Carreteres secundàries

Tambors de guerra entre Kosovo i Sèrbia

¿Podria haver-hi una nova guerra als Balcans, entre Kosovo i Sèrbia? En tot cas, els presidents de Kosovo i de Sèrbia semblen disposats a provocar-la, i ni la Unió Europea ni els Estats Units demostren cap predisposició a defensar els arguments que la podrien evitar, que són els contraris a una nova neteja ètnica legitimada, aquesta vegada, com un canvi de fronteres amb els consegüents moviments de població: les minories sèrbies de Kosovo passarien al costat serbi i les minories albaneses de Sèrbia es desplaçarien fins al costat kosovar.

Aquesta “idea monstruosa” -com l’ha definit l’abat Sava Janjic, del monestir ortodox de Dacani, a Kosovo- fa gairebé un any que va en boca dels dos presidents, el serbi Aleksandar Vucic i el kosovar Hashim Thaçi, coincidents pel que fa a les posicions bel·ligerants i radicals heretades, el primer, del seu pare espiritual, Slobodan Milosevic, i el segon, de la guerra feta per la guerrilla UÇK amb el posterior control mafiós del país independitzat l’any 2008.

La primera vegada que aquesta “idea monstruosa” es va convertir en paraula de president va ser durant una visita de Vucic a principis de l’any 2017 a una fàbrica de tractament de carn. Però no va ser fins l’estiu passat que la idea va començar a agafar volum i Thaçi va recollir el guant, tot matisant que no pensava en “una partició” sinó en una “correcció” de les fronteres.

La negociació, doncs, quedava oberta entre els dos presidents. La Unió Europea, sorprenentment, els obria la porta del darrere suggerint que era un afer possible “que depenia de les dues parts”. I els Estats Units, a través de l’ambaixador a Pristina, afegia que “no li semblava útil”, una manera diplomàtica de dir que d’entrada no s’hi oposava perquè depenia de com s’articulés.

Actualment uns 120.000 serbis viuen a Kosovo, repartits en enclavaments aïllats o barrejats entre la població albanesa de les petites àrees urbanes al sud del riu Ibar. Uns 50.000 serbis més viuen al nord de Kosovo, principalment a la ciutat de Mitrovica, dividida per un pont. Qualsevol que la visiti comprendrà ràpidament on s’està cadascú: les fotos de Putin a les finestres i el cant coral dels muetzins, a un costat i l’altre del pont, assenyalen perfectament el territori.

Per altra banda, uns 60.000 albanesos viuen a Sèrbia, al sud del país, a la vall de Presevo, on són majoria entre una població total que no supera les 75.000 persones. Presevo és una regió pobríssima que durant el passat iugoslau havia estat una considerable fortalesa industrial -fàbriques de tabac, plàstics, una gran impremta...- però avui té un atur superior al 70%, el salari mínim no arriba als 100 euros i s’hi sobreviu gràcies a les ajudes internacionals i de les ONG.

El tercer territori conflictiu és el pantà Gazivode -construït l’any 1970-, que proveeix d’aigua i d’electricitat Kosovo però té la presa al costat serbi.

Foto al pantà i discurs a Mitrovica

Va ser precisament en aquest embassament on Thaçi es va fotografiar “com un turista més” navegant per les seves aigües. Era la resposta a la visita que la primera setmana de setembre havia fet Vucic a diverses poblacions kosovars on viuen serbis. En una, Baja, es va trobar les carreteres tallades per antics guerrillers de l’UÇK i no hi va poder arribar. Però a Mitrovica no va tenir cap problema per fer un discurs d’homenatge a Milosevic.

Mentrestant, una carta de tota l’oposició kosovar dirigida a la UE demanava que es rebutgessin “públicament i amb claredat” els canvis de fronteres que es volen fer “sobre una base ètnica”. “Aquests projectes -deia la carta- no només desestabilitzarien la regió i provocarien una reacció en cadena”, sinó que acabarien activant “antics conflictes avui congelats”. També una gran manifestació a Pristina s’oposava a l’intercanvi de territoris, i fins i tot el primer ministre Ramush Harijan -antic UÇK- s’hi ha mostrat contrari perquè “podria provocar una guerra”.

Així doncs, mentre Vucic i Thaçi segueixen encaparrats en uns objectius coincidents, només faltava que la UE i els EUA no només no ho tallessin sinó que fins i tot el comissari europeu Johannes Hahn es permetés anunciar a la cimera de Skopje (al juliol) la possibilitat de modificar les fronteres “si hi ha acord entre les parts”, admetent que els dos presidents ho negocien.

La Constitució kosovar es basa en el pla de pau Ahtisaari que va portar a la independència però que obliga a respectar els drets de les minories i a una supervisió internacional (és a dir, és una independència condicionada, controlada per les forces de l’OTAN sobre el terreny). Sèrbia no ha acceptat mai la independència, com tampoc ho han fet Rússia, la Xina o Espanya. Però si hi hagués acord en el canvi de fronteres probablement es canviaria la Constitució i Sèrbia demanaria la seva compensació. ¿A Bòsnia, annexionant-se la República Srpska? ¿És aquesta l’aposta de la UE allà on la guerra ètnica va provocar el pitjor desastre de l’Europa moderna? Quin nivell tan baix, tan lamentable, aquesta Europa.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF