La biblioteca històrica del monestir, només accessible a les  visites especials

Entrevista

Hilari Raguer: “Algun dia els historiadors parlaran de la revolució dels llaços grocs”

Entrevista amb el monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer, que va fer 90 anys l’agost passat.  Prepara nous llibres, rep força visites, escriu cartes als presos polítics i surt de Montserrat acompanyat. La pròxima sortida serà a Lledoners per veure Oriol Junqueras, amb qui projecta una història de l’Església catalana contemporània.

La biblioteca històrica del monestir, només accessible a les visites especials / Xavier Bertral

Sou nascut a Madrid.

Sí. La meva família era catalana i cristiana. Jo soc nascut a Madrid, però no hi vaig arribar ni a complir l’any. El meu pare de jove hi havia anat a treballar, es va casar allà, hi va néixer el meu germà gran i poc després de néixer jo els meus pares van tornar. Tota la família venia del Ripollès.

¿Hi havia algun vincle especial amb Montserrat?

Jo de jove pertanyia al grup Torres i Bages, el conciliari del qual era doctor Carreras, montserratí. Ens rebia l’abat Escarré, que aleshores encara es mostrava franquista, defensor de l’Alzamiento. Ens escoltava i s’enreia una mica de les nostres exaltacions. Al grup hi havia nois com Josep Maria Ainaud, Joan Raventós, Jordi Pujol, Francesc Casares i d’altres.

Porteu gairebé 75 anys a Montserrat. ¿Com vau decidir ingressar-hi amb 25 anys?

De petit havia tingut una formació religiosa. Però em feia por d’equivocar-me, sobretot de perdre la llibertat personal, tant si adoptava un compromís religiós com de parella. I demanava a Déu que jo faria la seva voluntat però que m’ho digués una mica més clar. Aleshores em vaig trobar que el 1951 em van detenir per un manifest independentista, i vaig anar a parar pres a Montjuïc amb un sumaríssim. I jo em preguntava: “¿M’està passant a mi, això?”

Com va anar la detenció?

Jo estava fent milícies universitàries a Sant Joan de les Abadesses, m’havia trencat el braç i havia vingut a Barcelona de permís. I va coincidir que era el dia de la vaga de tramvies, amb la qual no tenia res a veure, però sí que estava relacionat amb uns companys amb els quals fèiem activitats nacionalistes. D’acord amb ells, jo havia redactat un esborrany de manifest en nom de la FNEC, el sindicat d’estudiants nacionalistes, del qual en realitat jo no sabia ni que funcionés, aleshores. La policia em va detenir i la matinada del 2 de març em van portar a Montjuïc. Ja ho havia passat molt malament els dies que vaig passar a la comissaria, tant físicament (vaig rebre uns quants cops de puny) com moralment. A Montjuïc vaig pensar que seria pitjor. Però, com que aleshores formalment jo era militar -feia la mili-, i també per influència d’un oncle meu ben situat en el franquisme, d’alguna manera em van rebre com un “ compañero ”. Al comandant del castell -molt bèstia, pobre home- li estic agraït per com ens va tractar a mi i als meus pares. L’havien avisat perquè tingués preparada una cel·la incomunicada per a un pres perillosíssim... I quan em va veure, l’home em va dir: “ Ánimo muchacho, aquí lo peor són los primeros 30 años, luego el cuerpo ya se acostumbra ”. No saps com li vaig agrair aquella irònica cordialitat. Després mai ningú no em va fer un retret de tipus polític, tot i que sabien que era antifranquista i independentista. Fins i tot hi vaig fer bones amistats.

Quant temps s’hi va estar, pres al castell de Montjuïc?

Set mesos i dinou dies. Després, gràcies a influències, entre elles la del bisbe Modrego, vaig obtenir presó atenuada, que era presó a domicili. Podia sortir per a obligacions professionals i religioses. Sortia tant com volia. I comptava com a presó efectiva, de manera que quan, amb influència, vam arribar a aconseguir que el fiscal demanés només dos anys de presó, jo ja els tenia complerts. En un consell de guerra, en aquells temps, podia passar qualsevol cosa. Era terrible. Vaig tenir sort. I durant aquell temps d’impàs, acabada la carrera de dret, vaig treballar de passant amb un advocat laboralista.

Tot aquest període va desencadenar la decisió d’entrar a Montserrat.

Què hi havia més clar que això, per a mi, com a missatge? A Montjuïc, a més, em vaig sentir més lliure que els altres presos i que els que em vigilaven. No em penedia de res. Amb aquesta vocació de llibertat vaig assumir el meu compromís de fer vida al monestir, que vaig pensar que no podia ser pas pitjor que la presó [riu].

Aquesta reflexió que feu pot apel·lar als presos polítics d’avui.

Sí. Els escric a tots. Els dono coratge i ells també ens en donen a nosaltres. Saben que no són delinqüents i no estan penedits del que han fet per Catalunya.

Fa anys, en la primera visita que l’historiador Paul Preston feia a Montserrat per coneixe’l a vostè i al pare Massot, va venir acompanyat d’Albert Manent, que naturalment portava la veu cantant, per mi mateix i també per Joaquim Forn. No sé si ho recordeu.

Sí. En aquella visita vam anar al jardí. I en Preston estava una mica molest amb el fotògraf. No com jo, que he estat dòcil.

Exacte. I recordo que a en Forn, durant el dinar al refectori, se li va tacar l’americana. Va venir un monjo, tot en silenci, es va quedar l’americana i al cap d’uns minuts l’hi va tornar neta.

Miracle de la mare de Déu! [Riu.] Jo escric a tots els presos. Com que van fer un manifest conjunt, també els vaig fer una carta conjunta, enviada a cadascun amb algun comentari afegit personal en una postal de Montserrat. En Jordi Sànchez em va dir que la carta l’havia emocionat. Ara estic tramitant una visita a l’Oriol Junqueras, perquè abans de començar el Procés havíem parlat de fer una història de l’Església catalana contemporània. A ell el conec com a historiador, dels programes En guàrdia de Catalunya Ràdio. Ell n’era assessor. Sap de tot! Aquest projecte en comú havia quedat com penjat, i ara el voldríem reprendre. També és una manera de solidaritzar-me amb ell.

Seguiu sortint, viatjant.

M’han d’acompanyar i tornar-me. No em puc cansar massa. L’última sortida és una visita mèdica. [Riu.]

Porteu tota una vida vivint al monestir. ¿Com ha canviat, Montserrat?

Hi soc des del 1954. Hi ha coses que no canvien. La Mare de Déu és la mateixa. Malgrat la secularització creixent de la nostra societat, Montserrat continua sent un puntal i té una missió dins el nostre poble. Els santuaris són llocs de devoció, sovint personal: demanar, donar gràcies. Aquí també hi és, això. Però hi ha un altre aspecte que és col·lectiu, de grups: i no estrictament religiosos, també d’entitats civils, culturals, esportives. Creients i no creients. Això dona una força simbòlica a Montserrat. Durant el franquisme, sobretot el tardofranquisme, va ser un dels llocs on l’Església feia funcions de suplència. Les parròquies acollien trobades il·legals. Hi ha una tesi doctoral sobre personal polític del temps de la Transició format en organitzacions al voltant de l’Església, sobretot dels escoltes, on van adquirir uns valors, un esperit democràtic, un sentiment de llibertat.

D’una banda, en la vostra obra, fent recerca sobre l’Església i sobre Montserrat mateix, heu desmitificat certs aspectes, per exemple el mateix cas de l’abat Escarré; i de l’altra, la vostra figura dona sentit a aquesta catalanitat del monestir.

La meva figura? El dia de l’homenatge pels meus 90 anys, quan es va presentar el llibre que m’han dedicat, Escrits dispersos d’història, vaig dir: “No tinc estudis, llicenciatura ni doctorat d’història, ni tan sols tinc un màster, ara que van tan barats. M’he posat a fer d’historiador. Fa 60 anys que circulo per l’autopista de la història sense carnet de conduir i en direcció contrària. I estic convençut que porto la bona direcció. I que són els altres que estan equivocats. I per això he tingut unes quantes topades frontals. Però continuo endavant amb el cotxe abonyegat”.

Per què us vau posar a fer història?

Hi ha un antecedent remot. Als primers anys 40, a tercer de batxillerat, per a l’assignatura d’història d’Espanya teníem un llibre realment tronat. A casa, en canvi, n’hi havia un de Ferran Soldevila per a nens més petits que jo. En tinc un exemplar a la cel·la. A mi em va anar molt bé. M’extasiava amb el gravat final de l’Onze de Setembre. Em feia posar la pell de gallina. Soldevila parlava de la Renaixença, després de Prat de la Riba, i acabava dient: “Qui sap qui sap si entre els que llegiu això algun també té ganes de fer coses per Catalunya”. Van passar els anys i llavors van venir els estudis a París, on a través del contacte amb exiliats, alguns d’UDC, i sobretot amb Manuel de Irujo, vaig veure que el que es deia de l’Església sobre la Guerra Civil era equivocat, tant per part dels historiadors franquistes com dels republicans. I que era important i urgent investigar-ho. Des de l’any 60 no he parat d’investigar-ho. El més important crec que ja ho he dit. Però no paren de sortir documents i sempre miro de treballar a partir de documents, cosa que li dec molt a un altre historiador que no tenia títols universitaris, Josep Benet. La idea central d’aquestes recerques meves és que la revolta del 36 no es va fer per raons religioses: Benet me’n va donar la gran prova documental. S’havia llegit tots els comunicats de declaració d’estat de guerra a les localitats on hi va haver pronunciamiento i no n’hi ha cap on s’esmentés la religió. Clarament és una cosa afegida posteriorment. Benet deia que els de la FAI i altres assassins van servir amb safata a Franco el títol de cruzada, que li va ser molt útil.

Seguiu fent recerca?

Sí, sempre hi ha coses per veure. Últimament he pogut estar a l’Arxiu Secret Vaticà, que es posa a disposició dels historiadors per pontificats. Pius XI agafa els anys de la República i la Guerra Civil. No he hagut de canviar cap de les meves tesis, però hi he afegit molta més argumentació i testimonis. Només un cas concret sensacional: he trobat una carta del cardenal Pacelli escrita de part del Papa, adreçada al cardenal Gomà, dient-li que no publiqui la Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol. Això és molt gros. És de finals de juny o primers de juliol del 37. Aquesta carta no va ser enviada, però està arxivada. A mà, en un cercle, diu “ sospeso ”. Tot i no haver estat enviada, té una gran importància històrica, perquè demostra que al Vaticà no li agradava la Carta Col·lectiva.

Per què no es va enviar?

Mirant les dates veig que la Carta Col·lectiva dels bisbes espanyols porta la data de primer de juliol, però no es va fer pública fins ben entrat l’agost. Al Vaticà s’assabenten que als bisbes ja els l’han enviada (teòricament era per als bisbes, però en realitat era propaganda internacional). No la donen a la premsa, tot i que ja estaven treballant frenèticament en les traduccions a les principals llengües, perquè havien de donar temps que els bisbes l’haguessin rebuda i no se n’assabentessin pels mitjans de comunicació. El Vaticà, per tant, quan veu que ja ha estat enviada, s’adona que ja no té marge per aturar-la. Però entre els dos cardenals catalans antagònics, Gomà i Vidal i Barraquer, el Vaticà feia molt més cas a Vidal i Barraquer, en un context en què els de Gomà són els que estan guanyant la guerra. I el mateix Gomà a finals de la guerra fa una sèrie de manifestacions en què veu que allò, el nou règim franquista, no va bé per a l’Església, i persones de la seva intimitat es mostren descontentes. Gomà, que era tradicionalista, coincidia amb el Vaticà en l’horror i fòbia a la penetració nazi. I el falangisme, encara que es presentés com a catòlic, imitava molt el feixisme.

El vostre dia a dia a Montserrat, com és?

Sempre m’he llevat molt d’hora, a dos quarts de sis, i vaig a matines. Després tinc un temps per a la pregària personal. A dos quarts de vuit tenim la pregària de laudes. En acabar d’esmorzar queda un temps de treball. A les onze hi ha la missa conventual. Per al treball ens aniria millor que aquesta missa anés a primera hora, però estem pendents dels peregrins, que venen sobretot de Barcelona i no arriben fins les onze. La comunitat dina a dos quarts de dues. A la infermeria, on soc ara, i que és la República Independent de la Infermeria, amb un règim autònom i molt ben atesos, tant del punt de vista mèdic com humà, dinem a la una. Després faig una migdiada honesta i tot seguit una llarga tarda de treball o lectura. L’ofici de vespres és a tres quarts de set i dura 30 o 40 minuts. A la infermeria sopem immediatament després (la comunitat sopa a un quart de nou). Després de sopar estic una estona veient notícies a la tele i vaig a dormir cap a quarts de nou, però acostumo a estar una bona estona llegint al llit. Al llarg del dia em presto sempre, per poc que pugui, a rebre visites, sobretot de persones que volen formació històrica, ni que siguin alumnes de secundària que estan fent un treball. Ho faig amb molt de gust. Fins i tot una vegada em va cridar l’Ernest Maragall, quan era conseller d’Educació, perquè havia llegit la meva biografia del general Batet: deia que s’havia de fer conèixer a les escoles; de fet, se’n va fer una edició amb il·lustracions de Pilarín Bayés.

Ara que parleu de Batet, dels personatges que heu biografiat, quin és el que més us ha marcat?

Manuel Carrasco i Formiguera. Ara tinc a punt un llibre titulat Tres catalans de la tercera Espanya. De la tercera Espanya ja n’havia parlat amb la gent d’Unió Democràtica, els comitès de París. I Preston té el llibre Las tres Españas del 36. Per això l’obra que ara trec la dedico a Preston. Hi resumeixo els meus escrits sobre tres catalans catòlics: un polític, Carrasco; un militar, Batet, i un eclesiàstic, Vidal i Barraquer. Tenen en comú que no cabien en cap de les dues Espanyes i els perseguien a mort a totes dues. A Catalunya és on hi havia més persones de la tercera Espanya. No era una guerra nostra. Era més aviat una guerra contra Catalunya.

Quim Torra també té en Carrasco un referent.

Ell ha fet unes semblances breus, però molt ben fetes, d’una sèrie de personatges, entre els quals Carrasco. Va venir a visitar-nos ara, com a president. Va dinar amb nosaltres. I després va fer el cafè amb la comunitat. Em va agafar de la mà i em va saludar molt efusivament. Tant, que a la foto les mans han quedat mogudes. És un president molt intel·lectual. M’agrada molt la seva orientació. Una cosa que va dir que m’ha quedat és que ens queixem que no hi ha unitat entre els independentistes (jo diria que, segons com, també és important, això, perquè vol dir que hi ha una gran transversalitat: en totes les tendències polítiques hi ha independentisme).

I amb Preston manteniu la relació?

Sí. Ell sovint em demana documentació, bibliografia. Ja fa temps que em repeteix que jo tinc la culpa que ell parli català: li vaig regalar el Digui, digui. I durant un temps, quan m’enviava missatges, em demanava que li corregís els textos. Fins que va arribar un moment que em va dir: “Ja no cal, les faltes que em corregeixes són del corrector anglès del meu ordinador”. No m’atreviria a dir que sigui independentista, però té molta comprensió del problema català, cosa que té un mèrit especial perquè sap que els lectors i compradors dels seus llibres són més de llengua castellana que catalana. Sap que es perjudica econòmicament.

El paper de l’Església catalana i espanyola en el Procés, com el veieu?

L’Església catalana té una tradició de fidelitat amb el país malgrat els esforços de l’Església espanyola, dels governs espanyols, i amb una certa complicitat del Vaticà, per descatalanitzar-nos. Tornem a aquella imatge del llibre de Ferran Soldevila de l’Onze de Setembre: Rafael de Casanova està abraçat al penó de santa Eulàlia. Els eclesiàstics catalans d’aleshores van lluitar fins i tot amb les armes, per això després hi va haver una repressió fortíssima contra els religiosos, desterrant-los i substituint-los per castellans. Al cap dels anys, quan la gent culta abandona el català, la llengua només es manté a les notaries (als testaments) i a l’Església, que la segueix usant en la predicació i la catequesi, oral i escrita, malgrat les prohibicions. L’Església catalana no ha propugnat l’independentisme, però ha defensat les seves bases, que són la identitat.

Què s’hauria de fer amb el Valle de los Caídos?

Els benedictins que hi ha són completament autònoms. No hi ha cap vincle jurídic ni canònic amb Montserrat. Som de congregacions distintes. Jo vaig estar a la comissió del Valle de los Caídos... Hi ha aspectes que encara cal estudiar molt més. Per exemple, els dits treballadors forçats, presentats com una obra de misericòrdia, perquè se suposava que era “ redención de penas por el trabajo ”, quan en realitat era una explotació: eren voluntaris com aquell que l’han condemnat a ser penjat i li deixen triar l’arbre. Esclar, podien sortir de les presons superpoblades i lúgubres, i cobraven un mínim que podien enviar a la família, però... El creador d’aquesta idea de “ redención de penas por el trabajo ” era Pérez del Pulgar. Vallejo Nájera, psiquiatre del règim, deia que els comunistes eren malalts mentals. Pérez del Pulgar creia que els republicans no només eren delinqüents sinó també pecadors, i per això havien de “redimir” la seva culpa amb el treball, com Adam després del pecat original. Les instruccions escrites que donava als capellans de presó era que no discutissin mai ni critiquessin la justícia de les sentències i que no oferissin cap ajuda als presos per millorar la seva situació. Amb algunes honroses excepcions, molts capellans de presó actuaven amb una gran perversitat contra els presos, sense cap comprensió. N’hi ha molts testimonis. Algú haurà d’acabar fent-ne un llibre. S’insultava els presos, se’ls deia que no eren dignes de la misericòrdia que Franco oferia...

En tot cas, avui què faríeu amb el Valle?

Cal conservar-lo com un centre d’interpretació, i per a això és absolutament necessari treure’n les restes de Franco, perquè no és un mort de la guerra sinó el principal culpable dels morts de la guerra. No es pot permetre que aquell gran conjunt sigui per a la seva glorificació, ni ell ho volia. Se l’hauria d’enterrar al panteó familiar del Pardo, on reposa Doña Carmen. L’última paraula no la té la família sinó el govern, perquè qui va entregar les restes de Franco als benedictins del Valle no va ser la família sinó el rei Joan Carles, i ara un reial decret del govern signat pel rei té plena autoritat. Millor si es pot arribar un acord amb la família, però de cap manera se l’ha d’enterrar a l’Almudena, que és la catedral de Madrid i seria una glorificació per l’Església, quasi una canonització. José Antonio sí que és un mort de la guerra, i ha de mantenir-se al Valle, però com els altres difunts, sense el lloc privilegiat que ara ocupa.

Com a principal coneixedor de la seva història, què en penseu de la desaparició d’UDC?

Tinc una simpatia històrica per aquest partit. N’admiro els fundadors. Però acabo el 1939. Admiro aquella gent que no tenien antecedents polítics i que van afrontar amb gran lucidesa la situació durant la República i la guerra. Està a punt de sortir el cinquè i últim volum de l’arxiu de l’Església catalana durant la Guerra Civil, on hi ha l’arxiu Vidal i Barraquer i altra documentació diversa, també del Vaticà i d’arxius del ministeri d’Afers Estrangers espanyol. Tota aquesta documentació m’ha acabat de fer veure més la importància política d’aquells quatre gats d’UDC: salven vides, són intermediaris entre la República i el Vaticà. Admiro històricament UDC. Però fins al 39. Després no he volgut escriure’n res, i menys després de 1975, tot i que m’ho han demanat.

Per tant la figura de Duran i Lleida no us interessa gaire.

Van declarar l’Any Carrasco i Formiguera. Jo havia de fer la conferència inaugural i vaig tenir un infart. Llavors em van demanar la conferència conclusiva, que es va fer al Col·legi d’Advocats. Aleshores Duran i Lleida em va dir: “Espero que no diràs que era independentista”. I tant que ho era! Però no vaig voler renyir amb ell i a la conferència em vaig preguntar si era o no era independentista. Ell va morir cridant “Visca Catalunya lliure”. Què volia dir? Vaig voler que fos ell mateix qui respongués. A partir d’aquí vaig anar llegint documents seus, des de quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona i va posar el nom de Terence McSueney, aquell batlle de Cork que va morir en vaga de fam, fins al consell de guerra. Com deia una gitana: “ Que no digo quien es pero que lo estoy mirando ”.

El 2016 vau dir que la independència era a prop. Com ho veieu ara?

No hi posaria una data. Però, malgrat la meva edat i les meves xacres, espero veure una Catalunya independent, confiant, primer, en l’independentisme, i segon [somriu] en els progressos de la medicina. Espero que la medicina hi col·labori! Però sincerament, ara sense broma, crec que el món independentista està demostrant una gran transversalitat i una continuïtat: no ens cansem d’aguantar garrotades, de fer manifestacions, de llaços grocs... Algun dia els historiadors parlaran de la revolució dels llaços grocs. Això continua, la gent no se’n cansa. Està fent forat, aquí i a nivell internacional. Borrell ha de dir que la seva activitat més important és contrarestar la campanya dels independentistes.

I la fractura. ¿Hi ha un perill de trencament de la societat catalana?

Ens acusen de dividir la societat quan són ells que la divideixen. Pius XII, en ser elegit quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, va adoptar com a lema una frase d’Isaïes: “Obra de la justícia serà la pau”. És a dir, la justícia és la que fa la pau autèntica. I aleshores feia aquells missatges radiodifosos de Nadal insistint en les condicions de la futura pau, que fos justa i així podria durar, que no passés com la pau de Versalles, que va ser injusta i humiliant i va acabar sembrant una guerra molt més terrible. Aquest esperit va passar al Concili Vaticà II: la pau no és només la dissuasió de qui té millors bombes atòmiques, no s’hi val la pau del terror. Pau VI va crear la Comissió Pontifícia Justícia i Pau, que tenia per missió denunciar i mirar de corregir les injustícies com a garantia de la pau autèntica. I aleshores van fer comissions nacionals o estatals, i després diocesanes. Aquí, a les darreries del franquisme, van tenir una reunió de totes els comissions diocesanes d’Espanya: el règim les acusava de violentes i de trencar l’ordre públic. Això és el que passa ara. Aquí estem vivint una situació injusta. I la pau no pot ser simplement suprimir la protesta. Encara que sembli que la protesta trenqui la pau, és l’únic camí d’una pau autèntica. Això és molt important. 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF