perquè saber-ho implicaria la seva perdició. Però no és un noi espontàniament atabalat sinó premeditadament caòtic.
Es defensa de l’ordre exterior a través del caos. Un caos verbal, gestual, vivencial. Aquest és el gran instint adolescent que, òbviament, a l’adolescència desconeixem. Hauríem de recargolar la vida adulta i reintroduir-nos en la pubertat per constatar que el caos és el nostre aliat contra les misèries de l’ordre. I això és el que en certa manera aconsegueix representar Salinger a El vigilant en el camp de sègol, una obra mestra de la ironia que ens recorda, de vegades amargament, de vegades jovialment, la fecunditat del caos.
