La meva ideologia és la millor
Entre tots, amb les nostres borratxeres d’ideologia, hem convertit el dia a dia en un combat de bons i dolents que flirteja amb el fanatisme. Un combat en què les idees, la conciliació, la renúncia, els matisos, la ponderació i l’empatia no s’estilen gens ni mica
Vivim temps de sobrevaloració de la ideologia. Més ben dit, de la pròpia ideologia. La guerra dels llacets grocs que aquests dies està de tristíssima actualitat, ¿en què s’ha convertit sinó en una confrontació d’ideologies per escatir quina és més legítima? Al principi, el llacet groc era una sincera manera de mostrar el lògic rebuig a l’existència de presos polítics a Espanya. Per l’efecte tinyós d’aquells que volen capar-ne els efectes, aquells per als quals no hi ha millor argument que una escombra i un crit, l’assumpte s’ha emmetzinat i s’arriba a les mans amb una facilitat vergonyosa. “Jo soc”, “Tu ets”, “Jo penso”, “Tu penses”, “Jo tinc raó”, “Tu t’equivoques”. Una infantil guerra d’ideologies. Portar un llacet groc ja no és només estar en contra dels presos polítics, és part d’una representació, un joc d’estira-i-arronses. No sé, per cert, si omplir platges i places majors de creus grogues, un símbol tan agressiu -tan desagradable, en realitat- era la millor de les idees per fonamentar un imaginari compartit.
¿Què va ser la commemoració del primer aniversari dels atemptats terroristes del 17 d’agost sinó un festival de sobrevaloració de la pròpia ideologia? Qualsevol persona amb un mínim de sentit comú sabria concloure sense problemes que el que convenia per a un dia tan assenyalat i tan trist era recolliment, respecte, silenci. Recordar i homenatjar les setze víctimes mortals i acompanyar els seus familiars, compungits encara -i segur que durant molts anys- per la pèrdua. Res més lluny de la realitat.
L’espectacle a la plaça Catalunya va ser vomitiu. Mentre uns quants s’esforçaven per oficiar una cerimònia senzilla i emotiva, un grapat de persones malaltes d’ideologia s’esforçaven per dinamitar-la. Crits de “ ¡Viva España! ”, “ ¡Viva el rey! ” i “ ¡Viva la Guardia Civil! ” interrompien constantment el desenvolupament de l’acte. Passejant entre aquestes persones era fàcil sentir elogis del franquisme, consideracions racistes i xenòfobes i moltes altres perles. Per què ho feien? Per què hi eren, allà, aquestes persones? Una explicació ben plausible és la manca d’intel·ligència, l’analfabetisme funcional. Una altra és la sobrevaloració de la seva pròpia ideologia.
¿Com s’explica, en bona part, la seva presència a l’acte? Doncs com a resposta al boicot al rei d’Espanya que des de files independentistes s’havia promogut i que es visualitzava clarament en la pancarta que lluïa a dalt de tot d’un edifici de la mateixa plaça. Convertir un acte de record a les víctimes d’un atemptat terrorista en un acte de negació o d’afirmació de la monarquia és, ho sento molt, un cacau mental, una manera molt egoista d’afirmar la pròpia ideologia pensant només en un mateix, en la seva efervescència ideològica i en una suposada causa col·lectiva superior i sense tenir en compte res més. ¿Tan complicat era pensar una mica i concloure que l’important d’aquell dia no era el boicot al Borbó i encara menys celebrar-lo com si fos una colossal victòria?
¿Vol dir tot això que un s’hagi d’inhibir de les seves pròpies conviccions? No, esclar. ¿Vol dir tot això que Felip VI no representa, en efecte, una institució completament caducada, risible, absurda? No, esclar. ¿Vol dir tot això que el discurs del monarca després de l’1-O no era una validació tàcita de l’“ A por ellos ” que va culminar amb la batussa policial? No, esclar. ¿Vol dir tot això que no s’ha de tenir la capacitat de discernir qui són els escampadors d’odi i de mentides? No, esclar.
Entre tots, amb les nostres borratxeres d’ideologia, hem convertit el dia a dia en un combat de bons i dolents que flirteja amb el fanatisme. Un combat en què les idees, la conciliació, la renúncia, els matisos, la ponderació i l’empatia no s’estilen gens ni mica. Al contrari, la raó sempre està de part de tots. Penso en el poble de la fantàstica Tres anuncis als afores, en què una dona utilitza l’espai públic per denunciar una injustícia i es desfermen tota mena d’arbitràries susceptibilitats, ideologies estèrils, comportaments infantils.
¿Val la pena viure en aquest fangar? ¿Quin bé superior justifica aquesta crispació? Ningú vol baixar del burro. És el triomf inservible de la pròpia ideologia.
