KNOCKOUT

El viaducte de Glenfinnan

El Jacobite que va en l’altra direcció travessa el paisatge verd sense turistes, ni drons, ni mòbils. I ningú és allà dalt per contemplar-lo

Són prop de les tres de la tarda i un centenar de persones fixen la mirada a les vies del tren. Mai tanta gent, tan il·lusionada, havia estat esperant durant tanta estona un tren que no havia d’agafar. Els turistes s’han repartit per un petit caminet que s’enfila pels verds turons escocesos, brillants i atofats com una moqueta. Ningú fa nosa a ningú. El recorregut té la forma perfecta perquè, en l’enquadrament fotogràfic, el lloc sembli solitari. Alguns fa gairebé dues hores que esperen, drets i parlant fluixet, com si no volguessin pertorbar la pau del paisatge ni privar de sentir el xiulet del Jacobite, un tren de vapor del segle XIX que, en algun moment, creuarà el viaducte que tenen al davant.

El tren va de Fort William a Mallaig, a la costa oest de les Highland. Ara és una atracció turística d’estiu, molt popular des que el Jacobite va saltar a la fama mundial rebatejat com a Hogwarts Express a les pel·lícules del Harry Potter. El viaducte fa una corba elegant que sembla pensada per donar majestuositat teatral al tren. La majoria de turistes es col·loquen a dalt del turó, per aconseguir una perspectiva elevada, a prou distància per tenir un pla general perfecte dels vint-i-un arcs del viaducte i el tren sencer deixant anar la fumerada. Càmeres a punt. La llarga espera silenciosa es converteix en una mena de meditació col·lectiva.

De sobte sentim un brunzit estrany sobre els nostres caps. La gent aixeca la vista al cel. És un dron. Una petita aranya negra ens sobrevola. Es trenca el clima. Enmig del petit aldarull apareix un nou visitant. Va equipat amb un impermeable taronja fluorescent de cos sencer, caputxa i tot. Sembla tret d’una pel·lícula d’aquelles on els homes lluiten contra un virus que acabarà amb la humanitat. En comptes de posar-se al camí, com tothom, penetra en la verdor, davant nostre, i instal·la un trípode amb paraigua inclòs per protegir la càmera del xim-xim que cau. Els turistes remuguen. L’intrús taronja i el seu petit campament pertorben la imatge bucòlica del lloc.

Passen deu minuts de les tres i es percep certa inquietud. El tren deu estar a punt de passar i l’individu fluorescent ha esguerrat l’enquadrament previst. De sobte, un sotragueig llunyà darrere la muntanya provoca un petit esglai col·lectiu: el Jacobite! La gent calla. El sotragueig dels vagons se sent cada vegada més pròxim, només pertorbat pel brunzit elèctric del dron. La màquina treu el morro enmig del verd i ret honors als pacients espectadors. La xemeneia treu una glopada de fum amb un xiulet agut que ressona entre les muntanyes. Es comencen a sentir els disparadors de les càmeres. La gent aixeca els mòbils per gravar el tren. Aleshores, un turista amb una samarreta de Harry Potter alça el braç i projecta el mòbil al cel. De l’aparell en comença a sortir una música horrorosa i de ressò metàl·lic que es veu que és de la pel·lícula del nen mag. El ganàpia ens imposa a tots la banda sonora mentre el Jacobite avança alegre pel viaducte. Més fum! Més xiulets! Deu segons. Una visió fugaç com la d’un cometa. El Jacobite desapareix.

A les fotos no s’hi sentirà el dron, ni la música insuportable i, amb sort, no s’hi veurà l’home taronja. Desfent el camí, baixant a buscar el cotxe, penses que tots hem vist passar el tren a través d’una pantalla. Bé, tots menys el fan melòman de Harry Potter. La multitud ha deixat enrere el viaducte i de cop, per sorpresa, torna el sotragueig. La gent es gira estupefacta per mirar el viaducte. El Jacobite que va en l’altra direcció travessa el paisatge verd sense turistes, ni drons, ni mòbils. I ningú és allà dalt per contemplar-lo.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF