Els somnis són la veritat

El pare de Thomas de Quincey li va procurar una tan acurada educació, que va arribar a fregar l’extravagància. De Quincey, per exigència del seu preceptor, de petit havia de traduir cada dia els titulars de la premsa al grec: una subtil manera d’ennoblir la vida quotidiana que actualment ningú estaria en condicions d’emular. Per contra, De Quincey degué ser un bon deixeble perquè a partir de llavors es va mostrar tan inclinat a aprofundir en els abismes de l’esperit com a evadir-se d’una quotidianitat que l’avorria i l’exasperava. A conseqüència d’aquestes inclinacions va concebre assajos de títol insuperable, com L’assassinat entès com una de les belles arts, i homenatges intel·lectuals commovedors, com Els últims dies d’Immanuel Kant, un retrat ficció magistral del filòsof alemany.

Amo de bonics títols, Thomas de Quincey es va superar a si mateix quan va escriure Confessions d’un opiòman anglès, la seva obra més excel·lent, una joia de la literatura autobiogràfica i una de les primeres descripcions detallades de les experiències amb drogues al·lucinògenes. En certa manera, De Quincey inaugura un capítol propi de la història literària que aviat comptarà amb il·lustres continuadors com el Baudelaire d’ Els paradisos artificials i els “poetes maleïts”, i que amb el temps inclourà escrits amb el mestratge dels d’Antonin Artaud.

No és estrany que els surrealistes adaptessin com a propi Thomas de Quincey i que Aldous Huxley l’associés amb les Presons imaginàries del gravador venecià Giovanni Battista Piranesi, considerant que eren els dos pilars de la moderna arquitectura de l’inconscient. De Quincey, en efecte, va menysprear les fronteres entre la realitat i la ficció, i va proclamar que l’única veritat residia, inassolible, en els nostres somnis.