EL VIATGE

La travessa de l’Atlàntic

El millor moment per fer la travessa de l’Atlàntic és entre el desembre i el febrer, mesos en què els alisis ajuden a fer el viatge. El fotoperiodista Oriol Clavera la va fer formant part de la tripulació de l’‘Onas’. Van ser 17 dies de navegació i 2.886 milles. Us n’oferim el relat gràfic i escrit “El pessimista es queixa del vent. L’optimista espera que el vent canviï. El realista ajusta les veles”. (William George Ward, 1812-1882)

La travessa del’Atlàntic

L a nit és negra i gairebé sense estrelles. Una lluna en quart creixent treu el nas entre els núvols que ens acompanyen des que hem salpat de l’illa africana de Lanzarote. Amb la son encara enganxada als ulls, començo la guàrdia que em tindrà vigilant mentre la resta de la tripulació dorm.

La sensació que es té fent guàrdia a alta mar es podria comparar a estar dalt d’un cim. La soledat t’integra a la natura al ritme del vent que, juntament amb l’onatge, juga amb el vaixell. Els pensaments, embolcallats, llisquen fins que una calidesa difícil de descriure ho envaeix tot. Són moments de tranquil·litat. Atent, això sí, a qualsevol perill o canvi del vent. Tancant els ulls i deixant-se portar pels sentits es percep la seva més mínima variació amb el flameig indecís de les veles. Qualsevol incidència serà comunicada al Toni. La regla d’or: “El bon mariner és aquell que té una falta total d’iniciativa”. Per prendre decisions ja hi ha el capità. Almenys això és el que no paren de repetir els capitans.

Els alisis

Al desembre, ja acabada la temporada d’huracans al Carib i l’Atlàntic nord, arriba el moment d’emprendre aquest viatge. Els nostres aliats, els vents alisis, que bufen d’est o oest, ens esperen en algun lloc entre les illes Canàries i l’arxipèlag de Cap Verd. A bord de l’ Onas, un veler de 43 peus (o 14,5 metres) d’eslora per 4 metres de mànega, amb 200 kg de menjar i més de 300 litres d’aigua, ens allunyem de Lanzarote després d’uns dies de mal temps esperant que la meteorologia ens fos favorable. Ja sense veure la costa, aquest viatge passa a ser una aventura sense marxa enrere. En el tercer dia de navegació, arribats als 26º de latitud N i abans d’albirar terra capverdiana, els alisis ens demanen ja un canvi de rumb.

Els núvols de cotó fluix, petits, arrodonits i amb una base plana, es desenvolupen cap amunt i es tornen més blancs i esponjosos. És un caprici dels alisis. Els habituals grops que ens acompanyen, un darrere l’altre ens atrapen per la popa. I les onades, que fàcilment arriben als 5 metres, sembla que ens vulguin fer una mossegada, gairebé sempre sense aconseguir-ho, i fan del veler una closca de nou enmig de l’oceà. Per això, que el mar és molt traïdor, anem assegurats amb arnés sempre que ens movem per la coberta. Una caiguda a l’aigua seria fatal. A 8 nusos de velocitat i amb aquestes ones, seria una feinada, per no dir un miracle, recuperar algú.

La companyia

Les relacions personals acostumen a ser intenses. Es comparteixen moltes hores de poca feina i d’un estat d’ànim favorable a intimar. Això no vol dir, però, que no es dediqui molt temps, també, a gaudir de la soledat. I a atendre les visites, que són unes quantes. Durant gairebé tot el recorregut ens acompanyen ocells com el mascarell atlàntic i el xatrac, dofins i alguna tortuga. Si estem de sort, fins i tot algun catxalot llunyà. Les guàrdies, rotatives i individuals, són de tres hores durant el dia i de dues les nocturnes. De dia bona part del temps es gaudeix a coberta. Temps per llegir, xerrar, riure, buscar alguna cosa a l’horitzó... La nit, en canvi, és el temps de la soledat: escriure, pensar, sentir. Com que temps és del que es té més, la cuina és una bona manera d’ocupar-lo. No és que hi hagi torns com es fa amb les guàrdies, però, més o menys, algun dia a tots ens toca fer de cuiners, o com a mínim d’ajudant o fregar els plats. Acostumats al moviment del vaixell, els quefers gastronòmics es compleixen amb més normalitat del que podríem pensar. Gairebé cap plat és impossible i, de tant en tant, si la sort ens acompanya, el menú canvia de cop i volta. En qüestió de res, uns macarrons es poden substituir per una llampuga, il·lustre i gustosa habitant de les aigües atlàntiques.

Temps i espai

Travessar l’Atlàntic significa navegar 2.886 milles. Envoltats d’aigua salada, sabent que no hi ha marxa enrere, que remuntar aquest vent i les ones que l’acompanyen resulta pràcticament impossible. 4.300 quilòmetres durant els quals el Toni ha d’escollir la latitud adequada per aprofitar millor els vents i mirar d’evitar els grops, adaptant quan convé les veles.

Disset dies en els quals el més llunyà que veuen els ulls són 12 milles i 360º d’aigua. Com si el vaixell estigués quiet i giressin al seu voltant aigua i núvols. On res queda enrere ni enlloc sembla que avancem. Un viatge que, més que en distància, l’hauríem de mesurar en temps. Un temps que acaba quan un matí veus terra i sembla que les agulles del rellotge, amb una altra cadència, comencin a córrer de nou.

I ja són les tres, toca relleu. Moment per anotar les incidències al quadern de bitàcola i donar un últim cop d’ull a la proa. Malgrat la negror, sé que en algun lloc cap a l’oest ens espera Martinica, el nostre destí. 

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF