Especial Sant Jordi

"Una rosa és una rosa és una rosa"

El més important que va inventar la poesia llatina va ser la comparació entre la rosa i la brevetat de la vida

La rosa ha estat un motiu molt sovintejat a la literatura occidental. Si anem a parar a la Bíblia, un dels llibres fundadors de la nostra cultura literària i religiosa, la trobem per excel·lència al Càntic dels càntics de Salomó, però només segons en quina traducció. Al cant número 2, allà on la Bíblia interconfessional diu: “Jo soc un narcís de la plana de Saron, un lliri de les valls”, Fray Luis hi deia: “ Yo rosa del campo y azucena de los valles ”, i Jacint Verdaguer: “Jo só del camp la rosa que poncella”.

Els grecs no tenien cap tirada especial a les roses, que sens dubte coneixien; la flora de la seva poesia passa sobretot pel llorer, la murtra, l’olivera i el xiprer. Però Roma sí que en va tenir, tan gran que va inspirar molta literatura posterior. És romana la llegenda, o el mite, que diu que les roses eren totes blanques fins que Venus, dea de l’amor, s’hi va punxar i hi va deixar una taca de color vermell. A partir d’aquell moment, totes les roses van ser vermelles, i aquest color és el que, encara avui, representa la pulsió amorosa.

Però el més important que va inventar la poesia llatina va ser la comparació entre la rosa i la brevetat de la vida: d’aquesta metàfora en van sortir centenars de poemes de tots els temps posteriors a Roma, com veurem en parlar sobretot del Renaixement. El tema es troba, també per antonomàsia, en un poema d’Ausoni -un poeta tardà-, en què la rosa equival als fastos de la vida a causa de la seva insòlita bellesa, però significa igualment que la rosa és tan breu com ho és la vida: “ Conquerimur, Natura, brevis quod gratia florum: / ostentata oculis ilico dona rapis. / Quam longa una dies, aetas tam longa rosarum. / [...] Collige virgo rosas dum flos novus et nova pubes ”. És a dir: “Ens queixem, Natura, que sigui efímera la bellesa de les flors; els arrabasses de seguida les gràcies que mostren als ulls; l’edat de les roses és tan llarga com ho és un sol dia. [...] Cull, noieta, les roses mentre la flor és novella i és fresca la joventut”. Ho trobarem citat quasi literalment en un poema famós de Ronsard.

Abans que Ausoni, Apuleu, a la seva novel·la L’ase d’or, presenta el personatge Lluci (nom que prové de lux, llum), que, havent-se transformat en ase, recobra la seva figura humana menjant-se les roses que li ofereix la dea Afrodita, o Venus. La rosa va ser a partir d’aquell moment el senyal d’un renaixement espiritual, sota els auspicis de l’amor diví, amb figura de dona. D’aquí que els cristians forgessin a partir del segle V el mite de la Verge Maria coronada de roses ( rosa mystica ), al costat d’altres atributs de Maria que diem en passar el rosari: “ Regina coeli ”, “ Stella maris ”, “ Turis eburnea ”, etc.

Una mica abans, a la catacumba de Sant Calixte, al segle III, s’hi van trobar tot de roses dibuixades com a signe del paradís. També té a veure amb aquesta devoció el fet que les esglésies gòtiques -elles en especial- tinguin un vitrall circular a la façana que en català anomenem rosassa o rosetó. A l’himne Akathistós Paraclisis, de les Esglésies d’Orient (encara que això és molt posterior), passen els grans d’una variant del nostre rosari amb aquesta invocació: “Maria, tu, Rosa Mística, de la qual va néixer Crist com un perfum miraculós”.

La rosa a les literatures medievals

L’ Edat Mitjana va estar tota ella, almenys fins al segle XIV, dominada per la religió cristiana i pels tòpics que havia heretat tant de les Escriptures com, amb menys importància, de les literatures clàssiques. Els trobadors provençals, que en aparença elaboren una poesia laica confrontada a tota la poesia religiosa del seu temps, consideraven la rosa més aviat com un símbol de l’amor terrestre (de fet, això mateix podem considerar de la rosa com a emblema de l’Amada al Càntic dels càntics, que per moltes raons hem de considerar un poema eròtic en la tradició del Pròxim Orient i de Pèrsia, més que un diàleg -com van dir després els apologetes- entre el creient i l’Església, que és forçar massa les coses. Per contra, Dante, que és molt més espiritual i religiós que els trobadors, els joglars i els goliards, presenta la rosa, a la Comèdia, també com a emblema de la mort i el renaixement (com hem vist en el cas d’Apuleu); l’anomena rosa candida, és a dir, blanca, a diferència del mite pagà segons el qual Venus, en punxar-se, va fer que les roses es tornessin vermelles. (De fet, sempre n’hi ha hagut de força colors; les dels colors del Barça són cosa molt recent i pagana.) A Dante, la rosa càndida o candida rosa, és com un amfiteatre amb els seients disposats en forma de rosa, en què es troben les ànimes blanques, o netes de pecat, del Paradís: estan compostes de llum, símbol de la beatitud divina, fins al punt que enlluernen i costa reconèixer qui representen: “ In forma dunque di candida rosa / mi si mostrava la milizia santa / che nel suo sangue Cristo fece sposa ”, Paradís, XXXI. Més endavant, al cant XXXII del mateix apartat de la Comèdia, Bernat de Claravall (al segle XII), que és l’últim guia de Dante en aquest llarg pelegrinatge que comença de la mà de Virgili, explica que al centre de la rosa mística hi resideix la Verge Maria, que irradia una llum més potent que cap altra ànima. Prop d’ella seuen altres grans representants del cristianisme medieval, entre ells sant Francesc d’Assís, sant Agustí i sant Benet.

Però el document més clarament dedicat a la rosa, a l’Edat Mitjana, és la novel·la que porta aquest nom: Le roman de la rose, escrit al segle XIV per Guillaume de Lorris i continuat per Jean de Meung, tots dos a partir d’una primera versió del tema escrita per un trobador anònim que celebrava, com és tòpic en la poesia trobadoresca, les corts en què residia l’amor a la dona més perfecta. En aquesta novel·la en vers, l’Amant, que és el poeta mateix, es troba en un jardí envoltat de figures al·legòriques que encara són les virtuts i els vicis cavallerescos: Odi, Fellonia, Vilesa, Cortesia, Enveja, Vellesa, Pobresa i d’altres. L’Amant s’hi enamora d’una rosa defensada per una altra sèrie de vicis i virtuts. Llavors l’Amor adreça a l’Amant un llarg discurs, en què exposa els deures dels amants fidels, deures difícils i afeixugats amb unes proves que hauran de ser superades. (Igual com Tamino i Pamina, a La flauta màgica, de Mozart, hauran de superar una sèrie de proves abans de poder-se consagrar a l’amor avingut amb els cànons maçònics.) No trobo la rosa als poemes de Jordi de Sant Jordi, i potser cap ni una als d’Ausiàs March (tots dos del segle XV), poeta, el segon, que agafa un tòpic antic, també del Càntic dels càntics, el del “llir entre cards”, per designar la dona amada.

La rosa a les literatures modernes

Com hem dit en un altre apartat d’aquest recorregut de la presència de la rosa a les lletres d’Occident, els més generosos en l’ús d’aquesta flor van ser els poetes del Renaixement (també els pintors, com es veu en especial en Botticelli). Ronsard, un dels grans membres del seizième francès, va escriure un poema que temps enrere se sabien de memòria tots els alumnes de França de l’educació primària, que relaciona (també ho van fer els poetes llatins) el tòpic de la rosa brevis -o brevetat de la rosa associada a la brevetat de la vida- amb el tòpic del carpe diem : si la vida és tan breu com la ufana d’una rosa, agafa-la de seguida i aprofita els goigs de la vida terrenal. El poema acaba amb aquests dos versos: “ Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain / Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie ”, és a dir: “Viviu i feu-me cas: no espereu a demà, / colliu-les cada dia, les roses de la vida”.

A Itàlia, Torquato Tasso, a la seva Jerusalem alliberada (reflex de les croades), escrivia una cosa semblant -tot influència d’Ausoni-: “ Verrà poi’l verno, che di bianca neve / soul i poggi vestir, coprir la rosa / e le pioggie tornar aride e meste. / Cogliete, ah stolte, il fior, ah siate preste, / che fugaci son l’ore, è’l tempo lieve / e veloce a la fin corre ogni cosa ”. És a dir: “Vindrà l’hivern, que amb la neu blanca / sol vestir els cims, cobrir les roses, / i tot la pluja ho torna trist i aspre. / Colliu la flor, ximpletes, afanyeu-vos, / que és fugaç l’hora, escàs el temps / i veloces cap a la fi corren les coses”.

Els poetes castellans van excel·lir en l’adaptació d’aquests llocs comuns, heretats de les literatures antigues. Per exemple, Garcilaso -que tantes coses devia al català Boscán-, que escriu en aquell sonet admirable: “ En tanto que de rosa y de azucena / se muestra la color en vuestro rostro, / y que vuestro mirar ardiente, honesto, / con clara luz la tempestad serena; [...] coged de vuestra alegre primavera / el dulce fruto antes que el tiempo airado / cubra de nieve la hermosa cumbre. [...] Marchitará la rosa el viento helado, / todo lo mudará la edad ligera / por no hacer mudanza en su costumbre ”. Més tard, Quevedo, introduint el tòpic de la vanitat, no és menys notable: “ ¿De qué sirve presumir, / rosal, de buen parecer, / si aun no acabas de nacer / cuando empiezas a morir?

Seria interminable esmentar la presència de la rosa a la poesia anglesa, des del Renaixement fins als nostres dies, perquè en parlen amb galania Shakespeare, Burns, Spencer, Browning, Wordsworth, Tennyson, Blake, Yeats, Byron, Keats, Herbert i molts altres: encara avui els anglesos conreen roses als seus front yard. Quedem-nos, tanmateix, amb aquesta mostra de T.S. Eliot, del llibre Dimecres de cendra : “ The single Rose / Is now the Garden / Where all loves end / Terminate turment / Of Love unsatisfied ”. És a dir: “Ara l’única rosa / és el jardí on el turment acaba / turment definitiu / d’amor insatisfet”.

Mallarmé diu de la rosa, obscurament com és habitual en la seva poesia: “ Pareille à la chair de la femme, la rose / cruelle, Hérodiade en fleur du jardin clair ”, és a dir: “Semblant a la carn de la dona, la rosa, / cruel Herodies en flor del jardí clar”. I Théophile Gautier diu, al seu poema Le Spectre de la rose : “ Soulève ta paupière close / Qu’effleure un songe virginal; / Je suis le spectre d’une rose / Que tu portais hier au bal”; o sigui: “Aixeca la parpella closa / en què aflora un somni virginal; / jo soc l’espectre d’una rosa / que ahir portaves en el ball”.

Entre els alemanys, ningú no ha escrit millors versos a l’entorn de les roses que Rilke. Vegeu, en especial, el poema II.VI dels Sonets a Orfeu : “Rosa entronitzada, que per als Antics / només vares ser un calze de senzilla vora, / però ets per a nosaltres la innumerable flor / plena, inesgotable objecte”. Però tota menció de les roses als poemes de Rilke queda superada per l’epitafi que ell mateix va redactar quan ja es moria: “ Rose, oh reiner Widerspruch, / Lust, / niemandes Schlaf zu sein / unter soviel Lidern ”: “Rosa, oh pura contradicció, goig de no ser el son de ningú entre tantes parpelles”.

No podríem acabar aquest brevíssim repàs a la presència de les roses en la literatura d’Occident sense esmentar Josep Carner. Vegeu el poema Les roses i els ulls : “Hi ha ulls que topen roses obertes o en poncella / i mai no les destrien del sol i del matí, / i d’altres que hi adoren com dins una capella, / tan presos del misteri que no en sabran eixir”. Eixim nosaltres, recordant l’evidència escrita per Gertrude Stein: “ A rose is a rose is a rose ”. I si ens preguntéssim què vol dir això, pensem en el que deia Angelus Silesius al segle XVII: “Die Rose ist ohne Warum ”: la rosa no té un perquè.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF