El gran emmascarat

Va escriure que viure no era necessari sinó que el que era necessari era crear; un paral·lelisme amb el lema de la Lliga Hanseàtica, que defensava la necessitat de navegar per sobre de la de viure, però, sobretot, una declaració sobre la seva pròpia poètica: sembla que Fernando Pessoa va defensar amb obstinació que la seva vida consistia únicament en la seva creació i que, sense ella, no significava res. En conseqüència s’ha tendit a creure que Fernando Pessoa era una mena d’“home que mai va existir”, sempre negant-se a si mateix i sempre rescatant-se a través d’uns altres, els seus propis heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos, Bernardo Soares, Ricardo Reis.

És una manera de veure-ho. Un home autominimitzat que només aconseguia engegantir-se en el somieg dels seus escrits. Tanmateix, hi ha una altra possibilitat, gairebé contrària, per la qual Fernando Pessoa, assumint secretament la funció del demiürg, volgués apoderar-se de l’escenari sencer de la condició humana. Per a aquesta representació requeria no un únic protagonista, l’autor, sinó molts personatges, les seves màscares, que xoquessin en l’escena, es contradiguessin, es desmentissin i fins i tot s’anul·lessin entre si. Pessoa, per arribar a ser Pessoa, va haver de desintegrar-se i dispersar-se de manera que només els lectors, en el futur, podrien recompondre la unitat original.

Fernando Pessoa no és ni cínic, ni místic, ni ocultista, ni epicuri, ni pessimista i, al mateix temps, reuneix tots aquests atributs quan des de la perspectiva lectora es reunifiquen els diversos personatges. Com demostra El llibre del desassossec, la seva obra mestra, això li va proporcionar una llibertat inusitada. Mai sabrem que va passar amb l’home anomenat Fernando Pessoa, però amb l’artista l’estratègia va funcionar esplèndidament: camuflar-se sota un gran nombre de personalitats diferents el va fer lliure.